Imagen: CONSUMER EROSKI
La seguretat alimentària viu un moment d’esplendor: els aliments que mengem avui són més segurs que mai. Però són saludables? Els productes ultraprocesados que tant lloc ocupen en la nostra cistella de la compra són, moltes vegades, responsables de l’augment del sobrepès, l’obesitat i altres malalties associades, com la diabetis tipus 2. Com es regula la promoció i venda d’aquests aliments, l’impacte dels quals en la salut comença a veure’s al cap dels anys? Aquestes i altres preguntes es va fer l’advocat Francisco José Ojuelos abans de començar a escriure ‘El Dret de la Nutrició’ (ed. Amarante), un llibre que explora els límits i les possibilitats legals per protegir la salut dels consumidors davant el devessall físic, però també publicitària, d’aliments insans. Expert en Dret Alimentari i autor de nombroses publicacions acadèmiques i periodístiques, Ojuelos proposa tres eixos per millorar: regular la publicitat (sobretot, la que es dirigeix als nens), incorporar als dietistes-nutricionistes en el Sistema Nacional de Salut i oferir informació veraç perquè els consumidors puguem triar amb llibertat real, sabent el que comprem.
Ens falta molta. No atur de posar el mateix exemple: sabem els consumidors quan un aliment té molta sal? Sabem quant sucre de mitjana tenen els “cereals de desdejuni”? Són algunes de les infinites preguntes que jo mateix no sabia contestar abans d’interessar-me, primer, i tenir accés, més tard, a informació fiable en nutrició. Mentre no sapiguem moltíssim més del que sabem ara, l’Administració pública ha de protegir-nos de la publicitat directa i de l’emmascarada.
“Són accions publicitàries il·legals quan el producte té un perfil insà”Si la normativa prohibeix fer publicitat d’efectes saludables en l’alcohol, per la certesa dels seus riscos, com és possible que constantment es vegi a professionals sanitaris promocionant-ho en mitjans de tot tipus? Fa poc s’ha sabut amb certesa que determinades marques de refrescs portaven anys pagant a científics perquè desviessin el focus dels efectes nocius del sucre. Si la publicitat no fos efectiva, no hi hauria un 88 % d’incompliments acreditats del Codi PAOS, com és el cas. És a dir: hi ha una indústria lleial i una altra que no ho és. La publicitat lleial no és el problema.
Són accions publicitàries il·legals quan el producte té un perfil insà, alguna cosa que ocorre en els tres casos que has citat, al meu criteri. Està justificat en el llibre. El problema és que la il·legalitat és imputable a la Comissió Europea, que incompleix l’article 4 del Reglament 1924/2006.
La Comissió incompleix per a benefici d’aquells que la pressionen perquè mantingui el statu quo. Que alguna cosa sigui il·legal no significa sempre que el beneficiari de la il·legalitat sigui l’infractor. Que algú em justifiqui si és acceptable el de l’article 4 del Reglament 1924. Porto esperant anys.
“Amb que els aliments malsanos no poguessin presentar-se com a sans i prohibint la publicitat d’aquests aliments dirigits als nens avançaríem molt”No s’aplica. Aquest és el principal problema. El sobrepès i l’obesitat s’associen a les classes més humils, sobretot, i això impedeix que certs agents es prenguin de debò el problema. Constantment es diu que el Codi PAOS, per exemple, és autorregulació. Però és que el Codi PAOS és una resposta hàbil a un mandat legal, el de l’article 46 de la Llei de Seguretat Alimentària i Nutrició. Hi ha molts altres casos d’incompliments grollers. Tot és millorable, però en aquest cas tenim a l’Administració pública sorda, cega i muda. Venim d’un context de fa unes dècades on el problema era poder menjar i, després, poder fer-ho sense intoxicar-nos o enverinar-nos. D’aquí el dret alimentari que tenim.
La tenim, creo, però no l’hem aplicat. Simplement amb que els aliments malsanos no poguessin presentar-se com a sans i prohibint la publicitat d’aquests aliments dirigits als nens avançaríem molt. El pas següent és afavorir amb polítiques fiscals d’incentiu i desincentivo (impostos) un repartiment equitatiu dels costos sanitaris associats al tractament del sobrepès i l’obesitat i les patologies associades.
En la publicitat als nens. És la part més important, on més groller resulta l’argument de la llibertat. Si els nens no saben destriar fins a certa edat quan un missatge publicitari és veraç, la publicitat no hauria de dirigir-se a ells. Amb un Codi PAOS que és una bicoca, resulta bochornoso que en 2017 hàgim tingut un nivell d’incompliment del 88 %. Per què aquest tracte de favor envers la indústria deslleial?
La meva opinió és que aprofiten el riu regirat. El desprestigio que a les professions sanitàries porta la discrepància deslleial (pinso en l’homeopatia, per exemple, o en els “efectes saludables del vi”) convida a unir-se a la festa a intrusos i xerraires. Tot sumeixi en perjudici de la salut pública.
És bé que s’intenti fer alguna cosa, perquè això és el reconeixement que la situació no és bona. La meva opinió és que seria un bon començament per acostumar-nos al futur sistema de perfils, si la implantació es fa amb una sèrie de precaucions, del tipus de les assenyalades per la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS).
El voluntari no serveix per res enfront de la indústria que no és lleial, que és la problemàtica. Cal establir un sistema obligatori que permeti que el consumidor sàpiga amb certesa el que compra. Exemples de fórmules de garantia són les dels articles 35.1.a) o 36.2.c) del Reglament 1169/2011: cal garantir que el consumidor comprèn mitjançant estudis científics.
Exigir la incorporació del dietista-nutricionista al Sistema Nacional de Salut i informar-nos, adquirir criteri per fer compres responsables i rebutjar la producció insana de la indústria deslleial. Per a això és capital aprendre i informar-se de fonts fiables, com l’Organització Mundial de la Salut (que té articles fiables de tot el relacionat amb l’alimentació), i de persones d’honestedat i valia acreditades com Julio Basulto, que és el meu mestre i la meva referència de consulta.
