El terreny de les al·lèrgies i intoleràncies alimentàries és molt relliscós. D’una banda, moltes persones creuen que pateixen al·lèrgia quan no és així. Per una altra, creix sense parar el nombre de falsos diagnòstics d’aquestes dolències, alguna cosa que empitjora la situació. A més, cada vegada hi ha més ofertes de centres privats que realitzen aquest tipus d’estudis, en ocasions, amb aparells de dubtosa fiabilitat. El següent article explica la diferència entre una al·lèrgia i una intolerància alimentària, valora l’eficàcia d’aquestes proves i analitza si la Seguretat Social ha de comptar amb els “test d’intolerància alimentària”.
Diferenciar una al·lèrgia d’una intolerància
Moltes persones creuen que són al·lèrgiques, encara que no ho són. I algunes xifres ho deixen molt clar. Un recent comunicat de l’Associació Espanyola de Pediatria detalla que, si ben sol d’un 2% a un 5% dels nens presenta una al·lèrgia alimentària, la quantitat de pares convençuts que el seu fill té una és bastant superior. Pot ascendir, de fet, fins al 27%, segons l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA). En adults, l’EFSA també assenyala que el nombre d’individus que considera que té al·lèrgia (fins a un 25%) és molt superior al real (menor al 3%).
Per això és molt important realitzar de forma correcta el diagnòstic d’una al·lèrgia. El principal motiu és que exposar-se a l’aliment o al producte al que s’és al·lèrgic pot tenir conseqüències greus, que fins i tot poden ser mortals (provocar una anafilaxia). Però hi ha més raons, com no cometre l’error d’excloure de la dieta, de manera injustificada i per a tota la vida, un aliment o un fàrmac. Això succeeix molt sovint amb el gluten, com s’explica en l’article d’EROSKI CONSUMER ‘Dieta sense gluten: un consell imprudent?‘. Però també ocorre amb els medicaments. A manera d’exemple, solament un petit percentatge de persones que creuen ser al·lèrgiques a la penicil·lina ho són en realitat, tal com va detallar al febrer de 2011 el doctor Scott Gavura.
En tot cas, d’igual forma que augmenta el nombre de persones que pensen que pateixen una al·lèrgia, també ho fa el de les quals sospiten sofrir una “intolerància alimentària“. Aquest terme ha de restringir-se a reaccions adverses davant la ingesta d’aliments o els seus ingredients, en les quals no està implicat el sistema immunitari. Es troben exemples en la intolerància a la lactosa (“hipersensibilitat a la lactosa”), en la hipersensibilitat als sulfits (additius usats, en ocasions, per conservar carn picada, crustacis, fruites seques, etc.) o en una nova entitat denominada “sensibilitat al gluten no celíaca“. També en aquest últim cas és imprescindible fer un correcte diagnòstic i un bon seguiment dietètic.
Test sanguini d’intolerància alimentària o Test IgG
Hi ha els qui no acudeixen al metge per dilucidar si sofreixen o no una veritable intolerància alimentària. En el seu lloc, recorren a els anomenats “test d’intolerància alimentària”, “test IgG d’intolerància als aliments” o “test de sensibilitat alimentària”, cada vegada més disponibles al mercat. De vegades reben altres apel·latius, com a “Test Alcat”, “Novo by Immogenics”, “Test A200”, “Test Fis”, “Yorktest Food Intolerance” o “ImmuPro30”, entre uns altres. Encara que no és impossible que realitzin aquest tipus de proves professionals sanitaris acreditats (en ocasions estan disponibles en la farmàcia), el normal és que les duguin a terme terapeutes alternatius o “professionals de la medicina naturista”. Es prometen millores en diverses condicions, i això inclou el control del pes corporal.
El test té diferents modalitats, però el més comuna és que la suposada intolerància a centenars de productes alimentosos o additius es “diagnostiqui” mitjançant una simple prova de sang. Tot seguit, apareix una (llarga) llista d’aliments als quals, en teoria, s’és “intolerant”.
Aquest tipus de pràctiques pot generar un gran desequilibri, i no solament dietètic, també emocional. Molts pares tenen seriosos problemes perquè els seus fills mengin a l’escola després que algú enfundat en una bata blanca els hagi dit (i lloc per escrit) que el nen no pot prendre làctics, ous, fruita seca o plàtans.
Test d’intolerància alimentària, són vàlids?
Molts d’aquests test no són barats. La prova pot arribar a costar més de 500 euros, per la qual cosa convé preguntar-se si de debò una anàlisi de sang pot diagnosticar la nostra intolerància a aliments o grups d’aliments. El Grup de Revisió, Estudi i Posicionament de l’Associació Espanyola de Dietistes-Nutricionistes va revisar aquesta qüestió en 2010. El seu document, titulat ‘Els tests de sensibilitat alimentària no són una eina útil per al diagnòstic o el tractament de l’obesitat o altres malalties‘, va subratllar alguns aspectes molt seriosos. Entre ells, que els anomenats “test de sensibilitat alimentària”:
- No han estat validats mitjançant mètodes científics rigorosos.
- No han mostrat ser fiables ni reproduïbles, a més de no correlacionar-se amb els símptomes del pacient.
- Es promouen per al diagnòstic i tractament de patologies en les quals no s’ha demostrat la participació del sistema immunitari.
- Poden donar lloc a resultats confusos i a la instauració de tractaments dietètics ineficaços i, en determinades ocasions, potencialment perjudicials.
- Poden retardar el diagnòstic i el tractament adequat tant en l’obesitat, com en la (veritable) intolerància alimentària.
- Són costosos.
- Estan desaconsellats per les societats d’alergología i immunologia clínica de referència.
El doctor Scott Gavura també va criticar, al febrer de 2012, l’absència de validesa analítica o clínica d’aquests test. A més, va qüestionar la seva utilitat clínica i va parlar de les seves possibles implicacions ètiques, legals o socials. Va citar diverses entitats internacionals amb gran reputació científica que coincideixen que aquestes proves “no s’han de realitzar”.
Diverses associacions de consumidors també les desaconsellen des de fa anys. Al juliol de 2012, la Societat Canadenca d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica (CSACI) va sumar arguments en contra del seu ús. La seva postura és ben clara: “El CSACI desaconsella encaridament la pràctica de la prova d’IgG específica d’aliments per identificar o predir les reaccions adverses als aliments”.
Test d’intolerància: no en el Sistema Nacional de Salut
No té sentit que aquests test s’integrin en la Seguretat Social, donada la clara absència de proves científiques que avalin la seva eficàcia. A pesar que existeixen recerques rigoroses que demostren la inutilitat d’aquestes tècniques, se segueixen promovent amb total impunitat.
Com s’ha indicat al principi, ara com ara, la superfície de les al·lèrgies i intoleràncies és molt relliscosa. Per trepitjar “terra ferma” res millor que acudir a un metge acreditat i, en cas de dubte, demanar una segona opinió mèdica. Cap prova ha de substituir la consulta amb un professional sanitari acreditat i capacitat. I, si de debò cal eliminar aliments o grups d’aliments, després d’un correcte diagnòstic per part d’un alergólogo o inmunólogo, convé consultar a un dietista-nutricionista: les restriccions dietètiques inadequades poden tenir serioses implicacions en la salut, sobretot en els nens.
