Des de fa dècades, l’Índex de Massa Corporal (IMC) s’utilitza com una eina senzilla que ajuda a catalogar l’adequació del pes d’una persona en funció de la seva altura. Enfront de la facilitat per obtenir aquesta dada, la comunitat científica s’afanya per introduir noves eines que millorin la classificació individual en funció del pes. Es pretén quantificar de la forma més fidedigna possible la quantitat de greix d’una persona i posar-la en relació amb la seva situació individual per raó d’edat i sexe. A més de la determinació del contingut gras, altres proves analítiques poden sumar-se per ajudar a definir el grau d’afectació que sobre la salut general d’un individu té aquesta quantitat de greix. D’aquesta forma es poden arribar a identificar situacions que, en principi, podrien resultar paradoxals després de la sola aplicació de l’IMC, com a adults que amb un IMC saludable (valors compresos entre 18,5 i 25) es considerin “prims, però obesos des d’un punt de vista metabòlic”.
Definició i mesurament de l’obesitat
L’obesitat i el sobrepès es defineixen com una acumulació anormal o excessiva de greix que pot ser perjudicial per a la salut, segons sosté l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Al mateix temps, per la seva extrema senzillesa, la major part de les societats científiques, també la pròpia OMS, conviden a utilitzar l’IMC com a primera eina per mesurar l’obesitat. No obstant això, les seves limitacions són conegudes entre la comunitat científica i es poden cometre errors de classificació quan es considera com a única font d’informació.
La major limitació de l’IMC és que no contempla la quantitat de teixit adipós, la variable que defineix el sobrepès o l’obesitat
El seu principal inconvenient deriva de no prendre en consideració de forma directa la quantitat de teixit adipós, és a dir, la variable que defineix el sobrepès o l’obesitat. En general, un excés de teixit adipós cursa amb un augment de pes (variable que utilitza l’IMC), però no totes les persones amb un IMC alt tenen sobrepès o obesitat. En sentit invers, també es pot donar el cas de qui conservi un IMC entès saludable i, no obstant això, una proporció de teixit adipós alta per a la quantitat recomanable en les seves circumstàncies. A aquest últim cas pertanyen les persones que, malgrat considerar-se primes, sofreixen les conseqüències metabòliques d’un excés de greix similar a les del grup de pacients considerats obesos.
Però aquesta no és l’única limitació de l’IMC. Els valors més coneguts de classificació d’aquest índex per a adults serveixen per a una població amb un rang d’edat molt ampli, de 20 a 65 anys, sense fer diferenciació alguna en aquesta àmplia franja etaria. D’igual forma, aquests valors s’utilitzen amb independència del sexe del pacient. Aquest és un important biaix o limitació d’aquesta eina, que s’ha posat de manifest en múltiples estudis i del que s’adona en un recent article publicat a la pàgina web “PLoSOne”, la denominada Biblioteca Pública de la Ciència (Public Library of Science).
L’índex de greix corporal en l’actualitat
L’Índex de Greix Corporal (FMI) permet realitzar una classificació més precisa per catalogar a les diferents persones en funció del grau d’obesitat. Per a la seva obtenció, de forma similar a l’IMC, es divideix el pes total de la massa grassa d’una persona entre la seva talla al quadrat. A diferència de l’IMC, l’escala de valors del FMI distingeix entre tots dos sexes i està adaptada per a rangs d’edat més estrets.L’escala de valors del FMI distingeix entre sexes i s’adecua a rangs d’edat més estrets
Les bones expectatives en la utilització d’aquest nou valor s’han posat de manifest a Estats Units a partir de l’Enquesta Nacional de Salut i Examen Nutricional de 2008 (NHANES), que en una recerca a part de l’enquesta ha comparat la classificació obtinguda amb l’IMC i el FMI en més de 5.000 persones. Després de la comparativa, van quedar en evidència alguns dels “errors” de classificació de l’IMC.
D’igual manera, en un article publicat el passat mes d’octubre en la revista “American Journal of Human Biology”, el FMI mesurat en 538 individus va definir amb molta més precisió la situació de sobrepès o obesitat, enfront dels resultats obtinguts a través de l’IMC.
No obstant això, en la major part dels estudis que intenten ressaltar les manques de l’IMC i les virtuts del FMI es convida a la cautela quant a la seva utilització. Fins al moment no hi ha una categorització estandarditzada que, de forma universal, estableixi els criteris del FMI, tal com succeeix en el cas de l’IMC. Al mateix temps, molts d’aquests treballs contenen certes limitacions referents a la mostra participant en l’estudi (grups ètnics o d’edat molt concrets). Per tant, se suggereix que en el futur haurien de realitzar-se més recerques, en poblacions diferents, amb la finalitat de fer del FMI una eina global amb criteris definits amb precisió.
Obtenció del valor de la massa grassa
Sense cap dubte, la major de les limitacions pel que fa al FMI radica en la dificultat d’estimar el contingut gras d’una persona per obtenir el citat índex. Si bé calcular l’IMC és molt senzill (prou comptar amb una bàscula i un tallímetro), obtenir la quantitat de greix d’una persona amb precisió no és tasca fàcil. En l’actualitat, s’han popularitzat alguns mètodes que temps enrere no eren tan accessibles. Un d’aquests mètodes que gaudeixen d’una relativa accessibilitat és la bioimpedancia, que amb un format similar al d’una bàscula, aporta una xifra orientativa del percentatge que representa el greix en el total del pes. Sobre aquest mètode, hi ha una diferència important entre els aparells que es venen per a ús domèstic pel que fa als destinats a la seva aplicació en l’àmbit sanitari, molt més fiables, exactes i, en general, de preu més elevat.La gran limitació del FMI radica en la dificultat per determinar el contingut gras d’una persona
Altres eines aplicades en exclusivitat al seu ús professional són: l’absorciometria dual de rajos-X (DEXA o DXA), el bod-pod o pletismografía, la tomografia axial computerizada (TAC) i la ressonància nuclear magnètica. Entre tots ells, a més de la bioimpedancia, DEXA i bod-pod es destinen amb més freqüència a la determinació de la massa grassa en l’àmbit clínic, un valor amb el qual, amb posterioritat, poder trobar l’índex de greix corporal.
La detecció d’un grup de població que manté un pes normal, en aparença saludable, però que pel seu major contingut gras comparteix una gran part de les complicacions vinculades a l’obesitat, part d’un article de 1981 publicat en la revista “American Journal of Clinical Nutrition”. Des de llavors, han estat múltiples les recerques dutes a terme en aquesta particular població.
En 2007, una revisió d’aquesta matèria publicada en la revista “Applied Physiology, Nutrition and Metabolism” va concloure que aquest tipus de pacients tenien una quantitat major de greix abdominal i visceral que els subjectes control, la qual cosa els condueix a un risc augmentat de sofrir diabetis tipus 2 i malalties cardiovasculars.
