El doctor Luis A. Moreno compagina la seva labor docent com a professor de Salut Pública a la Universitat de Saragossa amb la participació en diversos projectes de recerca d’interès nacional i internacional. A la seva diplomatura en Nutrició Humana, Dietètica i Dietètica Terapèutica i en Salut Pública i Salut Comunitària per la Universitat de Nancy (França), se sumen recerques i màster que li atorguen l’especialització en l’alimentació, nutrició i dietoteràpia en la infància i l’adolescència. Ha estat coordinador del Projecte HELENA, que ha indagat sobre els hàbits alimentaris dels adolescents que els condueixen a l’obesitat. Les seves recerques en temes d’alimentació infanto-juvenil, obesitat i arterioesclerosi li han fet mereixedor de diversos premis nacionals. Moreno signa com a autor més de 200 articles en revistes científiques i més de 50 capítols de llibres. És també membre del Comitè de Nutrició de la Societat Europea de Gastroenterología i Nutrició Pediàtrica (ESPGHAN).
Les últimes dades, ja públics, corresponen a l’estudi IDEFICS (Identification and prevention of Dietary and lifestyle-induced health EFfects In Children and infantS), que va començar en 2006 finançat per la Comissió Europea. Aquestes dades es van presentar al novembre de 2010 a Saragossa i fan referència a una mostra de 16.224 nens i nenes de 8 països europeus (Bèlgica, Xipre, Estònia, Alemanya, Hongria, Itàlia, Espanya i Suècia) entre 2 i 9 anys d’edat. En aquesta mostra, la prevalença del sobrepès entre les noies va rondar el 14%, i el 11% en els nois. Quant a l’obesitat, la seva prevalença va ser similar en tots dos sexes i es va quantificar en prop del 7%. És a dir, la combinació de sobrepès i obesitat en noies aconsegueix el 21% i en els nois, el 18%.
Sense cap dubte, l’estudi Enkid va ser un referent, especialment, perquè va utilitzar una mostra representativa de la població espanyola, però amb un grup d’edat molt ampli (entre 2 i 24 anys), potser massa com per poder establir la prevalença en grups d’edat concrets. Amb posterioritat no s’ha fet cap estudi similar, de la mateixa magnitud. No obstant això, es compta amb informació que ens permet identificar la tendència de l’evolució d’aquesta malaltia. A Saragossa s’han descobert dades que apunten al fet que des de la dècada de 1980 fins als anys 2000-2002 (quan es va fer l’estudi DRENA), es va registrar un augment molt important en la xifra de prevalença de sobrepès i obesitat entre els més joves. No obstant això, en considerar dades posteriors, referits a l’estudi HELENA, sembla que es constata una estabilització de les xifres entre els anys 2000 a 2007. Una situació similar a la detectada en altres països europeus.
“En 20 anys, de la dècada de 1980 fins als anys 2000-2002, es va registrar un augment cridaner en la prevalença de sobrepès i obesitat entre els més joves”
No es pot preveure amb certesa. En essència hi ha dues hipòtesis. La primera, la més positiva, apunta que els programes d’intervenció realitzats fins avui són efectius. La segona, menys optimista, afirma que ha ocorregut una estabilització perquè la cota aconseguida és ja molt alta, però que hi ha un risc potencial vinculat al fet del repunt que podria viure’s al moment en què es registrin nous naixements de nens els pares dels quals van ser obesos. Una expectativa poc halagüeña per als propers 10, 15 o 20 anys.
La genètica de l’ésser humà no ha canviat en unes poques dècades. O almenys no ho ha fet de forma tan important com per poder atribuir-li un pes destacat en les causes de l’actual epidèmia d’obesitat. En sentit contrari, els canvis en l’alimentació, especialment els referits a l’augment del consum d’aliments amb una elevada densitat energètica, l’increment de les conductes sedentàries i la disminució de l’activitat física són, en conjunt, el marc circumstancial que més ha pogut influir. Sembla que l’entorn o el medi ambient i les circumstàncies socials són factors determinants.
Aquest entorn obesogénico compta amb múltiples aspectes que ho descriuen: els preus dels aliments i l’àmplia gamma d’aquests molt energètics i molt barats, la qual cosa facilita el seu consum. Quant al sedentarisme, a dia d’avui, resulta més còmode per als pares deixar als nens enfront del televisor o la consola de videojocs que sortir a un parc a realitzar algun tipus d’activitat física. A més, la possibilitat que els nens juguin al carrer, com es feia temps enrere, està avui més limitada per qüestions de seguretat i, per tant, és menys probable.
“Els aliments molt energètics a baixos preus, l’oci sedentari i l’escassa activitat física tenen major influència en l’obesitat que els gens”
Hi ha diferències geogràfiques, tant en l’àmbit europeu com en el nacional. Encara que sembli una paradoxa en relació amb el concepte de dieta mediterrània, la prevalença del sobrepès i l’obesitat és major als països del sud d’Europa que en els de el nord. A Espanya, les prevalences més altes es registren a Canàries i Andalusia, i les més baixes a Catalunya i Aragó, però sempre, inclòs els casos d’aquestes últimes regions, en el marc d’unes xifres objectives altes.
En general als països desenvolupats, i també a Espanya, quant menor és el nivell socioeconòmic, major és la prevalença d’aquests problemes. Entre tots els determinants socioeconòmics, el més influent sembla ser l’educació de la mare, un actor molt important pel que fa al consum d’aliments i d’hàbits de vida en una família de cort tradicional.
“Un terç dels nens amb obesitat tenen la pressió arterial elevada i resistència a la insulina, trastorns comuns en l’edat adulta”
L’obesitat s’associa en l’adult amb diverses malalties, les més clares són la diabetis tipus 2, la hipertensió, les malalties cardiovasculars i alguns tipus de càncers. En nens i adolescents obesos, aquestes malalties no es desenvolupen de forma tan manifesta. Però sí són apreciables molts dels seus precursors directes, la qual cosa condicionarà una major probabilitat de desenvolupament d’aquestes patologies. Al voltant d’un terç dels nens amb obesitat tenen la pressió arterial elevada i, també la mateixa proporció, registra resistència a la insulina, un primer pas cap al desenvolupament de la diabetis tipus 2.
No és fàcil explicar les implicacions de l’herència i la genètica en termes senzills. En primer lloc, pel que sembla, el component hereditari o familiar de l’obesitat representa un 60% en el desenvolupament d’aquesta en els nens. No obstant això, quan s’analitza l’efecte dels diferents gens implicats que es coneixen en el desenvolupament de l’obesitat, el seu percentatge d’influència individual és molt petit (excepte mutacions molt específiques poc freqüents). Per fer-se una idea d’aquesta escassa influència individual, el gen que sembla tenir un pes major, el denominat FTO, condiciona variacions de menys del 1% en l’índex de massa corporal o en el percentatge de greix a partir dels seus diferents polimorfismes.És clar que l’obesitat té un component de susceptibilitat genètica, però tot apunta al fet que es coneix molt poc sobre la relació d’aquestes dues qüestions i que el futur ens oferirà novetats, especialment les vinculades amb l’epigenètica.
M’agrada ser sempre optimista i crec que, almenys pel que fa a les idees generals, els diferents elements implicats (àmbit científic, polític, social, etc.) estan molt sensibilitzats amb aquestes qüestions. L’actual situació representa un problema sobre el qual cal prendre mesures per solucionar-ho.L’estratègia NAOS tenia un plantejament adequat, però la principal limitació potser hagi radicat en la seva escassa disposició de recursos. En paral·lel, l’engegada a Espanya del codi PAOS, sembla que ha introduït millores que poden ser positives en un futur proper. Al mateix temps, l’actual redacció de la normativa relativa a la regulació dels menjadors escolars, encara que controvertida i millorable, sembla que està encaminada a propiciar un canvi significatiu en part d’aquest medi ambient en qüestió.
Els programes d’intervenció ben avaluats a Estats Units no mostren una especial eficàcia. Des del meu punt de vista, posats a trobar solucions, s’evidencia més eficaç el model dels països escandinaus, amb una gran tradició en l’àmbit de la prevenció de les malalties (com l’esdevinguda fa 30 o 40 anys a Finlàndia amb la incidència de les malalties cardiovasculars). En aquests països es té una bona experiència pel que fa al treball amb la comunitat, ajuntament, comarca o localitat. Ja hi ha programes en marxa que tenen aquest entorn com a objectiu. Es pot destacar, entre ells, el programa francès EPODE, que s’ha estès a altres països, inclòs Espanya, i ho coneixem com el programa THAO. No hi ha una base sòlida per parlar en termes d’eficàcia, però aquesta sembla ser una de les línies més operatives d’intervenció.
No s’ha de culpabilizar a ningú del problema d’obesitat infantil. És un problema social i la societat, pel bé i el dolent, la fem entre tots. L’entorn familiar i escolar són dos elements crucials per facilitar hàbits de vida saludables. Cada vegada hi ha més convenciment que els programes han de començar al més aviat possible. Fins i tot es planteja, en alguns casos, que el moment de la gestació és idoni per realitzar accions de sensibilització i educació en aquests temes. Durant l’embaràs, tots dos progenitors, sobretot la mare, estan més receptius per tractar aquestes qüestions. De totes maneres, la família és un dels entorns més complicats per realitzar intervencions, ja que la falta de temps, l’estrès i altres aspectes compliquen l’engegada de les possibles iniciatives.Quant a les escoles, el seu paper és fonamental. Prou tenir en compte el nombre d’hores que passen els nens i joves en el col·legi i, que a més, molts d’ells mengen en els seus menjadors, un entorn propici per a una correcta educació.
El fet que un nen tingui sobrepès o obesitat pot ser un problema a llarg termini per la seva relació directa amb la salut en el futur. Segons algunes de les conclusions del treballo “Obesitat infantil i factors determinants”, vinculat a l’estudi EnKid, un nen obès de 4 anys té un risc del 20% d’arribar a ser un adult obès. Si l’obesitat es perpetua en el temps, el risc augmenta. Un adolescent obès tindrà un risc del 80% de ser un adult obès. Cada vegada es fa més palès la importància de la intervenció en aquestes matèries a edats primerenques.
Moreno afirma que “la lluita contra el sedentarisme seria una de les qüestions principals” sobre les quals intervenir per frenar aquesta malaltia crònica entre nens i adolescents. No obstant això, reitera que “cal intervenir en tots els factors: millora de l’alimentació, disminució del sedentarisme i promoció de l’activitat física”.
