En els últims 25 anys, Espanya, com a molts altres països occidentals, ha sofert un notable increment de diagnòstics de nens amb Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). Per sort, la nostra realitat encara està lluny del que ocorre a Estats Units, on el 10% de la població infantil està diagnosticat de TDAH. Dos de cada tres d’aquests menors reben medicació, una medicació no eximeix d’efectes adversos. Pot la dieta estar implicada en aquesta trama? Aquest article presenta les postures més recents sobre aquest augment de diagnòstics, analitza la relació de la dieta amb el TDAH i assenyala altres factors que poden incidir en aquesta malaltia, més enllà dels nutrients.
Diagnòstics a l’alça de TDAH, justificats?
Per a molts científics estem davant una situació de “sobrediagnóstico per diagnòstic imprecís”, tal com postulaven a l’agost de 2012 pediatres de l’Hospital Universitari Marquès de Valdecilla de Santander en la prestigiosa revista Evidencies en Pediatria. En el seu article, titulat ‘Existeix un sobrediagnóstico del trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH)?‘, els investigadors proposen utilitzar un esperit crític a l’hora d’entendre les epidémicas xifres d’aquesta dolència, cada vegada més creixents. Es pregunten, en aquest sentit, el següent: “Existeix aquest trastorn o és una ‘invenció’ que origina molts beneficis econòmics en tractar i medicar a persones sanes?”.
Tant l’Organització de les Nacions Unides (ONU), a través del Fons de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF), com l’Organització Mundial de la Salut (OMS), alerten sobre el poc justificat que està l’alarmant increment de diagnòstics de TDAH i, sobretot, dels tractaments farmacològics associats, que solament haurien d’usar-se en diagnòstics d’impecable precisió i sempre després de provar amb tractaments psicopedagògics o conductuals.
Sigui com sigui, s’ha postulat en diverses ocasions i en diferents mitjans -tant acadèmics com de divulgació general- si l’augment de diagnòstics podria guardar relació amb factors relacionats amb l’alimentació, tals com a colorants i additius alimentaris, el sucre, la xocolata o els pesticides.
Relació del TDAH amb la dieta
- Colorants. En 2007, un estudi britànic molt comentat pels mitjans de comunicació va suggerir certa associació entre el consum d’alguns colorants i la hiperactivitat infantil. L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va analitzar l’estudi en profunditat i va concloure, al març de 2008, que no tenia validesa i que els colorants que en teoria estaven implicats en les suposades alteracions del comportament dels nens eren del tot segurs. En tot cas, una exhaustiva anàlisi publicada per Arnold i col·laboradors en Neurotherapeutics va assenyalar al juliol de 2012 que, si bé és cert que les evidències sobre la relació colorants-TDAH no són concloents, té sentit recomanar que els petits (amb o sense TDAH) disminueixin la seva exposició als colorants (que s’ha quadruplicat en els últims 50 anys), ja que tals additius fan més atractius a aliments insans, alguna cosa vinculat amb la molt preocupant obesitat infantil.
- Pesticides. Existeixen estudis que han relacionat el TDAH amb els pesticides i això ha generat una por injustificada cap a aliments que són segurs, ja que la legislació sobre l’ús de pesticides en la Unió Europea és una de les més rigoroses del món. En 2010 es va publicar un article en Pediatrics que suggeria que els pesticides podrien estar contribuint a generar TDAH. No obstant això, els propis autors indicaven que les seves observacions no provaven “causalitat”, és a dir, que el disseny del seu estudi no permetia dilucidar si les seves hipòtesis eren vàlides. Dos investigadors espanyols pertanyents a l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta (Girona) i a l’Institut Català de la Salut (Àrea Bàsica de Salut Girona) van revisar a fons l’article per concloure en la revista Evidencies en Pediatria que les seves limitacions metodològiques eren diverses, la qual cosa es tradueix que l’associació entre pesticides i el TDAH és “dubtosa”.
- Sucre i xocolata. El sucre apareix de forma periòdica en els diaris o en boca de terapeutes alternatius com un gran implicat en aquest trastorn. Alguna cosa que en 1996 ja havien desmentit gens menys que dotze estudis rigorosos. Fins i tot la xocolata, que conté cafeïna, no sembla estar implicat, atès que la dosi d’aquesta substància és molt baixa, a diferència del que ocorre amb algunes begudes carbonatades i, sobretot, amb el cafè o les” begudes energètiques“. Això no significa que els nens puguin seguir prenent amb total tranquil·litat sucre, ja que el seu elevat consum està vinculat, de nou, amb el risc d’obesitat.
- Altres nutrients. Altres components dietètics estudiats en relació als símptomes del TDAH són el zinc, el ferro, el magnesi i els àcids grassos omega-3. Al març de 2012, Thapar i col·laboradors assenyalaven en la revista Arxivis of disease in childhood que cap d’aquests components mostrava una associació convincent amb el TDAH i, fins i tot, qüestionaven el valor de modificar la dieta dels menors diagnosticats d’aquest trastorn (que no sol ser saludable) per a una suposada millora dels símptomes.
Dèficit de naturalesa i de família, no de nutrients
El TDAH és, en suma, un trastorn sobrediagnosticado, sobremedicado i la relació del qual amb la dieta, excepte en el cas de la cafeïna, és més que dubtosa. Pot ser que tingui més que veure amb qui menja el nen que el que menja: augmentar la freqüència dels menjars familiars i promoure una bona atmosfera emocional en la taula (mitjançant converses disteses) s’ha associat a la prevenció de nombrosos trastorns infantojuveniles.
Sembla més clara la relació del TDAH amb l’absència de naturalesa. Richard Louv, en el seu llibre ‘Last child in the wood‘ (‘Últim nen en el bosc’), es va referir en 2008 a aquesta dolència com a “Trastorn per Dèficit de Naturalesa”, ja que, segons ell, els petits no van ser concebuts per passar la seva infància en una asfaltada ciutat, entre quatre parets, davant un fred pupitre o obeint ordres de diferents professors durant anys. Els nens creixen més feliços i tenen menys problemes quan corren, salten, juguen i fan activitats amb les seves mans en contacte amb la naturalesa.
En la mateixa línia, però des de l’àmbit acadèmic, Wigal i col·laboradors han proposat més recentment (al maig de 2013, en la revista Journal of Attention Disorders) que més útil que donar fàrmacs als menors amb TDAH (suposant que de debò tinguin aquest trastorn) és aconseguir que facin exercici. Els beneficis de l’exercici físic són superiors als dels psicoestimulantes, ja que no té efectes secundaris negatius, sinó positius: evitar el sedentarisme no solament millora el pronòstic de la dolència, també disminueix l’obesitat, el colesterol, la pressió arterial i un llarg etcètera de problemes.
Un recent estudi publicat en Nutrició Hospitalària ha observat, a més, que la lactància materna sostinguda durant almenys els primers sis mesos de vida suposa un factor de protecció enfront d’aquesta dolència. La recerca, coordinada pel doctor Juan Manuel Pérez Ruiz (Universitat de Granada), se sumeixi a les evidències que apunten que una major durada de la lactància materna es relaciona amb un millor desenvolupament cognitiu en l’edat escolar. Fins i tot hi ha investigadors que es refereixen no tant als beneficis d’aquest tipus d’alimentació per a la intel·ligència del nen, sinó als perjudicis de la interrupció primerenca d’aquesta pràctica sobre el quocient intel·lectual verbal i no verbal del menor.
El pediatre Carlos González planteja en el seu últim llibre, ‘Creixent junts’, una interessant reflexió amb la qual val la pena concloure: “Estem en una societat que li pot llevar la medalla a un atleta professional per haver pres una pastilla per córrer més, però que és capaç d’administrar a un nen de sis anys una pastilla per estar més atent en classe”.
