Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Alimentació

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Menjar en el camí de Sant Jaume

Una saborosa peregrinació des dels Pirineus fins a la capital gallega

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Divendres, 02deJuliolde2004

Encara que no es tracti d’una ruta gastronòmica es pot simultanejar peregrinació amb gaudi del paladar, ja que la cuina narra
d’una manera molt concreta el camí des dels Pirineus fins a la Costa
de la Mort. En els més de 700 quilòmetres es troben aliments
semblants, però molt diferents maneres de concebre el seu ús gastronòmic.

Entrar per Navarra o per Aragó
és garantia de saborós començament. Fins a la seva trobada en Puente la Reina,
tots dos trajectes ofereixen molt diferents plats. A Jaca el rei és el xai,
sobretot el ternasco, i les molles de pastor. Des de Roncesvalles fins a Pamplona
no cal perdre’s la truita a la Navarra. Antany, com bé narra Hemingway,
pescades en el riu Irati. En l’actualitat, la gran majoria
procedeix de piscifactories naturals, però conserven la peculiar manera
de conjugar peix i pernil. Un alt a Pamplona o la seva conca: allà
on la campana María de la Catedral arriba a escoltar-se, obliga a provar
la perdiu amb xocolata, invent local, abans restringit als mesos tardorencs,
avui en la carta tot l’any. La unió de les dues sendes és avantsala
de la Ribera de l’Ebre, on la paraula verdura adquireix dimensions majúscules.
No es pot transitar per aquestes terres sense provar la seva menestra feta a base
de borratja, card, carxofes i espàrrecs, acompanyat per pebrots
i cabdells.

El sabor de La Rioja, a vi i sarment. El
horitzó de vinyes no confon. Endinsar-se a La Rioja, i recórrer-la pràcticament
al complet és ensopegar-se amb l’exquisit sabor dels seus vins, garantia
que també hi ha bona taula. El més típic sens dubte:
patates a la de La Rioja, però no per comuna deixen d’estar saboroses, i després,
suculents guisats, enemics del colesterol, com els caragols, els calls,
el bacallà a la de La Rioja, les costelles al sarment de les parres amb denominació
d’origen. El tomàquet, el pebrot i el carabassó són també mostra
de la rica terra. Les postres, no podia ser d’una altra manera, préssec
o pera al vi, dels seus excel·lents fruiters.

Les terres castellanes són generoses en
plats forts, com l’olla podrida burgalesa, a base de llenties, mongetes
vermelles, caparrones, llengua de vaca, hortalisses, orella de porc… A Burgos
està prohibit perdre’s la seva famosa botifarra, la sopa castellana d’all
i pa, i encara que més típic d’altres latituds de la província,
cobra també importància el corder de llet rostit. Això sí, s’ha d’acabar
el dia, o començar-lo, amb el seu formatge fresc. Arribats a Palència, és moment
de provar la chanfaina, un bullit fet a base de verdures, i la samfaina palentina.
Si hi ha sort i s’està en temporada, caldrà degustar després
de caminar una cassola de crancs de riu, i menjar unes manetes de porc
farcides de pinyó en Carrión dels Comtes. Les perdius
i guatlles estofades s’han fet també el seu buit, al costat dels formatges
i un excel·lent pa. La riquesa de les seves mels es fa present en les postres,
on també apareixen les empiñonadas, reflex dels seus inacabables
pinedes.

León descobreix sense rubors una particular
taula. Comencem pel botillo del Bierzo. Un original embotit farcit de costella, cua i altres trossos de carn de porc, tot adobat, que es menja acompanyat de patates, xoriço i berza. Però sens dubte, el que no es pot perdre qualsevol visitant a aquestes belles terres és el bullit maragato. És típic d’Astorga, amb especial fama el que es pot menjar en els diferents establiments de Castrillo dels Polvazares. El seu principal característica és que s’inverteix l’ordre del bullit: la sopa es deixa per al final i les carns, que han de ser de 10 tipus (morcillo de vaca, cecina,
braó de porc curat, orella de porc, costella, gallina, xoriço, mans de porc,
i, per descomptat, ossos de substància) serveixen d’aperitiu. A les carns segueix el farciment,
que aparenta ser botifarra blanca però està fet a base d’ou, all
i julivert; després es menja el xoriço, la botifarra i els cigrons; i per
últim, la sopa espessida amb fideus. La carta lleonesa també ofereix possibilitats més lleugeres com a cuixes de granota,
truites fregides i cecina (carn seca i curada). No cal perdre’s, si es troba
qui l’ofereixi, la sopa de truita, i l’arròs amb llet. A més, les mantecadas
d’Astorga són una obligació.

Arribats a Galícia cal obrir la ment.
No tot és polp, encara que sens dubte, en cap altre lloc el preparen com
en aquestes terres. Un pot aprofitar l’estada per a degustar els grelos,
que juntament amb el braó de porc, producte gallec per excel·lència, són els ingredients
bàsics dels plats més famosos de la cuina tradicional gallega,
com a braó de porc amb grelos, cachelos amb braó de porc o bullit gallec. I
tot això regat per un deliciós Albariño de les Ries Baixes,
o un fresquito Riveiro.

Etiquetes:

camí santiago

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions