Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Març: L’escamarlà

Un marisc del grup dels crustacis, de baixa aportació calòrica i pocs greixos
Per maitezudaire 21 de març de 2006

L’escamarlà és un crustaci marí de cos allargat que mesura entre 15 i 25 centímetres i que té deu potes. Per ser un crustaci posseeix closca, si escau llis i de color ataronjat o rosáceo. La carn que conté sota la closca, i sobretot en la cua, gaudeix de gran estima entre els entesos en cuina i entre la població general. És molt característica de les costes d’Europa Occidental i sol viure en els fons tous i lodosos freturosos d’algues..

Un crustaci amb poques calories i moltes proteïnes

Els crustacis es classifiquen en funció de la grandària de el seu cos, els hi ha de cos allargat – llamàntol, escamarlà, gamba, llagosta, llagostí- i de cos curt -cranc, nécoras, cabra i percebe-.

L’escamarlà més abundant és la que es troba en l’Atlàntic, encara que no és l’única, perquè existeix una altra espècie similar però de menor grandària en el mar Mediterrani.

De tots els crustacis, és l’escamarlà la que aporta menys calories. El seu principal nutrient són les proteïnes. La quantitat de greixos que conté és la més baixa dels crustacis després dels percebes. Quant a minerals i vitamines destaca el seu contingut en potassi, fòsfor, magnesi, iode i vitamina B12.

Les potes, ben subjectes al cos

L’escamarlà resisteix molt poc temps fos de l’aigua pel que és difícil trobar-la viva en els punts de venda. A l’hora de comprar-la és important detectar si la peça és fresca o no. Són signes de frescor una closca rosáceo i resistent, ulls brillants d’intens color negre, olor agradable i les potes ben subjectes al cos.

L’escamarlà es ven tant fresca com congelada, i en molts casos en lloc de sencera, s’ofereixen únicament les cues ja que és la part més exquisida. El seu preu està en funció de la grandària de la peça. En alguns casos es poden trobar escamarlans, la forma més comú de degustar-les. En aquest cas cal tenir en compte que el seu color amb prou feines canvia en coure, alguna cosa que no ocorre en la resta dels crustacis. També es pot cuinar a la graella, a la planxa o fregida i, si s’afegeix com a ingredient en paelles, els aporta un toc molt especial.