Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Alimentació

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Caníbals d’ahir, caníbals d’avui

Els primers europeus practicaven el canibalisme de forma habitual i no diferenciaven la carn animal de la humana com a font de proteïna

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Divendres, 09deMarçde2007

Quan pensem en pràctiques caníbals ens imaginem escenes de tribus primitives situades en continents exòtics molt allunyats. No obstant això, els estudis demostren que els nostres avantpassats geogràficament més propers i dels quals procedim, els primers europeus occidentals, practicaven el canibalisme de manera habitual. Això no va succeir ni fa un segle ni dos, sinó fa uns 800.000 anys. Gairebé un milió d’anys són els que ens separen, doncs, d’aquests primers pobladors que van habitar la burgalesa Serra d’Atapuerca, i que constitueixen la més antiga evidència de canibalisme documentada de la història de la humanitat. Ara, gairebé un milió d’anys més tard, Alemanya ha estat protagonista d’una «inquietant cita caníbal».

La Serra d’Atapuerca, paratge declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 2000 per la gran multitud i antiguitat de restes paleoarqueológicos que conté, és l’escenari on els primers europeus que van poblar el nostre vell continent, l’Homo antecessor , van recol·lectar, van caçar i van practicar el canibalisme. Aquest probable descendent de grups que van partir d’Àfrica fa més de dos milions d’anys es va assentar en l’entorn privilegiat de la Regió muntanyenca d’Atapuerca per la gran quantitat de refugis naturals que posseeix, com a avencs i galeries, a més de per l’enorme disponibilitat d’aliment, ja que era lloc de pas migratori obligat de grans rajades de mamífers. Si vam sumar aquests fets a les característiques geològiques i climàtiques de la zona, que van afavorir la conservació de les restes, converteixen Atapuerca en un jaciment únic al món que permet als experts interpretar la forma de vida d’aquests «antecessors».

Per als investigadors, les evidències que apunten a la pràctica del canibalisme entre aquests homínids es troben en l’anomenat Estrat Aurora del Jaciment Dolina. Entre les restes d’arrels, fruits i llavors que indiquen el caràcter vegetarià de la seva dieta, es troben proves que demostren que també incloïen carn en la seva alimentació. L’Homo antecessor era caçador i carronyer, i així ho demostren les eines de pedra i restes de mamífers, entre els quals es troben també restes humanes, fonamentalment nens, amb signes d’haver estat devorats, localitzats en aquesta capa del jaciment.

Però el que més va cridar l’atenció de l’equip que lidera el paleoantropólogo Juan Luis Arsuaga va ser la gran quantitat de restes humanes barrejats de manera homogènia amb els de diverses espècies animals al costat del jaciment. Això fa pensar que no es tractava de fets aïllats de canibalisme sinó que els humans van ser un element més de la dieta dels nostres avantpassats. És a dir, no es tractava de pràctiques rituals o puntuals enfront de la falta d’aliment sinó d’un veritable canibalisme gastronòmic en el qual no es diferenciava la carn animal de la humana com a font de proteïnes.

Pràctiques caníbals
Al llarg de la història trobem multitud de referents sobre pràctiques caníbals associades a rituals i creences religioses

Viatgem gairebé un milió d’anys fins a l’actualitat però no canviem de continent. Alemanya, segle XXI, estem en plena era de la tecnologia. És precisament en un fòrum d’Internet on trobem aquest inquietant missatge: internauta busca home per ser devorat. El pitjor és que la petició obté ràpidament resposta. La cita entre tots dos es produeix i el canibalisme es consuma. La justícia alemanya no tenia tipificada aquesta pràctica com un delicte i es jutja com a assassinat amb motivació sexual. Segons relata amb posterioritat el caníbal tot es va desenvolupar en un acte ritual consensuat en el qual tots dos van gaudir plenament. La pregunta és si realment hem evolucionat.

A més d’aquest sorprenent exemple de canibalisme trobem, al llarg de la història i en tots els continents, multitud de referents sobre pràctiques caníbals de marcat caràcter antropològic associades a rituals i creences religioses. El poble asteca tenia profundament arrelat el canibalisme en les ofrenes als seus déus i així, probablement amb una estranya barreja d’amor i odi, les víctimes eren ofertes als sacerdots en petició de temps de bonança i prosperitat.

Altres tribus indígenes americanes pensaven que devorar als seus enemics els feia més forts. Est va ser la fi del navegant Fernando de Magallanes, primer en circunvalar la terra, en Mactam prop de les actuals Illes Filipines i del conqueridor de Xile, Pedro de Valdivia a les mans dels indis araucanos. També James Cook va ser devorat a les Illes Hawaii després d’una rebel·lió dels nadius contra els colonitzadors anglesos. I és que l’intercanvi cultural té els seus riscos. Àfrica és un continent molt prolífic en pràctiques caníbals. L’antecessor del llinatge zulú, Mtombazi, es menjava els sesos dels seus rivals per assimilar així la seva potència sexual i fertilitat.

Un dels més despietats caníbals va ser Àtila, el rei dels Hunos, de qui es diu que per governar va matar al seu propi germà i es va menjar el seu cor per demostrar fortalesa sobre el rival derrotat. I és que són molts els personatges que han passat a la història amb la pràctica del canibalisme en les seves biografies, des d’artistes com l’excèntric pintor mexicà Diego Rivera (marit de Fridha Kalho) que va admetre haver menjat carn humana en un dels seus viatges fins a dictadors africans com Bokassa o Idi Amín Donada, que va ser acusat de practicar canibalisme seguint antigues tradicions guerreres i la vida de les quals ha estat recentment portada al cinema. No és la primera vegada que es toca aquest tema en la gran pantalla, malgrat ser tabú. Pel·lícules de terror psicològic com Aníbal (basada en el llibre del mateix nom) amb escenes tan impactants com el del protagonista devorant el cervell de la seva víctima encara viva, fins a cintes com a Tomàquets verds fregits en la qual la gastronomia té un paper rellevant, encara quan en l’elaboració d’alguns plats s’utilitzin ingredients gens convencionals.

CANIBALISME I SUPERVIVÈNCIA

Img amantis
Una dada per a la reflexió: dels molts casos documentats de canibalisme al llarg de tota la història, són molt escassos els que fa referència a dones. Un dels més recents i impactants és el d’Anna Zimmerman. Aquesta alemanya, mare de dos fills, va matar, va esquarterar, va congelar i va menjar en família al seu nuvi emulant potser al pregadeu que, després d’apariar-se, devora al mascle.

A més d’aquests casos clarament criminals les motivacions dels quals de caràcter agressiu, sexual i fins i tot ritual denoten un desig de mostrar poder sobre la víctima, trobem un tipus de canibalisme per a molts més que justificable: la supervivència. En la memòria de tots està el cas dels uruguaians que van romandre gairebé dos mesos i mitjà en els Andes després d’estavellar-se en aquesta serralada l’avió en el qual viatjaven, historia una vegada més portada al cinema. Opinions per a tots els gustos.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions