Alimentació equilibrada i exercici físic regular. Aquest binomi elemental, que forma part del protocol bàsic per abordar l’obesitat, és minso per al tractament eficaç d’aquesta malaltia crònica amb múltiples causes com a desencadenants. A més d’una ingesta exagerada d’aliments per a les necessitats individuals, una escassa activitat física o del paper dels gens, les emocions afecten i influeixen en l’apetit, en la forma de menjar, en les eleccions alimentàries. En conseqüència, també influeixen en l’aparició, desenvolupament i perpetuïtat de l’obesitat. Els aspectes psicològics i familiars juguen un paper decisiu en aquest problema. El següent article aborda aquesta relació i analitza l’ús del menjar com a anestèsic de les emocions.
Els factors psicològics o emocionals, són causa o conseqüència de l’obesitat? La nutricionista Eliana Silvestri, coautora del temi ‘Aspectes psicològics de l’obesitat’, adverteix de les conseqüències psicopatológicas del seguiment de dietes hipocalóricas estrictes, com a “augment de depressió, ansietat, nerviosisme, debilitat i irritabilitat” lligats als cicles de pèrdua i recuperació de pes, més coneguts com a ‘efecte yoyó’. Quan arriba a aquesta circumstància, la persona obesa se sent culpable, avergonyida, inadequada i criticada pel seu fracàs, tant pels seus familiars i companys de treball, com per professionals de la salut, un marc que pot conduir “al desenvolupament de noves patologies psiquiàtriques, entre les quals destaquen la depressió, l’ansietat, l’angoixa i fins al trastorn alimentari compulsiu”.
En el 4º Congrés Virtual de Psiquiatria, la nutricionista mexicana Yolanda Vélez de León, recordava en la seva ponència la teoria de l’addicció als carbohidrats. Un consum exagerat i continu de sucres o altres hidrats de carboni, simples o refinats, s’associa a un augment de l’alliberament de serotonina, neurotransmissor implicat en el bon estat d’ànim, en el somni reparador… La ingesta de proteïnes no té aquest efecte. El cercle viciós s’entén perquè la ingesta excessiva de sucres i dolços estimula la producció d’aquests transmissors. Es desencadena un “sentiment d’eufòria, amb el que els ‘antulls’ (xocolata, llaminadures, pastissos, entrepans, patates fregides, etc.) són estimulats”: es mengen aquests aliments per sentir-se millor.
Segons explica Vélez de León, amb l’excés de neurotransmisores en els receptors, es dona el senyal per deixar de produir-los, la qual cosa afecta de nou a l’estat d’ànim. Això provoca, a nivell d’hipotàlem, un efecte de “puja i baixa emocional” que enforteix la connexió entre els carbohidrats i l’estat d’ànim. La tendència a recórrer a certs aliments com si fossin ‘anestèsics” de les males emocions és causa freqüent d’excés de pes i obesitat. Els experts en psicologia adverteixen la importància d’atendre el valor simbòlic de certs aliments. Davant l’absència dels aliments que estimulen el plaer, es donen efectes d’abstinència (cravings) que predisposen a la persona a tornar a consumir-los: es genera una pèrdua de control i s’enforteix l’addicció.
Per entendre fins a quin punt els factors emocionals són causa o conseqüència de l’excés de pes, és recomanable el llibre ‘Per què no puc aprimar? Causes psicològiques de l’obesitat’, l’autor de la qual, el psicòleg clínic Esteban Cañamares, aborda en diferents capítols -un per a cada causa potencial: por a estar prim, la manca afectiva i obesitat, l’obesitat com a forma de càstig, menjar per tancar el pas a la depressió, menjar com a forma de reduir l’ansietat, descontrol alimentari (binge eating) o l’obesitat com a forma d’evitar satisfaccions i insatisfaccions (entre elles, les sexuals).
En aquest sentit, Eliana Silvestri explica que, davant la falta de contacte sexual que proporcioni plaure, “el desig frustrat d’aquesta satisfacció ocasiona també molta insatisfacció, i si aquesta es manté durant llarg temps es tendeix a buscar una altra satisfacció que, encara que de manera imperfecta, la compensi”. De nou, el menjar o certs aliments serveixen o s’empren com a ‘anestèsics’ de les insatisfaccions. Cañamares, per la seva banda, assegura que existeixen altres causes psicològiques menors, a les quals descriu com a “actituds personals davant la vida que no són favorables a l’hora d’aconseguir o mantenir un pes saludable”. Dins d’aquestes conductes limitants en el procés d’adelgazamiento estan el mecanisme del “tot o gens”, la falta de voluntat, el pensament de “aprimar no em compensa” l’esforç i el sacrifici (que tot canvi suposa), la negació del problema, la percepció d’una imatge corporal distorsionada (“però si no estic gros!”) o la falta de planificació (“avui gaudeixo, demà ja veurem”).
Per la seva banda, la nutricionista María Sanabdón destaca la importància de l’abordatge holístico de l’obesitat. En l’aspecte d’ensenyament-aprenentatge psicoemocional, relata la importància i utilitat d’ensenyar al pacient obès tècniques d’autocontrol, amb l’objectiu que aconsegueixi una autogestió en el desig de menjar.
Ús del menjar com a anestèsic de les emocions
L’aprenentatge familiar exerceix un rol determinant en l’ús i funció del menjar com a anestèsic de les emocions. La nutricionista Vélez de León sosté que certs missatges o associacions que es feien amb el menjar en la família d’origen ens porten a menjar, “perquè així ho vam aprendre”. Els següents són alguns exemples d’això:
- Tranquil·litzar i confortar. Un pastís, un bon tros de xocolata, un sopar especial o una ampolla de vi després d’experimentar dolor físic o emocional. En ocasions, s’ha consumit l’aliment en un període d’emocions molt intenses (calamitat, por, angoixa o dolor). En aquestes circumstàncies, l’aliment ha servit d’alleujament i, en conseqüència, “es fa més necessari el seu consum quan conscient o inconscientment es percebi com calamitosa, desastrosa, perillosa o angoixant una situació”.
- Premi. Permetre menjar cert aliment com a premi d’alguna cosa: aquesta associació pot tenir major rellevància, o manifestar-se amb més intensitat, en aquells moments de la vida en els quals la persona té la sensació de no ser reconeguda per l’entorn.
- Càstig. No donar cert aliment com a càstig per alguna cosa. Segons Cañamares, aquesta pràctica no és recomanable perquè facilita l’aparició de fòbies alimentàries.
- Fer xantatge o induir culpa. Preparació especial d’un plat que la persona no volia menjar, ‘amanit’ amb frases de l’estil: “si no menges, no aprecies el que vaig fer”, “punts que moren de gana…”.
- Definir a la persona. La frase que millor il·lustra aquest mecanisme: “si menges bé ets bon nen”.
