L’aigua és un element vital que s’usa com a part integrant de la dieta. Conté en quantitats variables substàncies minerals (calci, magnesi, sodi, ferro, fluor, iode…), de manera que l’aigua de beguda contribueix a l’aportació d’elements minerals necessaris per al bon funcionament orgànic.
A principis del segle XVII comencen les primeres activitats d’embotellat d’aigües mineromedicinales, encara que la comercialització no comença a generalitzar-se fins al següent segle. No obstant això, és a principis del segle XIX quan es comença a donar importància a les propietats de les fonts, creant-se un text legal amb la declaració de «interès públic» per a una deu, principi encara continua vigent. De manera paral·lela, en aquesta mateixa època es produeix el gran renaixement popular dels balnearis, la qual cosa porta directament al naixement de la industrialització de les aigües minerals. En aquest moment la recerca en Hidrologia metgessa segueix un curs peculiar i a partir de fets terapèutics ben comprovats es tracta de donar-los justificació experimental. Avui dia, la llista d’aigües minerals naturals reconegudes a Espanya és de 55, a França hi ha 61 i a Alemanya, 500.
Triar el tipus d’aigua més adequada Existeixen estudis que avalen les accions dels diferents tipus d’aigües minerals. El tipus d’aigua i la seva composició estan associades a les característiques geològiques del terreny. El seu origen és molt variable, la seva composició no guarda relació amb els terrenys dels quals sorgeixen però sí pels quals passen, i el seu grau de mineralització depèn directament de les roques en les quals es troben les deus: – Les deus situades en roques de tipus àcid, com les cuarzitas i granits, donaran líquids de pobra mineralització. – Les deus de roques bàsiques o salines, riques en carbonats càlcics, sodi i magnesi, suposen una major quantitat de minerals dissolts. De la mena de roca també depèn que, en l’aflorament, l’aigua estigui gasificada o no. Les aigües minerals naturals, segons la legislació, es divideixen en 3 grans grups: 1.- De mineralització forta (més de 1.500 mg de residu sec, és a dir, de minerals, per litre). 2.- De mineralització feble (fins a 500 mg). 3.- De mineralització molt feble (fins a 50 mg).
Aigües de feble mineralització, per albon funcionament del ronyó El cos regula la seva necessitatd’aigua a través de la set. Aquest mecanisme de defensa es perdsovint en els ancians, de tal forma que cal obligar-los a beure. Per ael bon funcionament del nostre organisme és igual de vital beure aigua que eliminar-laI d’això s’encarrega el sistema urinari que té com a funció extreuredel cos les deixalles i toxines de la sang. El ronyó és el filtreque recull la sang de les artèries i una vegada depurada la retorna a travésde les venes. Cada ronyó conté en la seva escorça al voltant d’unmilió de minúscules unitats anomenades nefrones. La filtracióté lloc en aquestes nefrones. La deixalla de la filtració és l’orina,que a través dels túbuls renals serà eliminada. No obstant això,en condicions normals, el 99% de l’aigua que arriba als túbuls és rabsorbida.Dels 170 litres d’aigua que és capaç de depurar el ronyó en undia, només elimina litre i mig. Les hormones antidiuréticai aldosterona s’ocupen d’augmentar el nivell d’orina quan detecten que la sangestà més diluïda per un excés de de aigua.
Indicacions Les aigües de mineralització més baixa són les més adequades en general per als ancians, les persones amb càlculs renals, els qui pateixen hipertensió arterial severa o retenció de líquids i per als bebès. En qualsevol cas, es busquen efectes diürètics o d’arrossegament d’elements que l’organisme ha d’eliminar. En el cas dels ancians, perquè conseqüència del propi envelliment es altera el funcionament dels ronyons de manera s’afavoreix a través d’una major diüresi l’eliminació de substàncies de deixalla. Els bebès, al no tenir totalment desenvolupada la capacitat de filtració renal, a través de la utilització d’aigües de feble o molt feble mineralització s’evita la formació d’una orina concentrada amb repercussions negatives per a la seva salut. D’altra banda, en la formació dels càlculs renals és de summa importància el grau de concentració de la orina. Les aigües de feble mineralització són molt útils en els plantejaments dietètics de molts malalts litiàsics. És ben sabut aquest tipus d’aigua s’elimina totalment en 2 o 3 hores. Una eliminació tan brusca fa baixar la concentració de l’orina i accelera l’eliminació de productes de deixalla evitant l’acumulació de substàncies causants de la formació dels càlculs. La seva absorció per l’intestí és molt ràpida i completa provocant una abundant diüresi (volum de orina). Per a aconseguir que l’orina estigui poc concentrada es necessita eliminar almenys 2 litres cada 24 hores. Per a una persona en condicions normals, això suposa beure uns 3 litres, dels quals almenys el 50% serà aigua. L’aigua, a més de prevenir la litiasi renal, afavoreix l’expulsió de càlculs i evita el seu creixement. La litiasi (pedres o càlculs) de l’aparell urinari és una de les malalties més freqüents de la humanitat des dels temps més antics. Pot dir-se que un 4% de la població femenina i un 6% de la masculina tindran un càlcul al llarg de la seva vida. Aquests solen aparèixer entre els 30 i 50 anys i tenen un factor hereditari important. Fins a un 50% d’aquesta població tindrà més d’un còlic en la seva vida. D’aquí, que l’objectiu principal del tractament mèdic sigui prevenir-los.
També li interessa:
Revista Consumer Digital / Anàlisi de productes / Aigües minerals naturals envasades
Revista Consumer Digital / Alimentació / Mantenir el cos ben hidratat
