Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Alimentació

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La xirimoia

La seva polpa és refrescant, molt aromàtica i el seu sabor recorda a una mescla de pinya tropical i plàtan o al sabor de la pera

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimarts, 25deNovembrede2003

Nomeni científic i família:

La xirimoia (Annona cherimola Mill.), pertany a la família de les Anonáceas,
la qual consta d’unes 800 espècies arbòries de les regions tropicals,
amb fruits en baia i carnosos. El gènere Anona consta de 120 espècies de
les que unes 20 es conreen pels seus fruits a Amèrica Tropical i sud de
Europa. Procedeix del chirimoyo, un arbre que pot aconseguir fins a 8 metres
d’altura.

Origen:

L’origen de la xirimoia es remunta als Andes Peruans i les muntanyes
de l’Equador, on creix espontàniament, encara que alguns historiadors
inclouen també les zones andines de Xile i Colòmbia. Els espanyols
la van denominar “manjar blanc” quan la van descobrir a Amèrica.
Es conrea en diferents països amb clima subtropical: el Perú, Espanya
(especialment en la costa granadina), Xile, Bolívia, l’Equador, els EUA, Colòmbia,
Sud-àfrica i Israel. Al nostre país, pel fet que és una fruita
molt delicada, tota la producció va destinada al mercat nacional.

Varietats més comercialitzades a Espanya:

Fi de Jete (90%) i Campes, i en menor proporció, Pacica
i Bonica.
En general, les varietats de major cultiu procedeixen d’híbrids, sent
algunes d’elles:
Impresa: fruites de gran grandària amb forma conoide o subglobosa,
de pell tersa i coberta de clots que s’assemblen a empremtes digitals o a les
escates d’un rèptil i polpa dolça, de bon sabor i sucosa.
Mammillata: fruites de pell llisa i bon grandària, sucoses, saboroses,
aromàtiques i amb menor nombre de llavors que l’anterior.
Tuberculata: fruites de grandària mitjana, forma globulosa, pell verda
fosc i de maduració tardana.
Umbonata: fruites de grandària mitjana, forma de pinya, pell fina,
polpa saborosa, amb moltes llavors i poc resistents al transport.

La millor temporada:

Aquest fruit madura a l’hivern, la millor època per a gaudir del seu sabor
i propietats nutritives.

Valor nutricional:

El seu contingut d’aigua és elevat. Destaca el seu contingut d’hidrats de carboni,
entre els quals predominen la glucosa i fructosa. És pobre en greixos i proteïnes,
però donat el seu alt contingut de sucres, el seu valor calòric és
entre moderat i alt. Respecte a altres nutrients, destaca el seu contingut de
potassi i vitamina C. El potassi, és un mineral necessari per a la transmissió
i generació de l’impuls nerviós i per a l’activitat muscular normal,
intervé en l’equilibri d’aigua dins i fora de la cèl·lula. La vitamina
C intervé en la formació de col·lagen, ossos i dents, glòbuls
vermells i afavoreix l’absorció del ferro dels aliments i la resistència
a les infeccions. A més, la vitamina C compleix una funció antioxidant.
La seva aportació de fibra millora el trànsit intestinal i beneficia a múltiples
alteracions i malalties.

Taula de composició nutricional (per 100 g
de porció comestible)

Energia (Kcal)
Aigua (ml)
Hidrats de carboni (g)
Fibra (g)
Potassi (mg)
Fòsfor (mg)
Calci (mg)
Àcid fòlic (mcg)
Vit. C (mg)
81
73,5
20
1,9
264
20
30
14
18

Avantatges i inconvenients del seu consum:

Per la seva aparença, propietats nutritives i sabor, el seu consum és molt adequat
per als nens (anant amb compte amb les llavors), els joves,
els adults, els esportistes, les dones embarassades o mares lactants i les
persones majors. El seu contingut de fibra li confereix propietats laxants.
A més, per la seva aportació de sucres, riquesa en potassi i baixa aportació
de sodi, resulten molt recomanables per a aquelles persones que sofreixen d’hipertensió
arterial o d’afeccions de vasos sanguinis i cor.
En cas de diabetis o obesitat, convé triar fruites de petita grandària,
pel seu contingut d’hidrats de carboni i valor energètic.
El seu contingut de potassi, hauran de tenir-ho en compte les persones que pateixen
d’insuficiència renal i que requereixen de dietes especials controlades en aquest
mineral.

Conservació:

Les xirimoies tenen l’inconvenient que no es conserven durant
molt de temps i que requereixen d’una manipulació molt acurada.
Han de trobar-se protegides, ja que la seva pell és molt sensible al tacte i es torna
negrosa fàcilment. No obstant això, es poden consumir sense cap
problema encara que la pell adquireixi aquesta coloració fosca i cedeixi lleugerament
en pressionar-la.
Convé consumir-les quan estan completament madures, la qual cosa s’aconsegueix
als 5-6 dies de la seva recol·lecció, quan les hi manté a temperatura
ambient, sobre una superfície no gaire freda, preferiblement en cistella
de cànem o una fusta lleugera.
Cal evitar guardar-les en la nevera, perquè s’interromp la seva maduració.
En cas de mantenir-les en la nevera per a poder prendre-les fredes, ha de
ser únicament durant el temps just abans del seu consum.

Com preparla:

La xirimoia resulta deliciosa com a fruita fresca. Per a això es talla la peça
per la part superior o la meitat i es menja la polpa amb una cullereta, evitant
les llavors. La polpa de la xirimoia s’ennegreix al contacte amb l’aire
i per a evitar-ho n’hi ha prou amb ruixar-la amb suc de llima o de llimona. També
la hi pot emprar com a matèria primera per a l’elaboració de melmelades,
batuts, sucs i gelats.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions