Llicenciada en Nutrició per la Universitat de Buenos Aires (UBA) l’any 1996, Nancy Babio Sánchez, doctora en Nutrició i Metabolisme, ha lligat el seu ofici a la docència i la recerca. Va començar com a responsable de les assignatures de Nutrició infantil i Avaluació de l’estat Nutricional en la Facultat de Medicina, i va conformar equip en un grup interdisciplinari de Trastorns de la Conducta alimentària a l’Hospital bonaerense Ramos Mejía. Es va especialitzar en Obesitat i Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) amb capacitació pedagògica. Va realitzar el doctorat en Nutrició i Metabolisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Reus (Tarragona), centre del que forma part del seu professorat i en el qual va coordinar la part dietètica de l’estudi PREDIMED. Després d’aconseguir Cum laude en la seva tesi doctoral, Babio s’enfronta a un horitzó en el qual els trastorns de les conductes alimentàries s’avancen en el temps i, si bé són menys severs, cada dia són més habituals.
Són molt pocs els estudis que han valorat l’alimentació de forma quantitativa i, en aquest estudi transversal, no podem parlar d’influència d’un patró dietètic en el desenvolupament dels TCA, però sí d’una associació estreta en el consum o no de determinats aliments i el seu major risc de desenvolupar TCA. En el grup de primària es va poder observar que el menor consum d’oli podria ser un indicador precoç de risc. En el grup d’adolescents, la restricció dietètica detectada va ser molt més generalitzada, amb principals limitacions de dos nutrients: el calci i el ferro, claus per a l’etapa biològica de creixement i desenvolupament. Les dades ens indueixen a pensar que es comença amb una restricció de greixos que evoluciona en una reducció de nutrients més generalitzada.
“La restricció inicial de greixos evoluciona en una reducció de nutrients més generalitzada”La restricció de lípids, si és accentuada i constant en la pubertat, pot afectar a la biodisponibilidad de les vitamines liposolubles i al desenvolupament hormonal adequat. S’ha observat en diferents estudis que sotmetre’s a règims nutricionals i energètics inadequats pot alterar el desenvolupament normal de la pubertat, i fins i tot, retardar la menarquía (primera menstruació). A més, la restricció dels nutrients, bàsics per a la síntesi de determinats neurotransmisores, pugues no solament precipitar, sinó perpetuar, els símptomes dels TCA.
En el grup de menor edat es va observar un percentatge de nens que complien tots els criteris de diagnòstic de l’anorèxia o bulímia nerviosa, excepte un, així que no pot classificar-se de TCA, però sí d’un trastorn en la conducta alimentària no especificat (TCANE), i evidencia una exposició al risc de patir TCA. La detecció concloent es fa a través d’uns test de garbellat validats que determinen un trastorn, encara que la confirmació esdevé de les entrevistes estructurades i psicològiques. De qualsevol forma, en els nens, abans de confirmar un TCA, cal valorar la síndrome denominada trastorn d’alimentació selectiva.
“Un 20% dels nens menors de cinc anys pateixen un trastorn d’alimentació selectiva”És un dels comportaments alimentaris observats en la primera infància i la meitat de la segona descrita per Lask i Bryant-Waugh l’any 2000. Equival dins del manual de psiquiatria ICD-10 al “feeding disorder of infancy and childhood”, que es defineix com un TCA de variades manifestacions. Inclou rebuig i extrema mania alimentària davant la disponibilitat d’aliments i en absència d’emmalaltiu orgànica. Aquest trastorn és reconegut i, no obstant això, és un fenomen poc estudiat. Ocorre en general en nens sans, però mals menjadors, i es considera com una fase de l’alimentació dels petits que es resol amb l’edat.
A Espanya no es coneix la prevalença, però en altres països s’indica que un 20% dels nens menors de cinc anys ho pateixen i un terç d’ells persisteixen amb aquest trastorn fins als vuit anys. Es desconeix la prevalença en adolescents i adults. No obstant això, aquest trastorn no ha de confondre’s amb els TCA com l’anorèxia nerviosa, que es caracteritza per un temor al consum d’aliments per un augment de pes i una distorsió de la imatge corporal. Encara que alguns autors consideren que si es perllonga en l’adolescència podria ser l’avantsala de l’anorèxia nerviosa.
En els últims anys ha disminuït la seva severitat, però hi ha hagut un augment en la prevalença d’aquests trastorns, sobretot, en les seves formes parcials (TCANE, subclínicos i simptomatologia de risc). Els estudis assenyalen que la prevalença de l’anorèxia (0,17 – 0,69%) no és molt elevada i la de la bulímia és alguna cosa major (0,41 – 1,38%). No obstant això, la prevalença dels TCANE (3,1 – 4,86%) o els subjectes amb símptomes de risc de TCA (14,75 – 20,65% -dones-; 2,2 – 8,8% -homes-) s’ha disparat.
El fenomen mediàtic ha servit perquè els pares estiguin més alerta, però el fort impacte que exerceixen els mitjans massius de comunicació, la promoció de l’ideal de bellesa i d’èxit com l’equivalent a estar prim, són una influència negativa sobre les dones joves i adultes. Autors de gran prestigi afirmen que la promoció dels estàndards socials de bellesa impossibles d’aconseguir origina una disminució de l’autoestima , elevats nivells d’ansietat, hàbits dietètics alterats amb realització de dietes severes i aparició de TCA. No obstant això, és important recalcar que els mitjans de comunicació actuen en determinats subjectes, vulnerables des del punt de vista biològic psíquic, com a agents “gallet” d’afavorir el desenvolupament d’un TCA que en altres circumstàncies romandria latent malgrat la predisposició.
Les dietes miracle no solament són estrictes, també estan freturosos en determinats nutrients i provoquen seriosos problemes de salut. De fet, la dieta és un altre factor associat als TCA. En aquest sentit, en una anàlisi realitzada en 1999 es va estudiar una cohorte durant tres anys i es va detectar que les dones adolescents que realitzaven dietes a un nivell sever, avaluades mitjançant l’Adolescent Dieting Scale, tenien 18 vegades més probabilitat de desenvolupar un TCA que els qui no feien dieta. Les seves troballes van mostrar que la dieta era el més important predictor de nous casos de TCA. D’altra banda, diversos autors han suggerit que la restricció dietètica pot generar una síndrome per atracón pel debilitament dels senyals de gana i sacietat.
Un factor associat al TCA es refereix a l’autoavaluació subjectiva i negativa de la pròpia figura corporal o part de la mateixa. Si la família observa conductes depressives i d’aïllament, ha d’estar alerta a la seva alimentació i contactar amb un equip de salut.
La família és clau en la recuperació, ha de recolzar i evitar enfrontaments amb el malalt i tenir molta, molta paciència.
Des del meu punt de vista, sí pot ajudar. Moltes vegades, persones amb el risc de desenvolupar TCA aprenen les tècniques insanes de perdre pes o conductes compensatòries a través d’Internet. El mateix succeeix amb aquelles campanyes de prevenció de TCA de determinats professionals que expliquen tots els símptomes i estratègies que duen a terme les pacients i no s’adonen que, en lloc de fer prevenció, promocionen la malaltia.
El més idoni és que hi hagi un equip interdisciplinari, no solament multidisciplinari, i que aquest equip treballi en forma conjunta i amb molt bona comunicació, atès que és una patologia que necessita un control clínic (metge), psicològic (psicòleg) i nutricional (dietista-nutricionista). Est és l’equip bàsic, encara que si fos necessari, també ho integra el psiquiatre, el ginecòleg, i fins i tot, l’odontòleg.
La recuperació és lenta, dura una mitjana de tres a quatre anys, almenys, però se supera la malaltia. L’èxit és molt possible, sempre que es tracti amb un bon equip.
