Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Alimentació

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Montse Escruela, consultora de l’ONU per al Programa Mundial d’Aliments

Un centre de nutrició als països subdesenvolupats funciona com un centre de formació per al personal local

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Divendres, 24deOctubrede2008

Imatge: CONSUMER EROSKI

Montse Escruela Cabrera, tècnica especialista en dietètica i diplomada en Dietètica i Nutrició per la Universitat de Nancy (França), va desenvolupar la seva professió en diferents centres hospitalaris de Catalunya fins que en 1999 va emprendre la seva veritable vocació, la cooperació internacional en el camp de la nutrició i l’alimentació. La seva primera destinació va ser Colòmbia amb Acció contra la Gana on assegura que va passar el millor any de la seva vida. Finalitzat el projecte, va viatjar a Guinea on es va enfrontar a un altre problema nutricional: la desnutrició aguda en els camps de refugiats. D’allí es va traslladar a Angola, un país destruït per més de 30 anys de guerra. En 2005 va començar a treballar com a consultora per a les Nacions Unides dins del Programa Mundial d’Aliments (PMA). El seu perfil de tècnica experta li ha portat a Costa d’Ivori, Panamà, Guinea Bissau i Mauritània. En aquests moments, confia a viatjar a Haití amb UNICEF.

Nou anys treballant en intervencions humanitàries, primer com a cooperant amb Acció contra la Gana i ara com a consultora de les Nacions Unides. Quan llegeix que el nombre de persones que pateixen gana segueix creixent, què sent?

Si s’analitzen els resultats de manera global s’arriba al convenciment que falta molt per fer, i fins i tot, que es fa poc. Però si es reflexiona sobre una sola acció, si particularitzes en persones -en el meu cas en nens als quals s’aconsegueix salvar la vida portant avanci un pla de combat de la malnutrició- asseguis que el treball que exercim sí és important.

Parla de malnutrició, no de gana.

Són conceptes diferents i és important recalcar-ho. En el camp de la desnutrició hi ha dos paràmetres: la desnutrició crònica i l’aguda. La primera és aquella que provoca que regions i pobles sofreixin un retard de creixement, és a dir, la talla dels nens és petita respecte a la seva edat i és molt difícil de combatre lloc que només es pot evitar si es treballa en els dos primers anys de vida. La seva subsistència no corre perill però el seu desenvolupament sí.

I la desnutrició aguda…

El segon paràmetre respon a un moment concret d’una societat concreta. Comencen a produir-se casos de desnutrició aguda moderada com a conseqüència de pèrdua de collites, catàstrofes, conflictes, guerres o epidèmies… i cal evitar que la situació s’agreugi i degeneri en una desnutrició aguda severa. En aquests casos, el temps d’actuació és clau. L’avantatge és que si es tracta d’una causa circumstancial és possible que en tres mesos la població infantil recuperi un òptim estat nutricional. Si ens enfrontem a una prevalença de la desnutrició aguda en la qual la taxa de mortalitat és molt alta, el primer que cal fer és evitar que morin més nens. A partir d’aquí, es tracta d’engegar un programa nutricional.

Com són aquests programes?

Per definir-los destacaria, en primer lloc, la necessitat d’aixecar un centre de nutrició d’urgència per comptar amb un espai en el qual tractar als malalts. Aquest és el primer objectiu: baixar els índexs de desnutrició, que moltes vegades es tradueix a salvar vides. Però al costat d’aquesta part curativa és crucial desenvolupar també una estratègia preventiva. Els nutricionistes no viatgem sols. Es forma un equip multidisciplinari amb experts en seguretat alimentària, aigua i sanejament, i salut i nutrició. A partir d’aquí, i paral·lelament al treball de camp, es busquen les causes del que està succeint.

Amb la finalitat d’atallar-les.

Per conèixer-les en primer lloc. En l’anàlisi ens valem del quadre conceptual de les causes de la malnutrició i la mortalitat dissenyat per UNICEF en 1990, que s’ha anat adaptant per mantenir el seu vigor. Una vegada estudiat el terreny i valent-nos de diferents variables arribem a identificar les causes immediates de la desnutrició: el nen està desnutrido per una ingesta inadequada d’aliments o perquè sofreix una malaltia que li impedeix retenir els nutrients.

A part d’aquestes, pot descriure altres causes subjacents?

Sí. Causes secundàries en la llar i la família descriuen si el problema és de seguretat alimentària (accés o disponibilitat d’aliments), per l’ambient social i d’assistència (pràctiques maternals o tabús culturals) o a causa de problemes en l’accés a cures de salut i sanejament (si les condicions sanitàries ambientals són pernicioses o no hi ha accés a un centre de salut i a medicaments). Finalment, les causes bàsiques, generades per la mateixa societat, apunten a les estructures polítiques i econòmiques, infraestructures formals i informals i als recursos potencials (conflicte violent o catàstrofe natural). Les causes no s’eliminen entre si, però és important delimitar-les i quantificar el seu grau causal en la incidència de la desnutrició per dissenyar l’estratègia d’intervenció que ajudi a calcular el temps que s’ha d’invertir a trobar una solució.

I si el resultat de l’anàlisi indica que el període de solució és llarg?

“Cal involucrar als governs perquè siguin ells els subjectes actius i es comprometin a seguir potenciant el treball que es fa”Un centre de nutrició funciona sempre com un centre de formació per al personal local, que s’encarregarà d’atendre-ho a partir de que el període d’actuació de l’ONG arribi a la seva fi. La formació és clau en l’èxit dels programes i un dels seus objectius. A més, es treballa de manera multidisciplinària, és a dir, analitzant les causes s’arriba a solucionar alguns problemes a través de programes de cultius, de llavors, o de sanejament de l’aigua.

La contestació a la perpètua crítica de “no donar peixos sinó ensenyar a pescar”.

Aquest retret podem considerar-ho desfasat amb el compromís actual dels actors humanitaris a fer una cooperació al desenvolupament de bones pràctiques i seguint pautes reconegudes des del punt de vista internacional. Potser va estar justificat fa molts lustres, però ha deixat d’estar-ho. En les ONG serioses es treballa sempre amb la comunitat. Hi ha organitzacions que porten més de trenta anys en el terreny, i és el professional sanitari local qui s’encarrega de portar endavant els projectes.

A qui més cal implicar perquè aquests projectes es duguin a terme?

És molt important també involucrar als governs perquè siguin ells els que es considerin subjectes actius i es comprometin a potenciar el treball que es fa; un treball que desenvolupen els seus propis ciutadans, doncs cada vegada són menys els estrangers que treballen i per menys temps, excepte en les situacions d’emergències, on un desplegament ràpid de personal expatriat experimentat pot ser clau per donar una resposta humanitària el més adequada possible.

Quan es dona per finalitzat un projecte?

Depèn. Alguns es perllonguen durant molts anys encara que ,sens dubte, la capacitat de finançament és clau. Un projecte pot no haver-se acabat, però si no hi ha més diners, no hi ha més accions.

I s’abandona?

No hi ha possibilitat de portar-ho avanci. És molt important que els particulars ajudin a les ONG de forma directa augmentant així els fons propis de l’organització, i que són destinats a projectes que la mateixa ONG determina sense estar subjectes a pressions externes. Quan es depèn d’organismes oficials també es depèn dels seus interessos. Suposem que hi ha una missió en un país i es produeix un tsunami. Els recursos són limitats i aquests poden canviar de destinació.

Com se sap que s’han aconseguit els objectius?

L’obesitat és un altre tipus de malnutricióComptem amb taules numèriques que serveixen per enjudiciar les accions. Es pot mesurar l’èxit o el fracàs del treball en els percentatges en què es tradueixen els resultats. El programa ha de funcionar i cal comprovar el que es fa i en quin grau s’està fent per saber si marxa bé o s’està fallant. S’estipulen uns mínims que l’ajuda humanitària ha de complir en diferents contextos. Estan recollits en la Carta Humanitària i les Normes Mínimes de Resposta Humanitària en Casos de Desastre emmarcats en projecte Esfera llançat de 1997. L’objectiu d’Esfera és millorar la qualitat de l’assistència que es presta a les persones afectades per desastres i augmentar la responsabilitat del sistema humanitari en qualsevol intervenció. A més de sumar transparència a les accions, aquest mètode facilita la millora.

Les variables objectives es poden aplicar a tot el món, amb independència de l’ètnia, el país, la cultura?

Sí. Els trets particulars influeixen a l’hora de conformar l’equip, per exemple, i quan es dissenya la dieta en funció dels productes autòctons, però les causes bàsiques de la desnutrició i les seves solucions són comunes.

Com formen els equips de treball?

Sempre amb persones locals. Hi ha països en els quals és més senzill, ja que el personal de medicina, infermeria i auxiliar d’allí precisa de pocs mesos per adoptar les tècniques més eficients per tractar la malnutrició. En uns altres, l’equip ho formen persones que només saben llegir i escriure, i és a elles a els qui es va a dotar de coneixements sanitaris. El procés serà més llarg i més costós, però igual que has d’apanyar-te-les amb les collites d’aquest any, cal valorar els recursos humans que es tenen perquè poden donar molts fruits.

Compten amb suficients recursos?

He treballat amb Acció contra la Gana i les Nacions Unides. Mai he tingut problemes per no disposar de mitjans. Es tracta de dos organismes internacionals que compten amb suport econòmic i reconeixement internacional que faciliten el finançament de les seves accions. Quan s’arriba a una zona, en millor o pitjor estat, està tot disposat per començar a treballar immediatament.

Quan es veu a tants nens morir de desnutrició, com es tolera l’obesitat infantil d’Occident?

Quan torno el primer que em crida l’atenció és la talla dels nens. Estic acostumada a una escala de nens que sofreixen desnutrició i quan veig a un nen en la seva talla crec que està molt gran i no és així. Respecte a l’obesitat infantil, em produeix també tristesa perquè sens dubte es tracta d’un altre tipus de malnutrició. No hi ha risc de mort imminent però aquests nens també sofreixen.

Mentre espera una nova destinació ha viatjat a EUA, el país on amb major índex de persones obeses. És possible menjar sa en aquelles terres?

Per descomptat, i no és necessàriament més car. Però si ben nostra dieta mediterrània es basa en verdures, fruites, hortalisses, llegums, carns i peixos, la dieta típica nord-americana són les hamburgueses. És una cultura, insana, però cultura.

VIATJAR I APRENDRE

Img mujeres
Imatge: Em Baker

Montse Escruela relata que una de les seves aficions és viatjar a Àfrica i Àsia. Afegeix que li costa “llevar-se” el xip quan va de turisme, però que així i tot va predicant consells, com no rentar-se les dents amb aigua de l’aixeta si no hi ha garantia que sigui potable. També aprofita per visitar centres de salut i fer fotos. “És molt interessant veure els cartells de promoció de bones pràctiques de la lactància materna en diferents països i treure idees per elaborar material educatiu”, explica.

Per fortuna, diu Escruela, la lactància materna es practica en un alt percentatge en la majoria de països on treballa. El que s’intenta corregir són les males pràctiques d’algunes dones quan donen de mamar, i és que en aquests països s’introdueixen altres aliments en la dieta del petit molt ràpid. Algunes dones decideixen que els consells pediàtrics són molt exagerats i no els segueixen. No s’adonen que estan sustentats per evidències científiques. És com si s’estiguessin qüestionant alguns protocols i, a la llarga, això pot provocar problemes. Posa com a exemple que el peix no pot formar part de la dieta d’un bebè fins que hagi complert els 12 mesos, amb independència que nostres àvies l’hi donessin als nostres pares als sis. “No és un capritx dels nutricionistes indicar-ho a partir de l’any”, adverteix.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions