Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Consells nutricionals en els diaris, són fiables?

Els consells dietètics que es publiquen en els periòdics no sempre tenen suficient base científica que els recolzi
Per Julio Basulto, Laura Caorsi 1 de octubre de 2013
Img period listg
Imagen: Steve Garry

Els titulars relacionats amb la nutrició no sempre són fiables. En ocasions trivialitzen sobre assumptes importants i altres vegades alerten a l’excés. El blog de Ser Consumidor mostrava fa pocs dies les diferents interpretacions que poden realitzar-se a partir d’un mateix estudi científic (en concret, un que avaluava la relació entre el vi i la depressió). Encara que la informació sobre nutrició arriba al ciutadà per diferents vies i cada vegada hi ha més mitjans, els periòdics segueixen sent una important font de dades. Expliquen, a més, amb un alt nivell d’acceptació i credibilitat. Diferents estudis han avaluat els consells dietètics que apareixen en els periòdics, sobre la base de les evidències acceptades per la comunitat científica. Les seves conclusions no són sempre halagüeñas, com es mostra en el present text, que analitza per què es produeix aquesta situació, quins són les seves conseqüències i què podem fer per canviar-la.

El paper dels periòdics en la nutrició: estudis recents

Cinc investigadors del Regne Unit van publicar a l’agost de 2012 un estudi en la qual es va avaluar la qualitat dels 111 consells dietètics que van aparèixer en una setmana escollida a l’atzar en els deu periòdics més venuts del seu país. Això va suposar incloure tant periòdics de gran format (com The Times) com a diaris sensacionalistes o tabloides (com Mirror). Per a la seva avaluació, el doctor Benjamin Cooper i els seus col·laboradors (d’entre els quals cal destacar al canviat el nom doctor Ben Goldacre, autor del llibre ‘Dolenta ciència’), van prendre com a referència les escales proposades per dues de les entitats més preeminents en l’àmbit de la salut: el Fondo Mundial per a la Recerca del Càncer i la Scottish Intercollegiate Guidelines Network (Xarxa Escocesa Intercolegiada sobre Guies de Pràctica Clínica).

Img diario desayuno
Imatge: Larry & Teddy Page

La seva revisió va concloure amb el següent resultat: la majoria dels consells dietètics avaluats no té sustento científic suficient. Segons els seus càlculs, entre el 68% i el 72% d’aquests consells no podien classificar-se en la categoria que precisen les evidències científiques abans de promoure’ls a la població. És important destacar que la qualitat era major en els periòdics de gran format que en els diaris sensacionalistes. Tant un estudi publicat al novembre de 2008 per Basu i Hogard com una recerca més recent, publicada en la revista científica Public Healht al gener del present any coincideixen amb aquesta última consideració.

Afegeix més llenya al foc un article aparegut a l’agost de 2013 en Public Health Nutrition. En aquest cas, la recerca va ser més concreta: es va avaluar la cobertura per part dels periòdics canadencs i americans de les recomanacions d’ingesta de vitamina D i calci emeses per l’Institut de Medicina d’Estats Units (IOM, en les seves sigles en anglès) en 2011. La seva conclusió parla per si sola: els articles de premsa no transmeten de forma adequada les recomanacions del IOM.

L’observat en el Regne Unit és extrapolable, segons Cooper i col·laboradors, al que ocorre en molts altres països, així que no és desgavellat pensar que a Espanya succeeix alguna cosa similar. De fet, un estudi va explorar el tractament periodístic de l’obesitat en els periòdics El País, El Mundo i ABC entre 2000 i 2005 i va constatar l’escassa cobertura periodística de les iniciatives o estratègies polítiques que abordaven el problema. En 2006 la doctora Gemma Regirada, sotsdirectora de l’Observatori de la Comunicació Científica, va analitzar la cobertura periodística de la salut en la premsa escrita espanyola. Va observar que la nutrició era un dels temes seguits per la nostra premsa, però també va constatar que els temes de salut (això inclou a la nutrició) poques vegades té un espai específic o un tractament independent. Va afegir que la informació sol estar preparada “per professionals escassament especialitzats”.

Desinformació nutricional, per què es produeix?

Per Cooper i col·laboradors, en no pocs casos la font de les notícies són individus o organitzacions que busquen promoure un tema o esdeveniment. Molts comunicats de premsa els produeixen, entre uns altres, grups d’interès, organismes de comerç o empreses de relacions públiques que treballen per a la indústria alimentària. Així, aquests comunicats transmeten, de manera acrítica, els punts de vista i les recomanacions d’aquests grups o entitats.

Però hi ha altres factors implicats, com la cerca de la novetat o la polèmica, sense oblidar la falta de mitjans econòmics que permeti una major dedicació a cada article, o la implicació de professionals sanitaris amb qualificació suficient com per analitzar de manera correcta els aspectes relacionats amb la nutrició humana.

Les conseqüències d’oferir consells dietètics poc fiables

Img diario desayuno2
Imatge: Rene Schwietzke

El que recull l’estudi del Regne Unit genera una situació gens desitjable, ja que advocar per canvis dietètics incerts pot impactar de forma negativa sobre la salut dels individus. “Atès que l’obesitat suposa avui una emergència de salut pública sense precedents -assenyalen els autors- seria esperable que els consells dietètics dispensats pels periòdics reflectissin la serietat de la situació […]. No és el que hem trobat”.

Hi ha moltes proves que constaten que els mitjans de comunicació poden tenir una influència significativa sobre les nostres decisions relacionades amb la salut, i això inclou a les decisions alimentàries. L’exemple més clar ho presenta la cobertura dels mitjans dels riscos relacionats amb els aliments (és paradigmàtic el que va ocórrer arran de l’anomenada ‘crisi del cogombre’). En opinió de Cooper i col·laboradors, les notificacions periodístiques referent a això són “desproporcionades en relació amb el risc real”.

Les declaracions nutricionals incongruents generen, a més, una confusió gens recomanable. En una enquesta, el 52% dels 2.404 enquestats va declarar que “els científics sempre estan canviant d’opinió”. La ciència avança, no hi ha dubte, però els mitjans de comunicació no sempre reflecteixen aquest canvi, sinó una realitat distorsionada per produir titulars cridaners. Sigui com sigui, tres de cada deu enquestats va considerar que, donada la situació, el millor era procedir de la següent manera “ignoraré totes les recomanacions i menjaré el que em doni la gana”. No està de més recordar alguna cosa que va apuntar en 2004 l’Organització Mundial de la Salut: millorar la nutrició podria ser el factor aïllat més important per reduir les malalties a Europa.

Però encara que els periòdics no influïssin en les decisions de la població (que sí ho fan), la veritat és que, tal com indica la prestigiosa periodista Acianela Montes d’Oca, la superfilicialidad en el maneig els temes sanitaris condemna als lectors “a la pobresa informativa, a la falta de pluralitat, d’equilibri i de profunditat”.

Com millorar la informació nutricional en els mitjans

Els mitjans de comunicació poden millorar la salut, però per a això és necessari millorar la qualitat de la informació que ofereixen i fer una aposta clara pel rigor, en l’entès que exerceixen una funció formativa entre els seus lectors. Fins i tot en els periòdics petits, on els diners són moltes vegades un límit, és possible millorar la qualitat dels articles amb un bon acompliment periodístic, acarant les dades amb professionals independents de la nutrició i la salut. És un desafiament difícil a l’una que ambiciós, però hi ha tres propostes que val la pena tenir en compte:

  1. Citar els estudis, de manera que els lectors puguin contrastar per si mateixos la informació. El doctor Ben Goldacre, en el seu blog ‘Bad Science‘ (‘Mala ciència’) emet diverses teories per explicar per què en moltes ocasions els periodistes no citen les fonts primàries d’informació (alguna cosa bastant fàcil de fer). En la seva opinió, hauríem de qüestionar la credibilitat de tota notícia de salut que no cita l’estudi o els estudis de base.
  2. Gemma Regirada, per la seva banda, considera que el sector especialitzat i els mitjans de comunicació han d’interactuar per fomentar el coneixement mutu. El suport de dietistes-nutricionistes en aquest sentit pot ser decisiu, tal com van indicar en 2008 Basu i Hogard, abans citats. Per Cooper i col·laboradors, una major formació especialitzada dels periodistes per interpretar les evidències científiques ajudaria en gran manera.

  3. S’ha de deslligar al màxim la informació en matèria de salut de les pressions i influències polítiques, però sobretot de les econòmiques.

Per concloure, atès que l’escola és un territori idoni per prevenir l’obesitat infantil, la situació descrita en aquest text es pot enfocar de manera positiva i aprofitar perquè els nens (el risc dels quals d’obesitat és, ara com ara, molt elevat) avaluïn a les aules de forma crítica la cobertura dels mitjans de comunicació dels aspectes relacionats amb la nutrició.