Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Alimentació

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Em cuido en els menjars, per què no aconsegueixo aprimar?

Vuit claus per entendre per què no sempre es perd el pes desitjat en el termini previst malgrat seguir una dieta saludable

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Divendres, 25deOctubrede2013
Img fruta menopausia listg Imatge: London looks

Hi ha persones que es cuiden en els menjars, que eviten tot el superflu i es preocupen per alimentar-se bé per mantenir-se en el seu pes o baixar aquests quilos de més. No obstant això, malgrat la constància i els esforços, no aconsegueixen els resultats que esperen; ni tan sols una part. A partir d’aquí comencen els camins de la desmotivació, la frustració, la vulnerabilitat davant les dietes miracle i fins i tot augmenta el risc de desenvolupar desordres psicològics, com a depressió, ansietat o trastorns de la conducta alimentària. Què ocorre? Per què els esforços són en va? En el present article es descriuen vuit factors que podem estar passant per alt quan intentem baixar de pes d’una manera saludable i no ho aconseguim.

Per què no aconsegueixo aprimar?

Existeixen diverses raons que poden explicar, en conjunt o per separat, el fracàs en intentar baixar de pes, tot i que se segueix una dieta saludable i es mantenen les ‘temptacions’ a ratlla. A continuació es detallen vuit factors determinants que poden causar aquesta situació, encara que els qui intenten aprimar i no ho aconsegueixen haurien d’acudir al metge i explicar també amb l’ajuda professional d’un dietista-nutricionista per identificar les causes individuals que limiten la pèrdua de pes.

  1. Img composicion
    Imatge: CONSUMER EROSKI

    Qüestió de metabolisme. “Tinc el metabolisme lent i per això no aprimo”. Els processos metabòlics que succeeixen en l’organisme després de la ingesta alimentària són tan complexos que no es pot parlar solament de “un metabolisme”. Un dels centres d’atenció científica relacionada amb la complexa gènesi i control de l’obesitat, són els enzims sirtuinas, en concret, les sirtuinas 1 (SIRT1), considerades com a sensors metabòlics clau en diversos teixits metabòlics. Segons expliquen en una revisió dirigida des del laboratori de Transducción de Senyals dels Instituts Nacionals de Salut nord-americanes, la SIRT1 modula varietat de processos cel·lulars, des de la resposta a l’estrès oxidatiu cel·lular -amb la consegüent ralentització de l’envelliment cel·lular-, fins al metabolisme energètic en diferents teixits metabòlics. A nivell hepàtic, regula el metabolisme de la glucosa i dels lípids, promou la mobilització del greix i la seva reconversió en energia. Controla la secreció d’insulina en el pàncrees (el que afavoreix el metabolisme de la glucosa). Des de l’hipotàlem, gestiona la disponibilitat de nutrients i influeix en el procés de l’obesitat induïda per la inflamació tissular per l’activitat dels macròfags.

  2. Horaris de menjars irregulars. Aquests enzims, les SIRT1, també modulen l’activitat de rellotge circadiano en els teixits metabòlics, que tant impacte tenen en la gènesi o el control de l’obesitat en segons quins pacients (segons els polimorfismes o les variants genètiques de cada individu). En aquest sentit, Marta Garaulet, doctora en Farmàcia i especialitzada en el coneixement de la Nutrigenómica (acció dels nutrients sobre els gens) i l’obesitat, va explicar en una entrevista a EROSKI CONSUMER que “la falta d’un patró regular en els horaris de menjars afavoreix l’obesitat”. Es pot afirmar que tenim un rellotge biològic que, en cert grau ,marca l’efecte dels aliments. També el teixit adipós humà té un rellotge circadiano intern, per la qual cosa segons apunta l’experta, “menjar a certes hores podria afavorir una major acumulació de greix”. En conseqüència, menjar a deshoras altera aquesta sincronització tan precisa que hi ha entre hormones i enzims, la qual cosa pot afectar a l’oxidació i metabolisme dels nutrients (greixos, proteïnes, sucres), i afavorir l’obesitat i altres trastorns de salut.
  3. Img frutas
    Imatge: CONSUMER EROSKI

    Edat i sexe. L’impacte de l’obesitat en la salut sembla ser diferent segons el sexe. Recerques recents han comprovat que les dones amb obesitat abdominal tenen més risc de morir per problemes cardíacs o càncer, amb independència del seu pes. Segons la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO), la prevalença d’obesitat en la població major de 65 anys és del 17% en homes i del 27% en dones. En la població adulta, les dades resulten de l’estudi DORICA, que estima la prevalença d’obesitat entre els 25 i 60 anys en un 15,5%, amb una prevalença més elevada en les dones (17%) que en els homes (13%). En el col·lectiu infantil, l’estudi de referència és l’estudi Enkid que refereix d’una prevalença del 22,45% per al sobrepès i el 4,7% per a l’obesitat entre nens i nenes de 9 a 12 anys. Aquestes dades obliguen a pensar en la necessitat biològica d’adaptar l’alimentació segons les característiques individuals d’edat i sexe, com a eina essencial de bona salut i prevenció de malalties.

  4. Segueixo una dieta saludable? De vegades, els costums en el menjar no són tan sanes com un pensa. Hi ha formes de menjar i eleccions alimentàries que, de tan arrelades, un ni es planteja posar-les en dubte. No obstant això, arrossegar durant anys certs errors alimentaris pot explicar que amb el pas dels mesos s’hagi guanyat pes, malgrat “menjar sempre el mateix des de fa anys”. Detectar quins són les debilitats alimentàries que es cometen diàriament, o de forma quotidiana, és el primer pas per a la presa de consciència i l’inici del canvi cap a uns millors hàbits alimentaris i de vida.
  5. Digues-me amb qui menges… Està estudiat que la companyia (o la seva absència) influeix d’una manera determinant en l’elecció alimentària. Per imitació, la persona tendeix a menjar “més quantitat o de manera més desordenada” malgrat saber les conseqüències de l’elecció insana, exagerada o descompensada de menjar. De la mateixa manera, menjar solament també es tradueix en una pitjor elecció alimentària, un hàbit que és molt important tenir en compte si ho practiquen nens i adolescents, per els qui resulta determinant la configuració de bons hàbits alimentaris.
  6. Img
    Imatge: Emiliano Spada

    Vida sedentària. El sedentarisme és en si mateix factor de risc de les malalties no transmissibles més importants, com les cardiovasculars, la diabetis de tipus 2 i l’obesitat. La ‘Estratègia Mundial sobre Règim alimentari, activitat física i salut’, publicada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en 2002, justifica que “mentre que els efectes de l’alimentació i l’activitat física en la salut solen interactuar, en el cas de l’obesitat, l’activitat física aporta beneficis addicionals independents de la nutrició i el règim alimentari”. Un pas important seria reflexionar dins de cada ordre de la vida (familiar, laboral, d’oci…) quin grau d’activitat física representen les diferents accions quotidianes, i com i quines activitats es podrien integrar en el dia a dia. Per comprovar el grau d’activitat física en diferents àmbits de la vida quotidiana (el treball, en el desplaçament i en el temps lliure) l’OMS ha desenvolupat el Qüestionari Mundial sobre l’Activitat Física.

  7. Engreixar en deixar de fer esport. Hi ha els qui han practicat durant anys deportis d’intensitat i noten que, en reduir l’exigència, tenen certa facilitat per guanyar pes. Abans de buscar explicacions en un canvi de metabolisme o un canvi hormonal, cal reflexionar sobre els hàbits alimentaris que se segueixen. És bastant comú trobar-se amb persones que, davant l’alta exigència física d’antany, tenen adquirides mals costums en el menjar (aliments dolços o ensucrats, més grasses, massa proteïna, mals desdejunis, sopars copiosos, excés de begudes energètiques o esportives ensucrades…). En ser la despesa energètica molta menor que en els anys d’entrenament o competició, es produeix un desequilibri energètic que afavoreix el guany de pes. A la mala alimentació se sol sumar el pas d’alta activitat física a períodes de sedentarisme o de vida molt poc activa. El binomi dolenta alimentació i sedentarisme “just el contrari al desitjable-, explica en si mateix el guany de pes.
  8. Img tomates zanahorias
    Imatge: CONSUMER EROSKI

    Intoleràncies alimentàries i pes. Tenir una intolerància alimentària no és la causa de l’obesitat ni del sobrepès, si ben aquest trastorn pot explicar alguns símptomes incòmodes, com la sensació d’inflor abdominal i un volum corporal que no es correspon a la naturalesa del pacient. La Societat Andalusa per a l’Estudi de les Intoleràncies Alimentàries (SAEIA), ja adverteix al seu portal de no caure en aquesta associació imprecisa -“intoleràncies i obesitat”-, i de no usar els test d’intoleràncies com a “tècniques indiscriminades per a estudis d’obesitat” per la seva falta de fonament. No obstant això, des d’aquesta entitat mèdic-científica han evidenciat que “suprimint de la dieta els aliments que indueixen un alliberament específic d’histamina (per intolerància alimentària), un alt percentatge de malalts redueixen pes i volum, de vegades d’una forma molt cridanera”. Així, si la persona amb obesitat reuneix com a perfil simptomàtic presència de dolor per pressió, restrenyiment o diarrea, pell seca, i signes que facin sospitar de deshidratacions de discos intervertebrales, pot estar afectada d’histaminosis alimentària no al·lèrgica (síndrome HANA), com l’origen d’aquests i altres problemes de salut. Davant aquesta sospita, el procedent, segons el doctor López Elorza, president de la SAEIA, és “fer un correcte diagnòstic diferencial i distingir si en la persona afectada es donen o no altres símptomes que facin sospitar en una síndrome d’HANA”. Pot succeir que la persona segueixi una dieta hipocalórica en la qual menja aliments magres poc grassos, com a pollastre, peix, vedella magra o làctics descremats, però hagi desenvolupat “histaminosis alimentària” a algun d’ells, la qual cosa explicaria part de la seva molesta simptomatologia i, en certa mesura, la limitació en l’èxit de la dieta, per molt equilibrada que aquesta fora. Una vegada identificat l’aliment o els aliments problemàtics, el dietista-nutricionista pautaria una dieta d’exclusió, la qual permetria millorar els símptomes, i reduir volum i pes.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions