Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Entrevista

Mercè Planas, coordinadora de la Unitat de Nutrició i Dietètica de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona

La desnutrició és un problema cada dia més greu entre els ancians no hospitalitzats
Per Maite Zudaire 29 de desembre de 2008
Img merceplanas
Imagen: CONSUMER EROSKI

Mercè Planas és Doctora en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona. És professora i coordinadora, respectivament, de l’Escola i de la Unitat de Nutrició i Dietètica de l’Hospital Universitari del Vall d’Hebron. Al mateix tiemp exerceix la seva labor docent com convidada en institucions nacionals i internacionals especialitzades en la nutrició clínica. Com a membre del Comitè Científic i Educacional de la Societat Espanyola de Nutrició Parenteral i Enteral (SENPE), va coordinar l’estudi de referència, consensuat amb la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia, sobre la “Valoració de l’estat nutricional en l’ancià”. Es tracta d’una guia signada per especialistes de prestigi que pretén dotar al personal sanitari d’eines per realitzar d’una forma eficaç la seva activitat assistencial. L’estudi està dirigit no només a les unitats de nutrició clínica, també vol arribar allí on es trobi un malalt que requereixi cures nutricionals. De fet, Planas crida l’atenció de la situació de desnutrició que pateixen les persones majors i incideix en la necessitat de detectar en aquest sector poblacional al grup més vulnerable: l’ancià fràgil.

Quan s’és ancià?

L’envelliment és un procés fisiològic que inclou canvis orgànics i psicològics. És una deterioració progressiva de l’estructura i funció cel·lular que es produeix al llarg del temps. No obstant això, en parlar d’ancians hauríem de distingir entre ancians joves (de 65 a 75 anys), ancians (de 75 a 85 anys) i ancians majors (més de 85 anys).

A quina edat ha de plantejar-se una persona major sana que ha de començar a canviar els seus hàbits com a mètode de prevenció sanitària?

Més que edat en si mateixa existeix un concepte, el del “ancià fràgil”, que hauríem de tenir present. Es considera que una persona anciana és fràgil si compleix almenys un dels següents factors: tenir més de 80 anys; patir una malaltia crònica invalidant; viure solament; tenir problemes socials; haver estat hospitalitzat durant els tres mesos previs; recent viduïtat (1 any), i prendre més de vuit fàrmacs. És clar que hauríem de disposar d’estratègies que ens permetessin detectar als ancians fràgils del nostre entorn per poder actuar de manera preventiva sobre ells. Sens dubte, l’actuació preventiva sempre és més econòmica i efectiva que l’actuació curativa.

Quin és la primera necessitat nutricional d’una persona major sana?

“L’actuació preventiva sempre és més efectiva que l’actuació curativa”
A partir dels 60 anys les necessitats calòriques (calories a ingerir per dia) disminueixen un 10% per cada dècada de la vida, conseqüència que tant la despesa energètica basal (en repòs) com l’activitat física disminueixen amb l’edat. Però, a més, amb l’edat hi ha canvis en les necessitats d’alguns nutrients. Existeix un discret augment de les necessitats proteïques (d’1 a 1,2 g/kg/dia) i semblen estar incrementats els requeriments de vitamina B1, vitamina B12, folato, vitamina C, vitamina D i calci.

Atenent a això, com s’aconsegueix un bon menú?

És important proporcionar aliments variats, nutritius i de sabor i presentació agradable. Els menjars han de ser freqüents (de 5 a 6 al dia) i no gaire abundants per evitar la sacietat precoç. És molt important evitar l’excessiu triturado dels aliments en aquells ancians en els quals persisteix la capacitat de mastegar. S’hauran d’evitar restriccions innecessàries i, si s’opta per dietes restrictives, hauran de ser reevaluadas de manera periòdica per eliminar-les quan ja no estan clarament indicades. Finalment, recordem que és important la presa d’aliments rics en fibra així com el consum de, almenys, un litre i mitjà d’aigua al dia.

Quines pautes concretes ha de seguir una persona major que visqui a casa?

Unes simples recomanacions poden ser d’utilitat: mantenir un pes desitjable; moderar el consum de greixos saturats; prendre un got de suc de fruita, preferiblement fresca, cada dia, almenys una ració de vegetals també diària i carn o peix i, finalment, a la nit, abans d’anar al llit, prendre un got de llet. Ha de recomanar-se també la moderació en el consum d’alcohol i sal. Recordar la importància de l’exposició al sol, així com evitar portar una vida sedentària.

Quins elements ajuden a jutjar els menús d’una residència?

Els menús no han de ser monòtons. La presentació pobra contribueix a una menor ingesta dels aliments. Han d’evitar-se els plats ja preparats i és important que els ingredients d’un menú siguin rics en fibra soluble i insoluble i que continguin vitamina D i vitamina C. El mètode de cuinat pot comportar la destrucció d’alguns d’aquests components.

En una persona depenent, com pot detectar la seva família que està malnutrida?

Hi ha situacions extremes a les quals no s’hauria d’arribar, com l’aparició d’edemes que demostren estats de desnutrició. Però abans que això ocorri ens podem trobar amb ancians que triguen molt més temps del normal a realitzar un menjar. Això ens pot suggerir que ens trobem davant d’un problema de disfagia que requerirà maniobres específiques per aconseguir ingestes adequades. Molts d’aquests individus no podran pesar-se amb les bàscules habituals, però és fàcil amb inspeccions periòdiques detectar pèrdues de pes significatives. Tampoc és difícil valorar la quantitat de greix, així com dels músculs i la seva capacitat; l’estat de la dentadura, la hidratació de les mucoses, l’estat de la pell, ungles, cabell… contribueixen a donar-nos una idea de l’estat de nutrició d’un individu.

Com cal actuar davant la pèrdua involuntària de pes?

El primer que s’ha d’intentar és donar consells dietètics (canvis d’horaris dels menjars, menús fortificats, canvis de textura…) per aconseguir que els ancians cobreixin les seves necessitats energètiques totals amb la dieta oral de cuina. No hem d’oblidar la necessitat de realitzar exercici físic. No obstant això, si els consells no es compleixen (moltes vegades per problemes socials o econòmics), o si àdhuc complint-se no aconseguim cobrir els requeriments, haurem de recórrer a l’administració de suplements orals. Aquests poden ser de cuina (iogurt, quesito, fruita…) o ben comercials. No obstant això, els suplements, com el seu nom indica, suplementan una dieta, mai la substitueixen.

Creu necessari que els preparats dietètics especials per a ancians (suplements hiperproteicos, sense lactosa, sense sucres…) puguin ser adquirits com a medicaments inclosos en la targeta sanitària?

Si els preparats dietètics són necessaris per a un individu determinat, és a dir, que es prescriuen després que no s’ha aconseguit solucionar el problema amb les recomanacions dietètiques concretes i correctes, han d’estar inclosos en la targeta sanitària. Però per a això, el sistema sanitari ha de disposar de personal sanitari preparat per donar les recomanacions dietètiques en cada cas concret i per monitorar no només el compliment de les mateixes sinó també la seva eficàcia.

La desnutrició continua sent un problema cada dia més greu entre els ancians al nostre país

La situació actual no és única del nostre país. És una realitat que la població anciana està creixent als països desenvolupats i que això comporta, si volem que aquests anys de vida siguin dignes, l’adopció de mesures encaminades a cura d’aquests pacients. La desnutrició és un problema cada dia més greu entre els ancians no hospitalitzats. És important i beneficiós que es publiquin estudis que reportin a la vida dels ancians interès social. En definitiva, cadascú hem d’aportar el nostre gra de sorra en el disseny i posada en pràctica d’estratègies encaminades a la lluita per la desnutrició i la cura dels nostres ancians. Qualsevol maniobra, i el fet de comentar constructivament el problema, ja és una d’elles, i ajudarà sens dubte a tractar de solucionar un candent problema.

DEMÈNCIA I VITAMINA B12

Un estudi de la Universitat d’Oxford publicat en la revista “American Journal of Clinical Nutrition”, realitzat sobre 1.648 participants durant 10 anys, ha permès comprovar que les persones majors tendeixen a sofrir un dèficit de la vitamina B12 esdevinguda per la falta d’acidesa gàstrica que, de no tractar-se, pot desembocar en una anèmia que, al seu torn, origini o ajudi al fet que es produeixi una demència. Segons Mercè Planas, la importància de l’estudi radica que “posa de manifest que la vitamina B12, i no els folatos, té capacitat de prevenir la demència”.

Així, i de la mateixa manera que als bebès se’ls recepta dosis diàries de vitamina D i a les embarassades suplements d’àcid fólico, sorgeix la qüestió de si seria o no convenient receptar també vitamina B12 a una edat determinada. Alguns autors suggereixen, tal com indica Planas, que potser s’hauria d’afegir a la dieta de les persones majors de 70 anys 1mg/dia de vitamina B12. No obstant això, i a causa que el problema de deficiència podem trobar-ho en persones ancianes amb gastritis atrófica que no poden absorbir la vitamina B12 a nivell intestinal, són necessaris més estudis abans que es pugui recomanar de manera rutinària aquesta suplementación, assegura Planas.