Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Descobrir la llima

La polpa de la llima és molt refrescant i àcida, no obstant això el seu consum com a fruita fresca no és molt habitual
Per EROSKI Consumer 10 de febrer de 2005

L’origen de la llima es troba en el Sud-est d’Àsia, Iran i Malàisia, encara que actualment es conrea en tots els països tropicals i molts subtropicales.

Quin és la seva composició nutricional?

La llima és una fruita de molt baix valor calòric gràcies a que l’aigua és el seu component majoritari. Entre els seus nutrients destaca la presència de vitamina C, la quantitat del qual és similar a l’existent en l’aranja, la llimona o les mandarines, encara que alguna cosa inferior a la qual posseeix la taronja. També conté alguns minerals entre els quals destaca el potassi, així com àcid cítric i diferents substàncies amb acció astringente.

Com consumir-la?

Malgrat les interessants propietats nutricionals que la llima presenta, no és una fruita de consum habitual ja que el seu intens sabor àcid fa que no es prengui com a fruita fresca, sinó que principalment s’aprofiti el seu suc i en no moltes ocasions la seva polpa. El suc de llima generalment s’empra para amanir alguns plats, per realçar el sabor d’altres fruites tropicals com el mànec o la papaya, per donar sabor a sorbets de mandarina, préssec, gerd o kiwi, o per afegir a infusions de fruites. A més, pot barrejar-se amb iogurt i mel, i obtenir així una salsa de llima que serveix com a perfecte acompanyament per a qualsevol tipus de fruita. Si es desitja, amb el suc de llima també es pot elaborar almívar, barrejant-ho amb sucre, menta i aigua.

La principal aplicació de la llima en la cuina és l’elaboració d’amaniments per a amanides com l’amaniment de cacauets, preparat amb cacauets i coco rallado; l’amaniment de gingebre i llima, o l’exòtica salsa criolla, en la qual al costat de la llima, estan presents altres ingredients com la ceba, el tomàquet, l’all i les guindillas. Amb el suc de llima també es preparen altres salses tan originals com la salsa vermella, elaborada amb suc de llima i guindillas suaus fumades, o el pesto tailandès, en el qual a més de la llima, s’empra alfàbrega, guindilla i coriandre, un condiment similar al julivert.

Si es barreja el suc de llima amb el de llimona, es pot emprar com amaniment per realçar el sabor del peix blanc, així com para elaborar marinadas i escabetxos o per substituir al vinagre en molts plats.

Amb el suc de la llima s’elaboren també olis aromàtics que poden emprar-se per amanir tant amanides, com a verdures i diferents classes de plats freds. Si també es desitja aprofitar la seva polpa, convé saber que amb ella es poden preparar melmelades i gelees, el sabor de les quals lleugerament amarg les converteix en un bon acompanyament d’aliments dolços com per exemple la xocolata.