El restrenyiment, també denominat constipación, és unquadre caracteritzat per una reducció en el número i pes normalde les deposicions que amb freqüència s’associa a un enduriment de la texturade la femta. El seu diagnòstic és difícil de determinar, donada la naturalesasubjectiva del problema i la dificultat de concretar l’hàbit intestinalnormal, clarament influït per les diferències socioculturals i dietètiques.En una població general sana, la freqüència normal de les deposicionsoscil·la entre tres per setmana i tres diàries, que s’expulsen sense dificultat enel 75% de les ocasions.
La defecación ha de ser indolora, no requerir esforç excessiu i ser completa.Sota aquest criteri, podem definir el restrenyiment com la dificultaten la defecación en més del 25% de les ocasions i/o amb una freqüènciainferior a tres deposicions a la setmana, associada a vegades amb enrampades abdominals,flatulència i que segueix de l’expulsió defectuosa de femta, generalmentde consistència dura i en forma de boletes, que poden estar molt per sota delpes normal (250 g diaris). Així mateix, poden presentar-se símptomesassociats com ara mal de cap, irritabilitat i falta d’apetit. La personaque sofreix de restrenyiment pot presentar totes o tan sols algunes deaquestes característiques.
Causes que afavoreixen el restrenyiment.Entre les causes més comunes que donen lloc a aquest quadre, agut o crònic,es troben:
– Una dieta que inclou en quantitat insuficient aliments rics en fibra (verdures,fruites, llegums, cereals integrals, fruits i fruites seques) unida a una baixaingesta de líquids que fa que la femta siguin de petit volumi de consistència dura.
– La feblesa dels músculs de la paret abdominal i del sòl de lapelvis que intervenen en la defecación.
– La presa de certs medicaments (codeïna en catarros, analgèsics,sedants, ferro oral i antidepressius, entre altres) provoquen una disminuciódel moviment intestinal, circumstància que ocorre en malalties com la diabetis,hipotiroïdisme, malaltiade Parkinson… i processos naturals com la gestació (Restrenyimentdurant l’embaràs).
– La predisposició genètica que tenen algunes persones davant elrestrenyiment.
– L’edat. Elrestrenyiment en persones majors de 65 anys és molt comúa causa d’alteracions en el trànsit intestinal, agreujat a vegadesper la immobilitat, la polifarmacia i la deterioració mental.
– Les malalties anorrectales: fissures, hemorroides… que causen defecacióndolorosa, la qual cosa porta a evitar tots els moviments intestinals.
– La malaltiadel còlon irritable, malaltia diverticular o causes neurològiquesi psíquiques, incloent l’absència d’entrenament intestinal en pacientsamb accidents cerebrovasculars, malalties musculars i neurològiques,retard mental, els viatges, l’estrès o la depressió… que esassocien a un emmagatzematge prolongat de la femta en la porció finaldel còlon.
– L’estenosi (estrenyiment de l’intestí), els pòlips o el càncerde còlon, situacions en les quals es produeix obstrucció de l’intestí gros.
En qualsevol dels casos, el tractament ha de ser etiològic, és a dir,en funció de la causa que origina el quadre (tractament dietètic,foment d’exercici físic, reeducació de l’hàbit intestinal,pautes higièniques i tractament amb laxants en casos específics,etc.).
Tractament dietètic: beneficis de la dieta rica en fibra. Resulta obvi que la dieta juga un paper molt important, no sols en la prevenció del restrenyiment, sinó també en el seu tractament i en la resolució dels símptomes. L’increment en les aportacions de fibra a partir de cereals integrals, verdures i fruites, llegums, fruits i fruites seques, s’associa amb un augment en la freqüència de les deposicions i un major pes de la femta. La fibra actua augmentat la massa fecal, estimulant els moviments intestinals i facilitant la fluïdesa de la femta. Un altre aspecte a tenir en compte és augmentar la ingesta de líquids amb els menjars (sopes, gelatina, infusions, etc.) i entre menjars (preferiblement aigua, sucs naturals), sense oblidar-nos de realitzar algun tipus d’exercici físic de forma regular que ajudi a enfortir els músculs de la paret abdominal que intervenen en l’expulsió de la femta.
S’ha de tenir en compte que la introducció de major quantitat de fibra en l’alimentació ha de realitzar-se sempre de manera progressiva, la qual cosa depèn de les característiques de la dieta anterior al tractament de cada persona. Si l’augment de fibra no és progressiu, apareixen molèsties digestives (enrampades abdominals, flatulència, diarrees) i fins i tot pot veure’s compromès l’aprofitament de certs nutrients per part de l’organisme (minerals com a calci, magnesi, ferro, zinc).
