Fa anys que es parla de la “carn de laboratori”. Sorgeixen, de vegada quan, notícies sobre algun avanç en aquest assumpte o alguna companyia que planeja treure productes d’aquest tipus. No obstant això, el tema de la carn artificial està encara molt poc desenvolupat: la difusió comercial no és clara i no ha arribat al consumidor del carrer. El que se sap no permet més que divagacions, de vegades més dignes de la ciència ficció que de la realitat. La cadena britànica BBC va televisar la ingesta de la primera hamburguesa de carn artificial com si d’un espectacle es tractés. “Poc sucosa”, van dir. En aquest article es reflexiona sobre aquesta qüestió.
La carn artificial prové de cultius in vitro que s’obtenen a partir d’unes poques cèl·lules. Aquestes es reprodueixen fins a crear un tros de carn de major o menor grandària. Sembla senzill, però és un procés complicat. Aquesta carn ha d’irrigar-se, expulsar desfets, afegir cèl·lules grasses, protegir-la d’infeccions… i fins i tot hi ha qui diu que hauria de “exercitar-se” per semblar-se més al múscul real.
Carn de laboratori: moltes preguntes, poques respostes
És un tema plagat de dubtes, encara que a la indústria li preocupa, sobretot, l’acceptació per part del consumidor.
Sorgeixen qüestions de tipus gastronòmic: solament s’obtindrà carn picada o filets magres?, què hi ha de les chuletitas, el rellom, el secret ibèric…?, està bona aquesta carn? o s’assembla a la real?
També hi ha dubtes nutricionals: quin serà el seu contingut en nutrients, a més de proteïna?, el ferro ve de la irrigació per gots sanguinis, tindrà ferro aquesta carn?, i el greix?, s’enriquirà en nutrients com un paquet de cereals fent “carns funcionals”?
I apareixen interrogants socioeconòmiques: serà en el futur la carn artificial un producte per a pobres, mentre els rics mengen carn de debò?, caurà la seva producció en mans de gegants multinacionals que monopolitzin l’alimentació?, afectarà una vegada més a la sobirania alimentària dels països en vies de desenvolupament i als petits grangers?
La majoria d’aquestes preguntes avui no tenen resposta.
Els seus defensors tenen també arguments sòlids: la capacitat de produir una proteïna de qualitat a un cost baix; la menor necessitat de criar animals d’una manera cruel, com succeeix ara, per poder fa front a la demanda actual de carn; el menor risc d’intoxicacions alimentàries; o la disminució de l’impacte mediambiental que avui dia comporta la ramaderia intensiva. La carn artificial redueix en un 80% el consum d’aigua i emissions de gasos amb efecte hivernacle, requereix un 99% menys d’ús de terra i menor despesa energètica per a la mateixa quantitat d’aliment.
És difícil dir qui té raó o quins arguments pesen més. Com sol succeir en la història, el resultat dependrà de l’ús que es faci de la nova tecnologia, però amb els actes que la precedeixen, no és fàcil ser optimistes.
Avançar sí, però sense saltar-se els passos intermedis
De totes maneres, la reflexió final és molt similar a la qual vam fer en l’article ‘De debò fa falta menjar insectes per sostenibilitat?‘. Ens estem saltant molts passos intermedis a l’hora de reduir l’impacte mediambiental, millorar el repartiment d’aliments, afavorir la sobirania alimentària i millorar, de pas, la nostra salut. Passos que, a més, sabem positivament que funcionen. Baixar el consum de carn als països industrialitzats es perfila com una opció que haurem d’afrontar més ràpid que tard, envers això disminuir l’impacte mediambiental, millorar els sistemes de producció i tracto animal o propiciar un millor repartiment d’aquest aliment que ara es menja el bestiar.
El primer pas no és que la ciència ens serveixi filets de laboratori sol perquè no hàgim de moure un àpex nostres insostenibles costums. Volem una font de proteïnes de qualitat barata, saludable i sostenible? Ja la tenim. Comprem més cigrons.
