Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Alimentació

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Adobats, addictes al vinagre?

Moltes persones són propenses a consumir aliments avinagrados, com els adobats, però no hi ha cap estudi que avali la idea que el vinagre genera addicció

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimecres, 21deAgostde2013

Com amaneixo, com a conservant i, fins i tot, com a medicina, el vinagre és un producte que s’utilitza des de l’antiguitat. El seu sabor i la seva eficàcia per mantenir en bon estat als aliments han aconseguit que, a dia d’avui, continuï present en la vida quotidiana de milions de llars. Al marge de les seves aplicacions com a remei casolà per a múltiples dolències (alguna cosa que l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària ha rebatut en diverses ocasions), la veritat és que el vinagre és útil en la cuina i, a més, agrada. Però… quant agrada? És capaç de generar addicció? En el següent article es resumeix la curiosa història del vinagre, s’aborda l’assumpte de la propensió a consumir-ho i, en el cas dels adobats, s’explica també quin és el paper de la sal.

Img encurtidos vinagre
Imatge: Manuel Martín Vicente

Beguda, remei, amaneixo i conservant: els usos històrics del vinagre

Img vinagre casero in
Imatge: Sharon Mollerus

El vinagre s’ha utilitzat al llarg de la història no solament per millorar el sabor del menjar, sinó també per conservar-la de manera eficaç, gràcies al seu contingut en àcid acètic i el seu baix pH. En els temps de Babilònia, per exemple, s’usava com a condiment i com a conservant d’aliments. No obstant això, també se li han atorgat qualitats que van més enllà d’aquestes característiques. Així, Hipócrates li va atribuir propietats medicinals, mentre que la Bíblia ho esmenta com un remei sedant i curativo.

En l’Antiga Roma, el vinagre diluït amb aigua, conegut com “posca” o “acetum cum aqua mixtum“, era una beguda típica de l’exèrcit romà durant les seves llargues marxes. El seu ús “medicinal” es va estendre durant l’Edat Mitjana i el Renaixement: es fregava en les nines per combatre la febre, i es pensava que combatia la caiguda del cabell i fins i tot la tinya. És necessari aclarir que l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) ha denegat en 2009, 2010 i 2011 una llarga llista de declaracions de salut relacionades amb el vinagre.

Vinagre: propensos, però no addictes

Existeix la creença que el vinagre pot ser addictiu. Potser es degui al fet que la història amb aquest aliment ve des de lluny, o a tradició cultural que ho acompanya com
posseïdor de propietats “curativas” -d’aquí, el refrany “vinagre i mel saben greu i fan bé”-. Sigui com sigui, és important tenir present que cap manual de referència ni estudi rigorós fa al·lusió a una suposada “addicció” al vinagre.

Sí és veritat, segons assenyala el Dr. José María Ordovás, que hi ha persones amb major propensió a consumir més quantitat de certs tipus d’aliments que uns altres. Tenir “propensió” és, segons la Real Acadèmia Espanyola, “inclinar-se per naturalesa, per afició o per un altre motiu, cap a alguna cosa en particular”, mentre que una addicció es defineix com un desig insaciable (que sovint va en augment), acompanyat d’una incapacitat per superar aquest desig i d’una excessiva dependència emocional i física.

Abusar del vinagre pot generar danys en l’esòfag o erosions dentals

Malgrat que hi ha qui confessa que la seva vida no seria el mateix sense aliments avinagrados, com els adobats, no és plausible que algú pateixi una “dependència emocional i física” del vinagre. En qualsevol cas, com determinats “falsos gurús” atribueixen al vinagre propietats adelgazantes (que no té), s’ha de puntualitzar que abusar d’aquest aliment pot generar danys en l’esòfag o erosions dentals, encara que això solament s’observa en persones que “beuen” vinagre o prenen complements a força de vinagre de forma habitual.

La sal dels adobats, genera addicció?

Img enc1
Imatge: CONSUMER EROSKI

Els adobats, en general, presenten un alt contingut en sal. I la sal, a diferència del vinagre, sí és matèria de discussió en l’àmbit científic com a possible promotora de l’anomenada “addicció al menjar”. En 2006, un investigador conjeturó en la revista Medical Hypotheses que la sal podria tenir cert potencial addictiu. Tres anys després, al maig i desembre de 2009, diversos autors van subscriure, en la mateixa revista, les seves teories (sense confirmar-les) i van afegir que això podria explicar per què moltes persones perden el control sobre la seva capacitat de regular el seu consum dels aliments salats, ja que, a més de l’apetit, estimularien els seus receptors cerebrals del plaure. Tot això contribuiria al seu guany de pes, pel major consum de calories. Al març de 2010, Current opinion ingastroenterology , una revista científica amb major reputació que l’anterior, va publicar un article que aportava més proves a favor de cert poder addictiu dels aliments salats.

Encara que el concepte d’addicció al menjar (en ocasions anomenat “food craving“) està per demostrar, no hi ha dubte que l’excés de sal és perillós: disminuir la nostra elevadíssima ingesta de sal en tan sol 3 grams al dia exerciria el mateix benefici que eliminar el tabaquisme, i evitaria, solament a Estats Units, unes 92.000 morts a l’any, tal com va recollir l’edició de febrer de 2010 de la revista New England Journal of Medicine. Una revisió sistemàtica més recent (d’abril de 2013) confirma que reduir la nostra ingesta de sal des dels gairebé 10 grams que consumim en l’actualitat fins a no més de 3 grams al dia es traduirà en importants millores de la salut i notables estalvis en la despesa sanitària.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions