Les sardines són peixos pelágicos que viatgen per les diferents capes d’aigua, i el contingut gras de la qual les identifica com a peixos blaus. Són peixos pertanyents a l’ordre clupeiformes, subordre clupeidos. A la seva mateixa família pertanyen l’areng (Clupea harengus), l’anxova (Engraulis encrasicholus), l’alacha, l’espadín i el sábalo.
Les varietats més conegudes
Es distingeixen dues subespècies de sardina; la Sardina pilchardus pilchardus, que es localitza en l’Atlàntic i la Sardina pilchardus sardina, que habita en el Mediterrani. A la seva mateixa família pertanyen l’areng, l’anxova, l’alacha, l’espadín i el sábalo.
Areng (Clupea harengus). Aquest peix present un color azulado, pardusco o negruzco en el dors, que es va aclarint pels laterals fins a aconseguir un to platejat en el ventre. Alguns exemplars tenen unes machas porpres, rosades o daurades en l’opercle i en els flancs. Pot aconseguir els 40 centímetres de llarg i un pes de fins a 700 grams. Es localitza en l’Atlàntic nord; en l’oest fins a Rhode Island (EUA), i a l’est de l’oceà glacial Àrtic, fins al canal de La Manxa. També l’hi localitza en el mar Bàltic.
Anxova (Engraulis encrasicholus). També coneguda amb el nom d’aladroc, és un petit peix que mesura entre 15 i 20 centímetres de llarg. Presenta un color blau verdós en el dors i els costats són platejats. La hi localitza en l’Atlàntic, el Mediterrani i el mar Negre, així com en el mar Bàltic i el mar del Nord. Viu en bancs compactes al llarg de les costes i la seva pesca es practica fonamentalment en el Mediterrani, entre els mesos d’agost a octubre.
Alacha (Sardinella aurita). La hi coneix també com a sardina de llei o orejera. Es distribueix pel Mediterrani, principalment per la zona meridional, on és bastant comuna.
Espadín (Sprattus Sprattus). Aquest peix abunda a la zona nord d’Europa, i a més de fresc, l’hi comercialitza amb freqüència fumat, salat i en conserva. Anatòmicament, és un peix molt similar a l’areng. Es localitza comunament en l’Atlàntic, des de les illes de Lofoten, en la costa nord-occidental de Noruega, fins a la desembocadura del Loira, França. És bastant rara la seva presència en el Golf de Biscaia i poc abundant en el Mediterrani.
Sábalo (Alosa Alosa). L’hi coneix també com alosa comú, arencón o trancho. Les femelles, que tenen major grandària que els mascles, poden arribar a mesurar 60 centímetres i pesar fins a 3 quilos. Habita en l’Atlàntic, de Cap Blanco a Escandinàvia i és poc abundant en el Mediterrani. Els hi troba en tota la costa espanyola, especialment en el Cantàbric, Galícia, Golf de Cadis i a la zona de la desembocadura de l’Ebre.
Propietats nutritives
La sardina s’inclou dins dels peixos blaus o grassos, ja que posseeix gairebé 10 g de greix per cada 100 g de porció comestible i és molt bona font d’àcids grassos omega-3, que ajuden a disminuir els nivells de colesterol i de triglicèrids en sang, i a fer la sang més fluïda, la qual cosa disminueix el risc d’arterioesclerosi i trombosi. Per aquest motiu, és recomanable el consum de sardines i altres peixos blaus en cas de malalties cardiovasculars.
El seu contingut proteic també és elevat, entorn del 17 per cent. Quant a la seva composició en micronutrientes destaquen varietat de vitamines i minerals. Entre les vitamines es troben algunes del grup B com la B12, B1, Niacina, que permeten l’aprofitament dels nutrients energètics (hidrats de carboni, grasses i proteïnes). A més intervé en nombrosos processos de gran importància funcional com la formació de glòbuls vermells, la síntesi de material genètic, la producció d’hormones sexuals, etc. La sardina conté també quantitats significatives de vitamines liposolubles (solubles en greix) com la vitamina A, D i I. La primera contribueix al manteniment, creixement i reparació de les mucoses, pell i altres teixits del cos. A més afavoreix la resistència enfront de les infeccions i és necessària per al desenvolupament del sistema nerviós i per a la visió nocturna. També intervé en el creixement ossi i participa en la producció d’enzims en el fetge i d’hormones sexuals i suprarenals. Per la seva banda, la vitamina D afavoreix l’absorció de calci i la seva fixació a l’os/os, i regula el nivell de calci en la sang. Quant als minerals, la sardina conté fòsfor, magnesi, potassi, ferro, zinc i iode. El fòsfor està present en ossos/ossos i dents, intervé en el sistema nerviós i en l’activitat muscular, i participa en processos d’obtenció d’energia. El magnesi es relaciona amb el funcionament de l’intestí, els nervis i els músculs, i a més forma part d’ossos/ossos i dents, millora la immunitat i posseeix un suau efecte laxant. El ferro és necessari per a la formació d’hemoglobina, proteïna que transporta l’oxigen des dels pulmons a totes les cèl·lules, i la seva aportació adequada prevé l’anèmia ferropénica. Quant al contingut en iode de la sardina aquest és significatiu, si bé abunda més en altres espècies de peixos. Aquest mineral posseeix importants funcions en l’organisme ja que és indispensable per al bon funcionament de la glàndula tiroide que regula nombroses funcions metabòliques, així com el creixement del fetus i el desenvolupament del seu cervell. D’altra banda, les sardines de llauna presenten un contingut de calci molt important, ja que es consumeixen juntament amb l’espina; en concret aporten uns 314 mil·ligrams de calci per 100 grams. L’inconvenient que presenta la sardina per a la salut es limita a els qui pateixen hiperuricemia o gota, donat el seu contingut en purinas, que en l’organisme es transformen en àcid úric.
