Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Alimentació

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Octubre: La llebre

Una suculenta i aromàtica carn, molt magra i amb un alt contingut en ferro

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dilluns, 23 de Octubre de 2006

Img la liebre


La llebre és un animal de caça menor, de pell fosca i vermellosa i carn molt aromàtica que s’inclou en la família del conill. Aquest animal, originari d’Europa des de l’època romana, es va introduir al segle XVIII a Argentina, d’on es va estendre a tot el continent americà. També des d’Europa, però ja al segle XX, va arribar als seus antípodes: Austràlia i Nova Zelanda.

A Europa habiten dues espècies de llebres: la llebre comuna europea -la més estesa i comuna, com el seu propi nom indica- i el matacán, un animal veloç de petita grandària que habita al centre de la Península Ibèrica.

Amb indiferència de quin es tracti, és un animal nocturn. Aprofita la foscor per sortir a alimentar-se d’herbes fresques, llavors i grans. Té una oïda molt desenvolupada i quan detecta a un depredador es val de la seva velocitat per escapar a un lloc segur. Arriba a aconseguir els 70 km/hora.

Una carn molt magra

La carn de llebre és una carn vermella molt rica en ferro, fòsfor i amb proteïnes d’alt valor biològic superior fins i tot a la de carns de proveïment com el be, la vedella o el porc.


El seu baix contingut de greix li fa ser una de les carns més magres que poden consumir-se. Si es compara amb el conill, per exemple, la llebre conté menys de la meitat de greix. És també una font interessant de vitamines del grup B, en particular de la vitamina B3 i la vitamina B12


Una carn molt magra, rica en vitamina B12 i amb un valor de sodi molt baix, ideal per combatre la hipertensió, però amb alt contingut en purinas, molt perjudicials per a la gota

Un altre punt a destacar des del punt de vista nutricional és el seu baix contingut en sodi. De fet, després del faisà és la carn que es pot trobar al mercat amb menor sodi, per la qual cosa és una carn molt aconsellable en casos d’hipertensió arterial.

Alguna cosa important a assenyalar en totes les carns de caça és el seu alt contingut en purinas, per la qual cosa es desaconsella aquest tipus de carns a totes aquelles persones que tinguin hiperuricemia o gota, per la seva capacitat d’augmentar els nivells d’àcid úric en sang.

Consells a tenir en compte quan es compra i es cuina

El període de caça de llebre salvatge comprèn els mesos de tardor i part de l’hivern. A l’hora d’adquirir una llebre és necessari saber distingir-la del conill de muntanya, ja que el color de la seva pell és fosca i vermellosa en el cas de la llebre, i grisa en el cas del conill. Tampoc està de més recordar el que ocorre amb totes les carns: com més jove sigui l’animal més tendra serà la seva carn. En el cas de la llebre, la seva edat es reconeix de la mateixa forma que en el conill; si en tocar l’articulació de les seves potes davanteres es mou l’os/os petit que conté, significa que la llebre és jove.

Si es va a conservar la carn a casa, es pot mantenir en el frigorífic uns 2 o 3 dies. Si es va a consumir més endavant, és una carn que permet congelació.

La llebre en la cuina

La llebre presenta una carn molt saborosa i aromàtica i el seu sabor és més fort que la carn de conill ja que manté l’aroma de les herbes de les quals s’alimenta. En tenir un sabor pronunciat resulta innecessari l’adob i les marinadas.


Els exemplars adults de llebre se solen trossejar, i cuinar en guisats o estofats perquè la cocció perllongada estovi la carn. Es pot servir amb nombroses guarnicions com pot ser arròs, bolets o patates.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions