Les aplicacions per conèixer el perfil nutricional dels aliments envasats han irromput amb força al mercat. Amb milions de descàrregues en pocs mesos i centenars de milers de productes catalogats, aquestes apps formen part d’una nova manera d’entendre l’alimentació… o, millor dit, d’intentar-ho. Perquè, com assenyala la doctora Alba Santaliestra Pasías, presidenta del comitè científic de l’Acadèmia Espanyola de Nutrició i Dietètica, el seu èxit “és conseqüència de la nul·la o limitada educació alimentària que té la població, unida a la gran oferta d’opcions que hi ha en els lineals dels supermercats i a les campanyes de màrqueting de productes poc saludables, que dificulten la possibilitat de conèixer la millor opció de forma senzilla”.
Els trucs de l’etiqueta
Com resumeix Santaliestra, aquestes apps ofereixen al consumidor “informació traduïda” sobre els productes que té previst adquirir. Però en realitat necessitem un traductor nutricional? Per ventura l’etiquetatge no és prou clar? “La informació nutricional és clara, però existeixen dades addicionals que dificulten les eleccions, posen l’accent en aspectes molt poc rellevants des del punt de vista nutricional i impedeixen al consumidor parar esment a la informació rellevant”, respon.
Entre els elements que distreuen trobem els reclams de salut, les paraules que desperten evocacions (com a “natural”, “artesà” o “de l’àvia”), les imatges atractives dels envasos i, per descomptat, el fet que la informació important moltes vegades es presenta en lletra petita i amb paraules tècniques. L’exemple més flagrant és la gran quantitat de sinònims que s’utilitzen per substituir la paraula sucre: dextrosa, fructosa, glucosa, maltosa o sacarosa (cal parar esment a les paraules que acaben en -ossa).
Davant aquesta opacitat, les aplicacions es presenten com una eina d’apoderament per al consumidor. Un simple clic amb el mòbil permet a l’usuari obrir-se pas entre les imatges colorides, els eufemismes desconeguts, les tipografies diminutes o les promeses de salut, i quedar-se amb la informació que de debò li interessa; això és, saber si un producte és saludable o no.
En contrapartida, dependre d’un algorisme per prendre decisions alimentàries podria entendre’s com una pèrdua de poder, máxime quan no totes les apps analitzen i puntuen els productes de la mateixa manera. I és que, com es veu en aquesta exhaustiva comparativa d’aplicacions nutricionals, les principals eines del moment tenen els seus trets propis. “Fan un servei, però haurien d’estar avalades per entitats o societats lliures de conflicte d’interès de cap tipus”, adverteix Alba Santaliestra.
Diferents formes de valorar
La falta de consens és un aspecte per analitzar. I hi ha un altre no menys important: el tipus d’informació que ofereixen. “L’app que t’indica si un aliment és saludable o no ha de ser 100 % fiable i, a dia d’avui, sabem que no hi ha cap perfecta, perquè no existeix un criteri únic per determinar si un aliment és saludable o no”, observa Ànima Palau Ferré, presidenta del Consell General de Col·legis Oficials de Dietistes-Nutricionistes (CGCODN).
Font: elaboració pròpia a partir dels resultats de l’escanejo d’aquests productes. En la columna ‘Veredicte de Consumer Eroski’ es recull la conclusió dels experts consultats: Gemma de la Canella, Miguel Ángel Lurueña, Beatriz Robles i Laura Saavedra.
Segons Palau, més de la meitat de les aplicacions que podem trobar en Internet són de molt baixa qualitat. “Una app no pot suplir l’educació alimentària, ni tampoc la informació de l’etiquetatge nutricional, que s’aprèn a interpretar amb educació”, assenyala. A més, solament valoren productes de forma individual, i no la compra en el seu conjunt, per la qual cosa, el menú complet pot tenir manques i no seguir una dieta equilibrada.
En opinió de Manuel Moñino, vice-president de la mateixa institució i delegat en la Federació Europea de Dietistes-Nutricionistes (EFAD), si bé les noves apps són una eina més per interpretar l’etiquetatge nutricional, no constitueixen la clau, doncs “es corre el risc de simplificar en excés el valor nutricional d’un aliment”. Per entendre aquesta idea, Moñino desenvolupa la següent reflexió: “Algunes penalitzen el processament d’aliments a favor del menjar real, quan la dieta mediterrània, a més de productes frescos, integra a nombrosos processaments com, per exemple, el pa, les conserves de peixos o els llegums cuits”. Per a ell, l’ús d’aquestes aplicacions “pot facilitar l’elecció d’aliments saludables, doncs en alguns casos apliquen perfils nutricionals que estan consolidats, com el Nutri-Score. Però, així i tot, poden donar valors que sorprenguin al consumidor, per exemple, puntuar de forma negativa aliments l’aportació grassa dels quals parteixi de l’oli d’oliva i no siguin font de sucre o sal”.
Al seu torn, “la penalització d’algunes quant al contingut en additius no contribueix a l’educació en matèria d’alimentació, doncs hi ha productes saludables que contenen additius, la comercialització segura dels quals no seria possible sense ells”, observa Moñino. La clau sembla estar a aprendre a menjar bé i a reconèixer els productes que són sans per nosaltres mateixos. Sobre aquest tema, Alba Santaliestra sosté que és essencial invertir en educació nutricional de forma global. “Aquestes eines són utilitzades per grups de població interessats per la salut, per millorar els seus hàbits alimentaris i, en general del seu estil de vida, però hi ha molts altres grups poblacionals —per exemple, aquells amb un nivell socioeconòmic menor—, en els quals serà necessari educar per potenciar les bones eleccions”, raona. “Un punt feble d’aquestes eines és que se centren en la identificació i classificació d’aliments processats; i s’han de fer tots els esforços per encaminar a la població als productes frescos i mínimament processats”. És a dir, els que no porten etiquetes.
