La llet és objecte de múltiples mites i amb freqüència font de controvèrsia i de dubtes. Una d’elles té a veure amb el greix i amb l’elecció del tipus de llet que es pren. Ha de ser desnatada o sencera? Quin de les dues és millor? Han de tendir les nostres eleccions sempre cap al més light o hipocalórico o, per contra, s’han de tenir en consideració altres aspectes? En el següent article s’explica per què s’insisteix tant en l’alimentació baixa en greixos i quins matisos aporten els nous estudis sobre els làctics.
Alimentació baixa en greix: sempre?
El camp dels aliments funcionals, light, rics en fibra o descremats és un sector en auge. L’augment de malalties cada vegada més prevalentes, com l’obesitat, la hipertensió, les dislipemias o el càncer, justifica en part aquest creixement. Però també els motius estètics influeixen cada vegada més en les decisions que tenen a veure amb la presa d’aliments, inclosa la llet.
Els objectius nutricionals dels últims anys han vingut marcats per la prevenció de malalties com l’obesitat o les dislipemias (hipertrigliceridemia o hipercolesterolemia); dolències vinculades a un augment de la morbiditat i mortalitat cardiovascular. Aquests objectius s’establien per dos motius:
- 1. Un increment notable en la incidència d’aquestes malalties.
- 2. L’augment de la ingesta de greix (sobretot grassa saturada i greix hidrogenat) que ha sofert l’alimentació en els últims anys, un aspecte que està relacionat amb aquest increment en la incidència i gravetat de les malalties cardiovasculars.
Davant aquest panorama, les guies clíniques per a la prevenció i tractament d’aquestes patologies han insistit que un dels aspectes claus del seu tractament dietètic-nutricional era el control del greix de la dieta. En aquest punt, cal destacar que no tot el greix ha estat d’igual manera associada al risc cardiovascular. El greix saturat (la que es troba de forma habitual en aliments d’origen animal com les carns, els embotits, la nata o la mantega) ha estat relacionada amb un pitjor perfil lipídic i, per tant, amb un major risc cardiovascular. En canvi, la grassa mico o poliinsaturada (oli d’oliva, greix del peix blau, greix de fruita seca com les nous, ametlles o avellanes) no s’ha considerat com a precursora de malalties cardiovasculars.
D’aquesta manera, quan les guies nord-americanes es referien a una “dieta baixa en greix”, feien al·lusió sobretot a greix saturat, ja que no era habitual el consum de greixos insaturats en la seva alimentació; mentre que si s’al·ludeix a una dieta baixa en greix, en el context de l’alimentació mediterrània s’eliminaria també l’oli oliva, entre uns altres; això fet no tindria cap sentit, ja que l’oli d’oliva i l’estil d’alimentació mediterrani han estat àmpliament relacionats amb menor risc d’obesitat i de morbiditat i mortalitat cardiovascular.
La dieta baixa en greix (saturada) serà recomanable com a part del tractament i prevenció de l’obesitat i malalties cardiovasculars. Però això no significa que l’elecció hagi de ser sempre d’aliments light o baixos en greix, ja que cal considerar el global de la dieta.
Llavors, làctics enters o descremats?
Donat l’enfocament de prevenció d’obesitat i malalties cardiovasculars avui dia vigent, fa anys que s’insisteix en la necessitat de seleccionar làctics semi o descremats per dos motius: l’aportació calòrica d’aquests és menor i la seva quantitat de greix saturat també. Però què diuen les recerques recents?
Diversos estudis han posat de manifest que el consum de làctics enters no sempre està vinculat a una major incidència de malalties cardiovasculars.
Així doncs, Mohammad I. Yakoob (Circulation, 2016) va observar que la presa de làctics enters es relacionava amb un menor risc en la incidència de diabetis. Susanne Rautiainen (Am J Clin Nutr, 206) va poder constatar que la ingesta de productes làctics rics en greix s’associava a un menor guany ponderal i, per tant, a un menor risc de sobrepès o obesitat, cosa que no succeïa amb els làctics baixos en greix. Mario Kratz i els seus col·laboradors (Eur J Clin Nutr 2013) van revisar la literatura existent fins al moment sense trobar recerques que observessin una relació positiva entre el greix làctic i major risc d’obesitat o malalties cardiovasculars. També Drehmer M. i els seus col·laboradors (J Nutr, 2016) van trobar una relació inversa entre els làctics descremats i la síndrome metabòlica.
A la llum d’aquests estudis, molts científics suggereixen que s’hauria de replantejar si les recomanacions d’evitar els làctics enters haurien de seguir sent aplicades; encara que tots conclouen que fan falta més recerques per constatar les troballes més recents.
De moment, i fins a més treballs científics sobre aquest tema, la clau per decidir la nostra elecció quant als làctics (sencers o descremats?) passarà per una valoració individual de la dieta de cada persona i dels riscos i comorbilidades associats. Per a aquests casos, en els quals existeixen diferents dolències o necessitats especials, és imprescindible consultar a un dietista-nutricionista si es tenen dubtes.
