Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Alimentació

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Els albercocs o albérchigos

Una fruita fresca amb un atractiu color ataronjat, agradable aroma i intensa dolçor, perfecta per als mesos més calorosos

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimarts, 08deJunyde2004

Nomeni científic i família:

L’albercoc (Prunus armeniaca), també conegut com a domàs
o albérchigo, és el fruit de l’albercoquer. Pertany a la família de
les rosàcies, la qual inclou més de 2.000 espècies de plantes herbàcies,
arbustos i arbres distribuïts per regions temperades de tot el món.
Les principals fruites europees, a més del roser, pertanyen a aquesta gran
família.

Origen:

A aquesta fruita se la va denominar originàriament Prunus armeniaca perquè
els romans la van introduir a Europa des del llunyà orienti via Armènia.
És oriünd de les zones temperades d’Àsia, Corea del Nord o Manchuria, si bé
les primeres referències sobre el seu cultiu es remunten a l’any 3000 a. C.
a la Xina. En l’actualitat es produeix en països com Turquia,
Suïssa, Grècia, Espanya, França, els EUA, Sud-àfrica i Nova Zelanda.

Varietats més comercialitzades a Espanya:

Currot: la varietat més primerenca que apareix en el mercat. Són
fruits de petita grandària, pell delicada de color blanc a rosaci,
polpa blanquinosa poc carnosa i sabor acidulo.
Ginesta
: és també una de les varietats més precoces. Els
fruits tenen forma esfèrica i pell blanquinosa. La polpa és carnosa,
de color blanc, sabor suau i delicat.
Mitger
: varietat que es caracteritza per la grandària dels seus fruits,
entorn de 50-55 mm de diàmetre. La seva pell és fina, suau, vellutada
i la seva carn blanca, dolça i sucosa. Apareix en el mercat espanyol a finals
del mes de maig.
Bulida: varietat espanyola de fruits grans o molt grans i amb
un solc poc profund. La seva pell és groga, i la seva carn, dolç, sucosa i perfumada.
Es recol·lecta a principis de juny.
Caní: varietat espanyola de fruit amb forma gairebé rodona i grandària
gran o molt gran, de pell groga o ataronjada. Es recol·lecta al juny.
Nancy: és un fruit de grandària molt gran, una mica inflat en la
base i gairebé esfèric i abonyegat en el pic. La seva pell és de color groc
or amb vetes vermelles i la seva pell presenta petites inflors. La carn
té color rogenc, és perfumada i de sabor fi, dolç i una mica àcida.
Es recol·lecta al juliol.
Paviot: són fruits de grandària molt gran, de color ataronjat i
vermell intens. La seva carn és groga, fina i agradable. Es recol·lecta en els mesos
de juliol i agost.
Moniquí: el fruit és oval i aixafat, de gran grandària,
amb pell blanquinosa i polpa turgente, carnosa i de sabor molt ensucrat. Madura
a la fi de juny o principis de juliol.
Galta vermella: posseeix una pell atractiva, meitat vermellosa i meitat groga ataronjada
i la seva polpa és ataronjada i de sabor dolç.


La millor temporada:

Quan més dolços i sucosos es poden trobar els albercocs és des de
els últims dies de la primavera fins a finals de l’estiu, és
dir, entre juliol i setembre.


Valor nutricional:

En comparació amb altres fruites la seva aportació energètica és bastanta
baix a causa del seu alt contingut d’aigua i modesta aportació d’hidrats de carboni.
Destaca per la seva riquesa de fibra i de substàncies antioxidants. El seu contingut
mineral no és menys important, ja que és ric en potassi, fòsfor, magnesi
i calci, si bé aquest últim és de pitjor aprofitament que el que procedeix
d’altres aliments que són bona font d’aquest mineral. Quant a vitamines
aporta quantitats apreciables de beta-caroteno o provitamina A i vitamina E;
totes dues d’acció antioxidant, i en menor proporció vitamina C,
B3 o niacina i àcid fòlic.

Taula de composició nutricional (per 100 g
de porció comestible)

Energia (Kcal)
Aigua (ml)
Hidrats de carboni (g)
Fibra (g)
Potassi (mg)
Fòsfor (mg)
Calci (mg)
Vitamina A (mcg)
Vit. E (mg)
39,7
85,3
9,5
2,1
290
24
17
27
0,7


Avantatges i inconvenients del seu consum:

Per les seves característiques i composició nutricional s’ha de fomentar
el seu consum en totes les edats: nens, joves, adults, esportistes,
embarassades o mares lactants i persones majors. El seu contingut de provitamina
A (beta-caroteno) els confereix el seu color ataronjat característic, i
juntament amb la vitamina E, donada l’acció antioxidant d’ambdues, fan
que aquesta fruita sigui molt adequada per a contribuir en la prevenció de malalties
cardiovasculars, degeneratives i de càncer.
Aquestes fruites són riques en potassi i d’acció diürètica, molt recomanable
en cas d’hipertensió arterial, retenció de líquids
i oligúria (producció escassa d’orina), però no en cas de patologia
renal que requereix de dietes de control de potassi.
D’altra banda, els albercocs frescos madurs són rics en tanins, substàncies
amb propietats astringents, antiinflamatòries i també d’acció
antioxidant.
Algunes de les accions dels tanins són assecar i desinflamar la mucosa intestinal
(recobreix l’interior del tracte digestiu), per la qual cosa el seu consum és molt adequat
en situacions com a estómac delicat i gastritis, entre altres.


Criteris de conservació:

Els albercocs són unes fruites molt delicades pel que han de
tractar-se amb gran cura i precaució. Un petit cop amb la
ungla o una pressió forta amb els dits el perjudica, ho taca
i dóna lloc a la seva ràpida podridura. Està al punt de saó
quan, en pressionar el fruit suaument entre dos dits, s’aprecia una consistència
tova. Si estan madurs els hi ha de guardar en la part menys freda
del frigorífic en una bossa de plàstic foradada.


En la cuina:

Donat la seva exquisida dolçor i la seva perfumada fragància, els albercocs es consumeixen
sobretot com a fruita fresca.
Si són grans i frescos es poden disposar sobre una pasta hojaldrada i confeccionar
un pastís o bé escalfarlos amb sucre i macerarlos en la mateixa proporció
de brandi i almívar.
En molts llocs se solen deixar assecar sense os i s’obtenen els coneguts
“orejones” de gran consum al nostre país especialment per Nadal.

Els que estan verds i una mica durs es poden coure per a utilitzar de farciment
de pastissos i en escumes, o bé adobar-se amb vinagre i clau per a preparar
un condiment excel·lent com a acompanyament del pernil o de carns
fredes.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions