En 2001, van coincidir en la Unitat d’Endocrinologia Pediàtrica de l’Hospital maternoinfantil Vall d’Hebron les doctores Norma García-Reyna i Sandra Gussinyer. Centrades en la recerca sobre trastorns de la conducta alimentària, ambdues passaven consulta a pacients amb problemes d’obesitat. Ho feien per separat en àrees diferents fins que van decidir unir-se per a compensar les manques de cadascuna.
Van començar a realitzar visites conjuntes a nens amb sobrepès i obesitat als quals acompanyaven les seves famílies. Una aportava els coneixements de psicologia i una altra d’alimentació, i es retroalimentaven “” mútuament. Després d’un temps es van adonar que feia falta una eina per a tractar a aquests pacients “de manera holística i en grup per a poder abastar una major població”. Atenent les seves paraules, van configurar el projecte “Nens en moviment”. Van buscar bibliografia, van estudiar programes estructurats d’altres països en els quals s’incloïa com a part del tractament no sols l’alimentació, sinó també els canvis en els estils de vida i l’emocionalitat. “Desitjàvem introduir la teràpia de grup, desenvolupar un tractament individual i involucrar a la família. Ens vam posar a la feina i comencem a desenvolupar el material i després a aplicar el programa de manera pilot”, recorden ara que el seu projecte és una realitat avalada per tesis doctorals i articles en revistes científiques, però sobretot pels èxits collits amb els seus pacients: nens amb obesitat que han deixat enrere la malaltia amb el seu programa de tractament integral del sobrepès i l’obesitat.
El tractament convencional mai ha funcionat, no és suficient amb dir al pacient que mengi menys, es mogui més i torni en un mes, d’aquí la desesperació dels professionals de la salut. El tractament ha de ser integral en tots els casos, són nens que augmenten una mitjana d’un quilogram per mes. Si no fem canvis, l’augment de pes persisteix i cada vegada es complica més el problema.
“Nens en moviment” està dirigit a aquesta franja d’edat perquè el material educatiu ha de ser específic per edats, i quan comencem a crear el material era la franja d’edat amb major prevalença. Però enguany s’editarà el material per a “Adolescents en moviment”, un període de vida amb el qual portem un any treballant, tant amb els adolescents com amb els seus pares. I pròximament treballarem en el material de preescolars, edats que cada vegada trobem més afectades amb aquest problema, amb l’únic avantatge que és la millor edat per a començar a actuar.
El compromís que han d’adquirir tant la família com els nens. Per a nosaltres és imprescindible que acudeixi al programa la persona que està a càrrec de l’alimentació del nen, que sol ser la mare o una àvia. De totes maneres, l’èxit està més assegurat si ve també el pare, quanta més gent de la família s’impliqui, millor. Però és un programa que dura onze setmanes, que cal sumar a les dues setmanes d’avaluació, una al començament i una altra al terme. Les consultes es realitzen en horari escolar, per la qual cosa aconseguir que els pares les considerin de suficient importància com per a sol·licitar que els donin permís en el seu treball i assistir a les sessions és una dificultat afegida.
La durada té a veure amb els objectius plantejats. És un programa estructurat amb la durada necessària per a poder complir cadascun dels objectius. Les sessions tenen també un temps de durada llarg per a poder abastar cadascun dels temes planejats. Els nostres pacients necessiten ser motivats setmana a setmana, a diferència dels tractaments convencionals en els quals les visites són més espaiades en el temps, per la qual cosa l’adherència al tractament no aconsegueix aconseguir-se.
Adquirir nous hàbits només s’aconsegueix amb la dedicació setmanal que s’ofereix de manera constant i continuada als pacients i a les seves famílies; l’adherència al tractament s’aconsegueix quan el pacient està motivat i se li acompanya.
“Plantegem una filosofia de vida, una manera d’alimentar-se de manera sana per a tota la vida”És l’única manera d’atacar el problema. Sabem que cadascuna de les parts preses de forma aïllada no funciona; l’obesitat infantil constitueix un factor de risc per al desenvolupament, tant a mitjà termini (infància i adolescència) com a llarg termini (vida adulta), de complicacions ortopèdiques, respiratòries, cardiovasculars, digestives, dermatològiques, neurològiques, endocrines, certes formes de càncer i, en general, una menor esperança de vida. I com a factor de risc immediat els nens obesos tenen una pobra imatge de si mateixos i expressen sentiments d’inferioritat i rebuig. El tractament de l’obesitat infantil precisa perquè combinar una alimentació no de carència i equilibrada que permeti un creixement adequat, un increment de l’activitat física i la modificació d’actituds i comportaments alimentaris tant del nen com del seu entorn familiar, sense descurar aspectes psicològics, com la baixa autoestima, trets d’ansietat o depressió, o l’assetjament que moltes vegades sofreixen els nens amb sobrepès, que poden dificultar a curt i llarg termini la seva integració social i el seu desenvolupament emocional.
El principal problema és la falta d’educació alimentària, es desconeix què és el que s’està fent malament en l’alimentació. Per exemple, se salten temps de menjar pensant que això portarà a baixar de pes quan és tot el contrari: el 40% dels nens amb sobrepès no desdejuna, la qual cosa té una correlació proporcional amb la prevalença de sobrepès. Es reparteixen malament els temps de menjar, es fan menjars quantiosos a canvi de sopars hipocalóricas. Les mares de nens obesos es prenen la llei per la seva mà i refusen donar entrepans per a mitjana demà i per a berenar perquè pensen que el pa els engreixarà, quan en realitat és el millor que podrien fer. S’entra en un cercle viciós en el qual fan que els seus fills passin fam, la qual cosa provocarà que tinguin més ansietat en els temps de menjar i aquest és el principal motiu perquè es facin un panxó per a calmar els nervis.
“A major temps de veure la televisió i jugar a videojocs més grau de sobrepès es pot presentar”Els mites alimentaris, que són molts. Pensar que l’oli d’oliva és molt sa, i ho és quant a font de greix, però té les mateixes calories que qualsevol altre tipus de greix i, per tant, s’ha de consumir amb precaució. Que els sucs de tetrabrick substitueixen la fruita, o que un producte lacti begut molt conegut pot substituir a una ració de llet, o que aliments com el pa, l’arròs o la pasta engreixen molt, quan el problema per regla general és la preparació.
En el programa ensenyem a alimentar-se correctament a tota la família, amb una dieta que hauríem de portar tots: les persones amb sobrepès, els prims, l’avi amb diabetis i el “veí del quart”. És una alimentació normocalórica per a edat i sexe. De fet, molts pares i nens ens comenten que mengen molt més que abans, amb la gran diferència que opten per una alimentació de qualitat.
Amb coherència. Un enorme error és pensar que el teu fill es pot alimentar bé quan la resta de la família no el fa. En “Nens en moviment” demanem canvis en tota la família, si la mare i el pare són capaços de forjar canvis alimentaris, els podran traslladar als seus fills. No posem a ningú una dieta que s’ha de realitzar durant un temps, sinó que plantegem una filosofia de vida, una manera d’alimentar-se sanament per a la resta de la vida, que és la que s’haurà de proporcionar a generacions posteriors.
Els nostres pacients són en general nens més sedentaris que uns altres. En tenir més pes és molt probable que tinguin menor flexibilitat i menys agilitat, la qual cosa els fa sentir-se més maldestres. No tenen el mateix rendiment que un nen amb el pes normal així és que això no ajuda a la motivació per a adherir-se a un exercici estructurat. També sabem que a major temps de veure la televisió i jugar a videojocs més grau de sobrepès es pot presentar. Són nens que en mitjana poden estar fins a quatre o cinc hores entre aquests dos passatemps.
L’objectiu és augmentar l’activitat física en la vida quotidiana i l’activitat física com a exercici estructurat. Els motivem perquè caminin més, que utilitzin les escales en lloc de l’ascensor, al fet que ajudin en les tasques de la llar, passejar a la mascota, jugar fora de casa, netejar la seva habitació, etc. Un dels objectius del programa és disminuir a una hora i mitja el temps sumat entre televisió i videojocs.
L’exercici físic estructurat forma part del tractament del sobrepès i obesitat, ha de ser una activitat amb la qual gaudeixin, un exercici triat per ells. Si és esport en equip, millor, però si amb el que gaudeixen és patinant o nedant és igualment efectiu. Fer-ho tres vegades per setmana crema calories i a més disminueix el greix del cos, enforteix tendons i lligaments, i incrementa la flexibilitat i la resistència. Es millora en poc temps la imatge corporal el que augmenta l’autoestima .
Abans d’iniciar el tractament de l’obesitat ens podem trobar que els pares no s’adonin que el seu fill té un problema. No obstant això, quan arriben al nostre hospital la majoria ja són conscients. La nostra institució és un hospital de tercer nivell, el nen que arriba a nosaltres ha passat pel pediatre, l’endocrinólogo, i aquest últim és qui ens ho deriva perquè iniciï el programa.
“Soledad, tristesa o ansietat són algunes de les emocions que el nen amb sobrepès tendeix a resoldre amb el menjar”El llenguatge està adequat a l’edat amb la qual treballem, depèn de si ens dirigim als nens o als seus pares. El nostre material inclou quaderns de treball en els quals s’aborda la informació mitjançant un conte infantil on els personatges sofreixen els mateixos problemes als quals es poden enfrontar els nens amb sobrepès. També es treballa a partir d’exercicis que han de contestar i mitjançant jocs i passatemps. Durant les sessions setmanals es treballa amb role playing [una técnica a través de la cual se simula una situación que se presenta en la vida real], jocs, exercicis físics de relaxació i fent revisió del que han treballat a casa amb els quaderns que han contestat durant la setmana. D’aquesta manera aprenen a millorar la seva autoestima, disminueixen els seus trets d’ansietat i de depressió. Aquests problemes psicològics que presenten són conseqüència en la majoria dels casos de la pressió social a la qual estan sotmesos. Tots els nens que han realitzat el nostre programa han sofert bullying escolar pel seu problema de pes.
Però real. Són nens rebutjats pels companys per a participar en jocs grupals i titllats de maldestres i ximples. Els nens poden confondre els sentiments: la solitud, la tristesa, l’ansietat o l’empipament són algunes de les emocions que el nen amb sobrepès tendeix a resoldre mitjançant el menjar, i cal ensenyar-li altres fórmules. Els ensenyem a diferenciar els sentiments i al fet que cada problema té la seva pròpia solució.
Si bé el nostre programa es fonamenta en el tractament de l’obesitat infantil, és també preventiu de l’obesitat en l’adolescència i en l’edat adulta. La majoria dels nens obesos que no són tractats seran adults obesos, de fet és un dels problemes majors de l’obesitat, quan s’inicia es perpetua, d’allí la importància d’actuar a edats primerenques.
Cert, però no és el cas de “Nens en moviment”, ja que és un programa dirigit als nens que ja tenen el problema de pes, per la qual cosa no es pot aplicar en un àmbit escolar amb nens de la població general, ja que no s’identificarien amb el problema. No obstant això, hem creat el programa “Nodreix-te, programa d’alimentació i salut emocional”, en el qual s’aborden temes d’alimentació, nutrició, canvis d’estils de vida i emocionalitat. Aquest sí que està dirigit a nens d’escoles primàries de 6 a 12 anys, i sí que és un programa de prevenció de l’obesitat, així com de trastorns de la conducta alimentària.
García-Reyna i Gussinyer han format a 120 educadors en obesitat infantil en el programa “Nens en Moviment”. La majoria són metges i infermers pediàtrics, psicòlegs, dietistes-nutricionistes, pedagogs i endocrinólogos. El programa s’està aplicant en diferents llocs d’Espanya (Logronyo, Figueres, Vielha, Còrdova, Avilés, Palma, Pamplona, València, Barcelona…) i a Mèxic. En tots els llocs el problema és el mateix: són necessaris dos professionals i dos espais per a aplicar-ho, i en moltes ocasions no és viable. Això evidència que a Espanya s’està utilitzant molts recursos per al diagnòstic de l’obesitat infantil però molt pocs per al tractament. Hi ha molts hospitals en els quals la figura del psicòleg i del dietista és inexistent, i quan es compta amb ells, el treball multidisciplinari és molt complicat”.
Mentrestant, se succeeixen congressos d’obesitat en els quals s’obvia la part emocional del tractament. “En finalitzar el nostre programa els nens i les seves famílies consumeixen més fruites, verdures, peix i cereals en el desdejuni. I del 40% de nens que no desdejunaven es passa al 9%”. Però a més, destaquen, “quan aquests hàbits s’afermen millora l’autoestima i disminueixen els trets de depressió”. “Quan ens creguem que alimentant-nos bé millorem l’estil de vida, entendrem que a més d’ensenyar a menjar aprenem a ser valentes i a buscar la pròpia felicitat”, conclouen.
