El consum d’aliments rics en purinas està contraindicado en cas de crisi de gota, un trastorn causat pel dipòsit de cristalls d’àcid úric en les articulacions. Les purinas són compostos químics presents en major o menor quantitat en les cèl·lules d’animals i vegetals. Les leguminosas les contenen en quantitats moderades, gairebé en la mateixa proporció que espàrrecs i xampinyons. Però encara que els llegums no són els aliments més excel·lents en aquests compostos, és prudent controlar el seu consum en cas d’hiperuricemia greu.
Purinas en les leguminosas
Els llegums tenen en les seves arrels uns nòduls característics en els quals, de manera simbiòtica, viuen amb la planta uns bacteris fixadors de nitrogen atmosfèric. Els bacteris utilitzen el nitrogen de l’aire com a material precursor d’aminoàcids, els elements bàsics de construcció de les proteïnes vegetals. Això explica que els cacauets, els pèsols i les mongetes, les leguminosas més consumides a tot el món, proporcionin gran part de la proteïna alimentària i que els sòls s’enriqueixin en nitrogen amb el seu cultiu. Al mateix temps, aquesta particularitat biològica explica el contingut moderat de purinas d’aquest grup d’aliments vegetals. Les llenties, les faves i els pèsols secs, no frescos, destaquen sobre la resta per una major quantitat.
En cas d’hiperuricemia greu o gota, la persona ha de seguir una dieta estricta, en la qual es prescriu una ingesta inferior a 5 mg de purinas/dia. Això suposa limitar en la dieta els aliments amb més concentració en aquestes substàncies. Entre els vegetals, es restringeix el consum de llegums, hortalisses i verdures com els espàrrecs, els xampinyons i els bolets, els espinacs, les bledes i la coliflor.
No obstant això, la concentració de purinas en els llegums (10-100 mg/100 g) està molt per sota de la d’altres aliments, com a extractes de carn (3.500 mg), conserves de peix (350-450 mg), vísceres (300-360 mg) i carns vermelles (150-200 mg). Per tant, no cal eliminar els llegums de la dieta en cas d’hiperuricemia, si bé convé moderar la freqüència i la quantitat de consum. En les hiperuricemias greus, amb nivells plasmàtics d’àcid úric superiors a 9 mg/dl, associades a crisis de gota, la dieta estricta no és suficient per pal·liar el malestar i revertir les molèsties. És imprescindible recórrer a fàrmacs que inhibeixen el catabolisme de les purinas. Superada la crisi, es retornarà a una alimentació més variada. Avui dia, a causa de l’eficàcia dels fàrmacs actuals, la dieta no té el paper essencial que exercia en èpoques anteriors com a tractament de la hiperuricemia i de la gota.
Purinas i àcid úric
El producte final derivat del metabolisme de les purinas dels aliments en l’organisme és l’àcid úric. Un consum elevat d’aliments rics en aquests compostos pot desembocar en un excés d’àcid úric en sang. En clínica es denomina hiperuricemia a una concentració d’àcid úric en sang per sobre de 7 mil·ligrams per decilitre.
Si l’excés d’àcid úric es manté, aquest s’acumula en els teixits i pot derivar en artritis crònica
Si la hiperuricemia es manté, l’àcid úric forma en l’organisme salis (uratos de sodi) que cristal·litzen i tendeixen a acumular-se en diversos teixits. Amb el temps, la persona pot sofrir gota, inflamació articular i un atac sobtat de dolor intens i localitzat en el dit gros del peu que, més tard, ascendeix per l’extremitat. La gota és la manifestació física més greu de l’excés d’àcid úric en sang. Aquests dipòsits, denominats tofos, poden danyar les articulacions i desenvolupar una artritis crònica.
Les unitats de dietètica i nutrició, reumatología i epidemiologia clínica de diferents institucions sanitàries han aprofundit en l’estudi de l’estil de vida i les recomanacions dietètiques per als pacients de gota, ja que aquesta malaltia s’associa sovint amb la síndrome metabòlica i amb un major risc futur de malaltia cardiovascular.
La reducció del pes mitjançant la dieta, la pràctica d’exercici físic i la limitació de la ingesta de carns vermelles i begudes i aliments ensucrats podria ajudar a reduir els nivells d’àcid úric, el risc de gota i la resistència a la insulina, tots ells factors de risc coronari. Els vegetals en general (excepte els limitats per la seva major concentració en purinas), la fruita seca, les fruites fresques i els cereals i derivats integrals són, per contra, aliments saludables per prevenir aquestes malalties cròniques.
Les leguminosas són els vegetals amb una major riquesa en proteïna, per la qual cosa es consideren indispensables en l’aportació d’aquest nutrient als països on escasseja l’accés a les proteïnes animals. Especialment, són rics en carbohidrats complexos i tenen un contingut excel·lent de fibra dietètica, un nutrient absent en les fonts alimentoses d’origen animal. Un altre avantatge nutricional que els caracteritza és, en general, el seu baix contingut en greix, l’absència de colesterol i la varietat de vitamines i minerals que proporciona el seu consum al conjunt de la dieta.
A l’excel·lent interès nutricional de les leguminosas, se suma l’efecte dietètic profiláctico i terapèutic, a causa del benefici derivat del seu consum freqüent, que s’atribueix a les pròpies proteïnes vegetals i a substàncies presents en la seva composició, com a fibra, saponinas, isoflavonas, lectines i àcid fítico, entre altres components funcionals. Aquests beneficis sanitaris es reflecteixen en nombroses recerques recents dutes a terme a l’àrea de les malalties cardiovasculars, la carcinogénesis i la diabetis.
