Classificació científica:
Les cols de Brussel·les pertanyen a la família de les Crucíferes (Cruciferae), espècie Brassica oleracea varietat gemmifera. Dins d’aquesta família es troben moltes altres varietats: bróculi, col blanca o cabdell, col verda, llombarda, coliflor, colinap, nap, rave, etc.
Origen i zones de cultiu:
Les cols de Brussel·les, també conegudes com repollitos, són les gemmes d’entre 2 i 5 centímetres de diàmetre que es desenvolupen en les axil·les de les fulles de la planta del mateix nom. El seu color és generalment verd, encara que també pot ser vermell o morat. Van començar a conrear-se fa més d’un segle a Bèlgica, prop de Brussel·les, raó per la que se li va atorgar el nom d’aquesta ciutat. Avui dia es conreen també a Holanda, França, Anglaterra i molts altres països.
Diversitat i tipus:
Existeixen nombroses varietats de col·les de Brussel·les, que es diferencien entre sí per grandària, sabor, color i època de recol·lecció. Es classifiquen en dos grups, segons es tracti de varietats híbrides o estàndard. Les varietats estàndard, encara que produeixen cols més grans i probablement de millor sabor, han estat eclipsades per les varietats híbrides, ja que aquestes són més uniformes i es conserven durant bastant més temps.
Valor nutritiu:
L’aigua és el component majoritari d’aquestes verdures, seguides dels hidrats de carboni i les proteïnes; aquestes últimes en una quantitat superior a la resta de verdures. Constitueixen una bona font de vitamina C i folatos i en menor proporció contenen provitamina A i vitamines del grup B (B1, B2, B3 i B6). Entre els minerals destaca la presència de potassi, fòsfor i petites quantitats de calci, magnesi i sodi.
Taula de composició (100 g de porció comestible):
Energia (Kcal) | Proteïnes (g) | Hidrats de carboni (g) | Fibra (g) | Potassi (mg) | Magnesi (mg) | Carotenos (mcg) | Folatos (mcg) | Vitamina C (mg) |
35,7 | 3,5 | 4,1 | 3 | 375 | 19 | 13 | 90 | 100 |
Avantatges i inconvenients del seu consum:
Pel seu escàs valor calòric, el seu consum pot ser interessant en dietes de control de pes. La seva elevada aportació de fibra, afavoreix el moviment intestinal, pel que estan especialment indicades per a aquelles persones que pateixen de restrenyiment crònic; encara que també poden resultar flatulentes per a persones que tendeixen a acumular gasos intestinals. Per la seva riquesa en folatos, el consum de col·les de Brussel·les contribueix a prevenir o tractar l’anèmia. A més, el seu elevat contingut en vitamina C facilita l’absorció del ferro vegetal que conté. D’altra banda, s’està investigant el potencial efecte protector del consum de col·les de Brussel·les enfront del càncer degut a el seu contingut en betacarotenos (precursors de la vitamina A en l’organisme) i de derivats sulfurats, tots dos compostos d’acció antioxidant.
En la cuina:
A diferència d’altres verdures, les cols de Brussel·les sempre es consumeixen cuinades. Es poden preparar ofegades, i servir-se soles o com a acompanyament d’uns altres plats. Constitueixen una estupenda guarnició per als plats de carn, així com un ingredient molt adequat en les menestras de verdures. Una vegada cuites i fredes, les de menor grandària poden formar part d’amanides, normalment junt amb altres hortalisses.
Criteris de qualitat en la compra i conservació:
Les cols de Brussel·les de temporada són aquelles que es troben en els mercats a la tardor i hivern. En comprar-les, cal seleccionar els caps llisos, ferms, atapeïdes i pesades per a la seva grandària. La zona de la tija ha d’estar neta i ha de ser de color blanc. S’han de rebutjar les cols que presentin taques o punts marcits, ja que això és indicatiu que porten massa temps emmagatzemades; d’aquesta manera el seu valor nutritiu s’ha reduït i solen presentar un lleuger sabor de floridura. Les de millor sabor són les petites, verdes i dures, devent evitar-se les de color groguenc o marró. Es comercialitzen desproveïdes de la tija, aconseguint en el mercat preus bastant elevats que es compensen per l’estalvi de temps de preparació i els escassos desaprofitaments que originen. Una vegada en la llar, les cols es poden conservar durant una setmana, sempre que es mantinguin en la nevera, sense rentar, i dins d’una bossa de plàstic perforada. També es poden congelar senceres, prèviament escaldades durant 3-5 minuts i es conserven així durant un any aproximadament.
