L’Associació Espanyola de Dietistes-Nutricionistes acudia aquest mes de setembre al 15º Congrés Internacional de Dietistes que se celebrava a Japó amb l’esperança d’aconseguir la candidatura per a Granada l’any 2016. Malgrat la dificultat d’aconseguir aquest objectiu, es va complir la missió. Quins van ser les claus de l’èxit? Una d’elles ha estat l’impuls que ha experimentat la professió a Espanya en els últims 15 anys, durant els quals ha aconseguit fer-se amb “una veu i reconeixement important”, assegura Giuseppe Russolillo, dietista-nutricionista i president de l’Associació Espanyola de Dietistes-Nutricionistes (AED-N). Segons l’expert, també ha ajudat a aconseguir aquest reconeixement l’alt nivell dels equips de recerca nutricional d’empreses i institucions, el rigor científic que avala els estudis en aquest camp així com el prestigi internacional de la gastronomia espanyola. Aquesta elecció, a més, dona dret a l’Associació Espanyola a ocupar, en els propers vuit anys, una de les sis vocalías en la Conferència Mundial de Dietètica, que es tradueix a “estar en primera línia de la presa de decisions i de coneixements”, la qual cosa contribuirà al fet que la “professió es consolidi encara més”.
Ha estat una trobada multirracial i ens deixen el llistó molt alt, perquè Japó s’havia preparat a consciència per a aquest gran moment. Li va costar 20 anys aconseguir ser seu. El congrés ha reunit a 4.000 dietistes i hem compartit problemes que, encara que en diferent grau o ordre, són molt similars en tots els països del món occidental. Hem debatut sobre les últimes evidències de com el nostre estil de vida està fent mossa en l’alimentació de la societat i les conseqüències traduïdes en malalties cardiovasculars, diabetis, obesitat i càncer. Però, a més, s’ha incidit molt en les recomanacions dietètiques que han de dirigir-se a la població i en la necessitat de formar i informar a la ciutadania. En definitiva, ens hem portat treball a casa. Ara toca concretar estàndards per ensenyar a la societat a menjar bé i dissenyar estratègies per ajudar al fet que ho aconsegueixi.
Si alguna cosa ha quedat evident és el nostre paper clau com a agents de la salut. El dietista ajuda a prevenir malalties i disminueix el cost sanitari. Espanya és l’únic país de la Confederació Internacional que no té nutricionistes en la sanitat pública, i l’únic europeu en el qual no hi ha professionals en l’atenció primària. Les xifres indiquen que en tenir dietistes-nutricionistes atenent als centres de salut primària, la despesa sanitària disminueix entre un 10 i un 12%. Pensem una mica: si l’obesitat és una epidèmia, si les conseqüències de dietes errònies són malalties, posem mitjans en l’escala sanitària més senzilla i sana, allà on està el seu equip sanitari de capçalera.
“El ciutadà té dret a exigir que als centres de salut hi hagi també dietistes”I està bé, però no tothom pot assumir la despesa, i estem parlant de salut. Per això, ens agradaria aconseguir en aquest període que ens condueix a la meta del Congrés de Granada que el ciutadà també prengui consciència que està en el seu dret d’exigir que als centres de salut, a més de professionals de la medicina i la infermeria, es trobin fisioterapeutes, podólogos, logopedes i dietistes-nutricionistes. És un dret emparat en la Llei de Qualitat de la Sanitat de 1988, i s’està vulnerant, perquè ara mateix és el particular qui es paga de la seva butxaca l’atenció d’un dietista-nutricionista, com si es tractés d’un tractament estètic, i és -ja està bastant clar- sanitari.
Exacte, i de què serveix que l’Administració es gasti tants diners prevenint l’obesitat , alertant de les nefastes conseqüències d’una mala alimentació quan després no li posa mitjans perquè corregeixi hàbits, o senzillament tingui al seu abast un professional que li dissenyi una dieta i li faci un seguiment del tractament.
És que som el quart país de la Federació amb majors nivells d’obesitat entre els nens. Però tornem al mateix, se’ls exigeix a les famílies i als educadors que evitin que els nens estiguin mal alimentats, però no se’ls dona eines per corregir mals hàbits. No hi ha unitats especialitzades en obesitat infantil. I em refereixo a grups interdisciplinaris, amb pediatres, psicòlegs, dietistes-nutricionistes, i fins i tot arquitectes que tractin el tema a fons i posin mitjans.
La nostra cistella de la compra hauria de seguir sent la fruita, les hortalisses, les verdures; tots ells components elementals de la dieta mediterrània. És més, el nostre país encara manté un estil de vida molt més desestresante que uns altres, com la famosa migdiada, un descans saludable que s’exercita.
L’educació des de la infància, tant la que exerceix la família com la del sistema en general, que no està dotant de recursos a les famílies per adaptar-se als nous estils de vida. No pot limitar l’obesitat infantil a les causes alimentoses. Els plans urbanístics també tenen la culpa: es dissenyen ciutats per anar amb cotxe; la seguretat ciutadana influeix: acudir al col·legi caminant pot ser perillós, córrer amb bicicleta en un parc no és segur. Cal abordar l’obesitat infantil de manera global. No és només el mal menjar.
Alguns productes per perdre pes només són eficaços quan complementen una dieta seriosa. No obstant això, és molt important deixar clar al consumidor que avui dia hi ha molt pocs productes que, utilitzats com a suplements per a la pèrdua de pes, tenen l’eficàcia clínica demostrada. Això significa que el producte ha estat testat científicament i els diners que s’ha pagat serveix per aconseguir l’efecte que es busca. Només dos principis actius compleixen aquest requisit, i tots dos són expedits només amb recepta mèdica i sotmesos a seguiment del pacient.
“S’ha abandonat la cuina de cullera, el menjar en família, que garantia bons aliments i quantitats justes”Vivim d’una altra manera. S’ha abandonat la cuina de cullera, el menjar en família, que garantia bons aliments i quantitats justes. Però el canvi és un fet, i no podem intentar tornar al que hem abandonat. Els professionals i la població en general no hem estat conscients del canvi fins que s’ha produït, i en aquest moment es requereix reeducar, corregir mals hàbits. L’educació alimentària és bàsica. Abans es donava en família, ara no, així que cal impartir-la en els col·legis, les famílies han de trobar instruments per reconduir conductes.
La relació entre restauradores i els dietistes està condemnada a entendre’s. Cada vegada més. Ells aporten la part lúdica i nosaltres els principis sans. Si aconseguíssim establir pactes i aliances interprofessionals, i l’Administració pot encoratjar-los, aconseguiríem menjar d’una manera sana, però també divertida en qualsevol etapa de la vida. Aquesta mateixa setmana s’ha celebrat a Pamplona l’III Congrés Internacional de Gastronomia i Salut, on exposen els punts de vista i avanços científics i gastronòmics, conjuntament, investigadors i professionals sanitaris amb restauradores i gastrónomos.
La indústria agroalimentària ja s’ha sensibilitzat. No només s’està adaptant a les noves necessitat, de salut i d’hàbits, sinó que en alguns camps va per davant.
Va a tenir un perfil molt clínic. D’una banda, es va a aprofundir en els nous tractaments dietètics en diferents patologies, i es va a realitzar una reflexió molt profunda sobre els nous aliments que es llancen al mercat, que requereixen informació i formació al consumidor.
Efectivament. És difícil que avui una llet no tingui afegides propietats, i els dietistes-nutricionistes hem d’estar al tant de l’últim del mercat. D’una banda, el consumidor no té la informació ni la formació suficient per interpretar tot el que li arriba; i per un altre, la indústria està en constant desenvolupament, oferint nous productes. Els dietistes-nutricionistes som en certa mesura el pont entre tots dos, i per això hem d’estar formant-nos constantment.
Som una part de l’engranatge. La legislació és molt precisa i està al dia. És més, la indústria alimentària important és seriosa. Els enganys duren poc al mercat. I els nous productes que passen tots els filtres són realment interessants per al ciutadà, si se sap consumir-los, clar.
De vegades a un professional de la salut també li costa. No hi ha estàndards unificats, i cada indústria etiqueta sota uns estàndards mínims, però després afegeix la seva informació particular. El consumidor es veu al final superat. Una assignatura pendent de l’Administració és invertir a educar a la població a interpretar els etiquetatges.
Un dels reptes que es plantegen de la candidatura per a Granada l’any 2016, a més de comptar amb la participació dels experts més importants de tot el món i crear un ambient de debat sobre els últims projectes nutricionals, és treballar en una “nova línia de recerca”. Es tracta de la “sostenibilitat en l’alimentació” que, segons Giuseppe Rusolillo, dins de “vuit anys serà l’eix de discussió de la salut”.
Aquest concepte es refereix a la creació de dietes que, a més de saludables i equilibrades, siguin sostenibles, tal com regiran les línies argumentals de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). La manera com es concreta aquest terme en relació amb l’alimentació és “senzilla”. Per Rusolillo, els aliments que usin els dietistes han de tenir “el menor cost ecològic possible per a la Terra”. Per a això, han d’escollir-se “aliments propis de la geografia que ens envolta i optar pels aliments ‘amics’ del medi ambient”.
