La relació entre l’envàs i el seu aliment no sempre és equilibrada. En ocasions es poden produir alteracions sensorials en l’aliment per contacte amb el material de l’envàs. En una trobada organitzada recentment per la Societat Americana de Química, un grup d’experts ha ressaltat la importància que té una correcta comunicació entre investigadors en aquest camp, processadors i consumidors per entendre per què i com es produeixen aquests canvis. Per a això, insten a crear un llenguatge comú que permeti poder actuar en cas d’alteracions organolépticas en l’aliment.
Imagen: Karin Muller
Perquè un expert en materials per a aliments pugui conèixer si el producte amb el qual treballa és realment eficaç necessita la col·laboració d’experts en altres processos de la producció. Per exemple, si un aliment adquireix «gust a plàstic», aquesta informació ha d’arribar al responsable perquè ho verifiqui i, en conseqüència, aplicar les mesures necessàries perquè no torni a ocórrer. Una de les solucions a aquest problema passaria per usar materials «inalterables», és a dir, la interacció dels quals amb l’aliment fos nul·la. Però es tracta d’alguna cosa que en ocasions no queda garantit. No prou només amb desenvolupar nous envasos en els quals, per exemple, es barregin plàstics amb films metàl·lics i amb aïllants interiors amb baixa taxa de migració.
Terminologia estandarditzada
Elaborar un llenguatge comú entre diferents baules de la producció milloraria la comprensió de moltes de les interaccions entre envàs i aliment
Una de les eines que poden ajudar a garantir que un aliment no s’altera en contacte amb un determinat material és a través de la química analítica. Amb ella es pot quantificar de forma exhaustiva com es produeixen els canvis sensorials en un aliment, asseguren experts del Departament de Ciència i Tecnologia dels Aliments de la Universitat de Virgínia. Però tot això ha d’anar unit d’un llenguatge comú, que sigui descifrable i que proporcioni un marc de referència en aquest camp.
Es tracta, assegura l’experta Susan Duncan en un comunicat, de crear un «lèxic sensorial» específic per parlar d’interacció entre aliments i materials. Segons un estudi realitzat per experts de Nova Zelanda, el «95% dels nous materials fallen», és a dir, no aporten els resultats esperats a causa que algunes de les propietats dels aliments poden veure’s alterades. Una altra eina que presenten els experts per descriure o caracteritzar les olors i el gust és la «roda del sabor i l’olor», que ja s’utilitza per a aliments com el vi, la cervesa i l’aigua. Amb ella és possible fer una classificació de les diferents sensacions i dels compostos químics responsables de les mateixes, i permet disposar d’una termología estandarditzada, un llenguatge comú que facilita la comunicació entre les diferents persones implicades.
Innovacions
El treball per aconseguir envasos el més «neutres» possibles per a aliments és part d’una important inversió de les indústries alimentàries, que busquen cada vegada més un material «respectuós» amb els aliments. Algunes de les principals innovacions inclouen el desenvolupament d’una nova pel·lícula de barrera d’oxigen desenvolupada amb nanotecnologia.
A la Universitat de Sheffield Hallam, en el Regne Unit, un grup d’experts treballa en el desenvolupament d’un material que podria millorar les característiques de l’envàs, que sigui més funcional per als consumidors i que requereixi menys ús de conservants. Es tracta d’una bossa de plàstic en la qual s’ha eliminat l’aire. El futur dels envasos passa, segons aquests experts, per la informació i la funcionalitat, sempre sota la mirada de la seguretat alimentària.
Dins del camp de l’envasament alimentari es treballa, des de fa uns anys, amb els denominats «envasos actius», que són els que incorporen materials amb efectes antioxidants o antimicrobianos que en la majoria dels casos permeten allargar la vida comercial dels aliments. Però requereixen uns controls específics, ja que existeix el risc que es produeixin, precisament, processos de transferència de les substàncies de l’envàs al producte. Per evitar que això es produeixi, els envasos incorporen substàncies que absorbeixen oxigen, etilè, humitat, diòxid de carboni, sabors o olors i també les que emeten diòxid de carboni, agents antimicrobianos o antioxidants.
Segons els experts, totes aquestes tècniques ajuden a controlar els fenòmens limitants de la vida útil dels productes. L’objectiu és que els materials no interactuin amb l’aliment que contenen els envasos. En 2003, la Comissió Europea aprovava la introducció dels envasos «actius», també denominats «intel·ligents» per perllongar la vida útil dels aliments i aconseguir a més realitzar un rastreig complet dels materials que entren en contacte amb els aliments. S’aconsegueix, per exemple, la possibilitat d’identificar-los en totes les etapes de producció i distribució.
