Miguel Ángel Royo Bordonada (Saragossa, 1967) és doctor en Medicina Preventiva i Salut Pública, a més de responsable de l’àrea d’estudis i director del Màster de Salut Pública de l’Escola Nacional de Salut de l’Institut de Salut Carles III, des d’on coordina projectes de recerca sobre polítiques alimentàries, nutrició, obesitat infantil i ètica aplicada a la salut pública. L’investigador va ser un dels ponents de les ‘Jornades de Debat sobre l’etiquetatge nutricional Nutri-Score‘, celebrades al gener a Madrid, on va assenyalar la importància d’aquest sistema d’etiquetatge com a eina transversal de salut pública.
Quin paper creu que poden jugar els sistemes d’etiquetatge nutricional per als consumidors?
El paper principal és que garanteixen el dret bàsic a la informació sobre nutrició i resulten de gran utilitat per a seleccionar opcions més saludables a l’hora de fer la compra.
Considera que la informació sobre alimentació s’ha convertit en la principal eina de prevenció de salut?
Jo no diria la principal, però és clar que la informació és una eina bàsica o, dit d’una altra manera, un requisit imprescindible per a la promoció i la prevenció de malalties. S’ha vist en diferents estudis que l’aplicació d’aquests sistemes d’etiquetatge frontal basats en colors facilita les eleccions saludables. L’important per a prevenir malalties com l’obesitat, la diabetis, la hipertensió o el càncer és seguir un patró alimentari basat en productes frescos i mínimament processats, però si s’incorporen aliments processats a la dieta, aquestes eines permeten identificar els més saludables.
Des d’alguns sectors s’ha criticat el sistema Nutri-Score per les qualificacions que dóna a alguns refrescos sense sucre. Quina és la seva opinió sobre aquest tema?
Nutri-Score ha demostrat la seva utilitat i eficàcia per a classificar la immensa majoria dels productes que podem trobar en el mercat en funció de la seva qualitat nutricional. I, a més, s’ha vist que s’associa en estudis de cohorts [un tipo de investigaciones observacionales] amb la prevenció de malalties no transmissibles [como la obesidad o la diabetes tipo 2]. És cert que hi ha algunes excepcions, com en el cas dels refrescos sense sucre, un producte prescindible que no aporta res valuós nutricionalment i és classificat en la categoria B.
El sistema permet que es puguin canviar aquestes valoracions?
Des de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària hem proposat que es facin ajustos per a corregir aquestes limitacions. I es poden fer, perquè estem veient que Nutri-Score és un instrument viu que es pot anar perfeccionant amb el temps i amb l’acumulació de proves científiques. De fet, ja s’ha fet una primera millora en incorporar en els punts favorables la presència de l’oli d’oliva, un producte propi de la dieta mediterrània molt saludable i que ajuda a prevenir malalties cardiovasculars i alguns tipus de càncer.
Quins són els desafiaments als quals s’enfronta Nutri-Score?
El desafiament principal és que s’apliqui en tots els productes, no sols en els d’algunes empreses, de la mateixa manera que tampoc serveix de res la seva aplicació només en productes que obtinguin una qualificació favorable: perquè el consumidor pugui triar ha de saber quins productes són més o menys saludables. Mentrestant, hi ha altres mesures que els estats poden prendre, començant per donar-ho a conèixer mitjançant campanyes de difusió i promoure el seu ús en les licitacions dels contractes públics per a serveis de restauració col·lectiva. A més, hauria d’aplicar-se per a autoritzar al·legacions nutricionals sobre salut [los clásicos reclamos de “fortalece las defensas” o “enriquecido con vitaminas y minerales”] només en aquells productes amb Nutri-Score verd, tal com contempla el preàmbul del reglament europeu que regula aquesta matèria i que encara no s’ha desenvolupat.
Què li semblen les aplicacions d’escanejat d’aliments que presenten diferents maneres de qualificar el perfil nutricional dels aliments, basant-se o comparant Nutri-Score amb altres sistemes?
El que mostren els estudis que comparen diferents sistemes d’etiquetatge frontal interpretatiu basats en dades científiques és que en la majoria dels casos són concordants. Els casos de discordança són estranys i no s’observen contradiccions: un producte pot aparèixer una mica més o menys saludable (verd més o menys intens) amb l’un o l’altre sistema, però no trobem productes saludables amb un sistema (verd) i no saludables amb un altre (taronja fosc). Per tant, qualsevol sistema basat en proves científiques, com el sistema xilè, el semàfor nutricional britànic o el propi Nutri-Score, poden ajudar al consumidor en proporcionar una informació veraç i fàcilment comprensible.
Creu que s’ha d’adaptar a la cultura alimentària de cada país?
S’ha de basar en proves científiques del que és més o menys saludable, però les tradicions culinàries de cada país cal tenir-les en compte, entre altres coses perquè a la població no li pots dir que canviï els seus hàbits de la nit al dia. I l’adaptació recent de l’oli d’oliva té a veure amb el patró cultural, perquè l’oli d’oliva, sobretot en la seva categoria verge extra, consumit conforme al patró mediterrani, en amaniments i cuinats, és un producte molt saludable, amb una sòlida evidència científica darrere que el demostra.
Espanya té un dels millors sistemes de salut del món, però el problema de l’obesitat infantil augmenta a nivells preocupants. Per què succeeix això?
L’obesitat i les malalties no transmissibles estan relacionades amb els hàbits de vida com l’alimentació, el consum de tabac i alcohol o el sedentarisme. El sistema està pensat per a restaurar, és a dir, curar malalties, i hauria de prestar més atenció a la promoció i la prevenció de la salut, perquè els factors que determinen el nostre estil de vida són majoritàriament aliens al sistema de salut. Per tant, necessitem promoure l’alimentació saludable, la pràctica de l’activitat física, reduir els estils de vida no saludables, com l’alcohol, el tabac o altres drogues. I aquí és on Nutri-Score pot ser clau, juntament amb altres mesures dirigides a crear entorns que facilitin les opcions saludables.
Quins creu que són aquestes mesures que s’haurien de posar en marxa a Espanya per a reduir el percentatge d’obesitat infantil?
En primer lloc, una nova política de preus: baixar l’IVA als aliments més saludables, com a fruites, verdures, cereals integrals i llegums, i pujar-lo a productes clarament associats amb riscos per a la salut, com l’alcohol, els aliments ultraprocesados rics en sucres, greixos saturats o sal, i les begudes ensucrades, per a les quals ja s’aplica un impost específic en més de 20 països i a Catalunya, amb resultats molt prometedors. La segona mesura seria la regulació de la publicitat, sobretot la dirigida a menors i el relatiu a les al·legacions de salut, perquè amb l’actual legislació és possible que un producte globalment dolent tingui una al·legació de salut sol perquè s’ha enriquit amb una vitamina o un mineral. I, en tercer lloc, regular l’oferta i crear un entorn alimentari saludable.
Quines mesures recomana per a crear aquest entorn saludable?
Per exemple, reduir la presència de les màquines expenedores de productes processats en llocs com a hospitals, o a la promoció del consum de productes saludables en els menjadors escolars, com ara cereals integrals, peixos o verdures. Això no costa tant i és una responsabilitat dels poders públics.
Existeixen informes d’organismes internacionals com el britànic Institut de Desenvolupament d’Ultramar (ODI, Overseas Development Institute) que denuncien, en gran part del món industrialitzat, el progressiu abaratiment dels productes ultraprocesados, enfront del cada vegada major preu dels frescos. Menjar malament és cada vegada més barat?
Sí, menjar malament és més barat perquè els productes frescos solen ser més cars. En el cas d’Espanya es pot accedir a una alimentació saludable a un preu raonable, però continua sent més cara una peça fresca de fruita de temporada que un flam, un iogurt ensucrat o una natilla, i no diguem ja si comparem el cost del menú del dia en un restaurant tradicional mediterrani al d’un restaurant de menjar ràpid, l’únic que poden permetre’s algunes famílies. A més, alimentar-se bé a casa a un preu assequible requereix formació específica, temps i habilitats culinàries, recursos menys accessibles a les classes més desfavorides, que són les que s’alimenten pitjor.
Com es pot canviar això?
El que hem de canviar són els preus i millorar la informació i la formació a través d’eines com Nutri-Score, tallers i mesures per a la conciliació laboral i familiar, de manera que les persones de classes socioeconòmiques baixes, que són les més afectades per les malalties no transmissibles, ho tinguin més fàcil per a alimentar-se de manera saludable.
Hi ha forma que l’alimentació saludable arribi a totes les capes de la societat sense que suposi un cost mediambiental?
Sí, i així queda recollit en un recent informe sobre dietes saludables i sostenibles de la comissió EAT de la prestigiosa revista científica The Lancet. La clau està a utilitzar com a font principal de proteïnes els vegetals, en lloc de la carn, evitar els productes ultraprocesados, que tenen un impacte ambiental molt alt i substituir-los per productes frescos, de proximitat, i, en tercer lloc, reduir els desaprofitaments almenys un 50%. Així podem aconseguir un sistema alimentari saludable i sostenible.
