El dejuni, entès com un mètode per aprimar o “desintoxicar” a l’organisme, és una conducta de risc, especialment per als joves. No és efectiu per perdre pes ni per mantenir la joventut. Per contra, augmenta el risc de patir diverses malalties, fomenta l’adquisició de mals hàbits alimentaris i, en el cas dels adolescents, pot provocar sobrepès, obesitat i trastorns de la conducta alimentària, com a anorèxia i bulímia nervioses. Per evitar que això succeeixi, el paper dels adults és fonamental. A continuació es descriu per què aquest tipus de pràctiques repercuteix tant en els joves i quins són les seves principals conseqüències.
Dejunar per estar sans i aprimar?
Molt s’ha parlat sobre el dejuni, una pràctica que en la majoria dels casos va relacionada amb la religió, les creences personals i les tradicions humanes, com a deure espiritual. Al llarg de la història, cristians, jueus i musulmans s’han abstingut voluntàriament durant diferents períodes de temps (des de dies fins a fins i tot un mes, com és el cas del Ramadà), de tot tipus de menjar i en alguns casos de certs tipus d’aliments (com la carn) o líquids (com l’aigua o l’alcohol).
Més enllà de les creences d’origen espiritual, els qui promulguen el dejuni total o parcial esmenten beneficis directes sobre la salut, com la desintoxicació o eliminació de toxines, un remei per combatre l’envelliment o un mètode miraculós eficaç per a la pèrdua de pes. No obstant això, aquesta pràctica no solament no és efectiva per a tals finalitats, sinó que comporta importants conseqüències: augment del risc a patir malalties del cor, diabetis, diferents tipus de càncer, osteoporosis o problemes renals i hepàtics, tal com assenyala la Federació Espanyola de Societats de Nutrició, Alimentació i Dietètica (FESNAD). A més, contribueix substancialment a l’adquisició de mals hàbits alimentaris amb la conseqüent repercussió a llarg termini (sobrepès, obesitat o trastorns del comportament alimentari). Aquest punt requereix un esment especial, sobretot si es tracta de col·lectius vulnerables amb unes necessitats energètiques i nutricionals augmentades a causa de la seva situació fisiològica o patològica: embarassades, lactants, nens i adolescents o persones amb malalties cròniques.
La promoció del dejuni a les xarxes socials
En l’actualitat i davant l’epidèmia mundial d’obesitat, són moltes les societats i organitzacions de nutrició que uneixen esforços i creen estratègies per potenciar una alimentació saludable i equilibrada enfront de la contínua aparició de dietes miraculoses i pràctiques de risc que s’imposen i proliferen en xarxes socials i mitjans audiovisuals. Anuncis com “La famosa dieta del dejuni, dieta 5:2”, “Aprimar amb dejuni” o “El dejuni per aprimar de forma natural” estan a l’abast de qualsevol persona i poden tenir greus conseqüències davant els ulls de joves preocupats per la seva imatge corporal. Sense anar més lluny, un estudi recent realitzat en més de 7.000 adolescents de tots dos sexes del Regne Unit mostra que la preocupació per la imatge corporal i el guany de pes és més freqüent entre les noies joves i que el 11% d’elles evita consumir aliments que consideren “que engreixen“.
Se sap que, en l’adolescència, el desenvolupament de la imatge corporal és una tasca intel·lectual i emocional que s’entremescla amb les qüestions nutricionals (menjars irregulars, refrigerios, prendre aliments fora de casa, seguiment de patrons alimentaris alternatius, etc.). Els joves caminen a la recerca d’una identitat, tracten d’aconseguir independència i acceptació. Per si no fos poc, aquesta etapa de la vida, definida com “l’edat que succeeix a la infantesa i que transcorre des de la pubertat fins al complet desenvolupament de l’organisme”, comporta un ingredient natural, el “comportament arriscat”, que sovint fa que el jove se senti més adult i li fa especialment vulnerable davant el bombardeig de consells sobre què és millor o pitjor per a la seva salut.
Dejuni: riscos immediats i a llarg termini
Tot aquest caos emocional, sumat als estereotips implantats en la societat en la qual vivim, afavoreix el desenvolupament de comportaments alimentaris de risc i pràctiques de control de pes nocives per a la salut com les dietes restrictives, l’ús de laxants, el consum d’aliments no sans o el dejuni. No obstant això, els adolescents no són conscients que es troben lluny de la realitat, ja que precisament no es tracta de no menjar, sinó de menjar bé. Segons la literatura científica, dejunar durant uns dies o setmanes no garanteix una pèrdua de pes mantinguda en el temps i, a més, les conseqüències poden comprometre seriosament la salut, ja que es deixa de menjar el necessari per cobrir les necessitats que condueixen al normal desenvolupament físic i psíquic.
No és tot. A part d’augmentar el risc de sofrir trastorns de la conducta alimentària (anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa, atracones…), sobrepès o obesitat, una situació de malnutrició en l’adolescència també pot provocar alteracions a nivell renal, intestinal i cardiovascular portant en molts casos a situacions clíniques de cansament excessiu, debilitat, falta de concentració, interrupció de la menstruació en dones, i retard en el creixement i correcte desenvolupament dels òrgans, entre uns altres.
Per evitar en la mesura del possible totes aquestes situacions, seran molt importants els hàbits alimentaris adquirits durant la infància, tant a casa com en els menjadors escolars. Per a això, hem de començar per ser els adults els que prediquem amb l’exemple, ja que la influència de les nostres conductes sobre els nens és crucial per al seu futur. Com a mostra d’això, el Grup de Revisió, Estudi i Posicionament de l’Associació Espanyola de Dietistes-Nutricionistes (GREP-AEDN) va publicar al juny de 2010 un document que recull una àmplia revisió bibliogràfica sobre aquest tema, titulada ‘Si tu menges fruites i hortalisses, ells també ho faran’, que ens deixa boniques frases per reflexionar (i actuar):
- “La influència dels adults no solament abasta el que aquests ofereixen als nens per menjar, o els consells que donen referent a l’alimentació, sinó sobretot el model que ofereixen a aquests nens. La seva manera d’alimentar-se, per tant, es pot prendre com un marcador de com s’alimentaran els nens en el futur” (Sutherland, 2008).
- “El rol que exerceixen els pares o cuidadors podria ser un mètode millor per aconseguir que l’alimentació del nen sigui saludable, que els intents de controlar la seva dieta” (Scaglioni, 2008).
