“Aquesta vegada sí”, et repeteixes amb seguretat. 2020, amb el ben que sona, és l’any en què per fi aconseguiràs perdre aquests quilos de més que de manera tan injusta càrregues diàriament. Aquest any, dieta i gimnàs, i per fi es farà justícia. Ara bé… Per què tipus de dieta decidir-se? Hauries de donar-li una oportunitat a aquesta dieta màgica? O seria millor recórrer a un especialista? Els dubtes no són tan pelegrines com pugui semblar, i és fonamental abordar els problemes de pes amb promptitud i eficàcia: segons els experts de societats científiques com la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN) i la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO), no considerar l’obesitat com una malaltia fa que el pacient acudeixi a la consulta amb l’especialista amb un retard de, com a mitjana, sis anys; un temps en el qual l’excés de pes pot provocar danys irreversibles.
El primer error que es comet amb freqüència és el de la pressa: ho volem tot para ja, i si és possible, sense esforços extraordinaris. Per això, quan el professional sanitari ofereix unes pautes d’aprenentatge i canvis en l’estil de vida, en comptes d’una dieta estricta que garanteixi resultats més visibles a curt termini, el pacient tendeix a mostrar-se reticent. Es tracta d’implementar canvis alimentaris que puguem mantenir de forma permanent i que ens ajudin a portar un estil de vida més saludable “per sentir-se millor, estar més àgil, més sa, tenir millors digestions, millorar la relació amb el menjar i menjar sense ansietat”, suggereix Neus Nuño, psicòloga i professora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Però per a això, cal superar diverses barreres. La primera i més important és la falta d’adherència a la dieta: ens costa molt mantenir en el temps hàbits saludables molt més allà de les primeres setmanes, en part perquè amb freqüència la persona sent que el privar-se de molts aliments li suposen la pèrdua de moments agradables que no es volen deixar de gaudir.
La segona és l’emocional. “Hi ha persones per les quals l’alimentació està molt vinculada amb les emocions. Si a aquesta persona li succeeix alguna cosa que li provoqui tristesa o ansietat, torna a recórrer a el menjar per sentir-se millor. I tampoc fa falta que siguin emocions negatives, perquè estar contents també pot fer que ens vingui de gust menjar certs tipus de menjar”, explica Nuño.
La tercera barrera té a veure amb els hàbits socials: mantenir-se fidel a aquestes noves pautes alimentàries que s’està tractant d’adoptar quan un es veu embolicat en un menjar de treball o de celebració; situacions en les quals el més fàcil és deixar-se portar pel que demanen els altres i acabar escollint opcions menys saludables com a pizza, hamburgueses o alcohol.
Quin tipus de dieta és millor?
Imatge: Vidmir Raic
Enfront d’aquestes dificultats, el més segur i fiable és oblidar la temptació de fer dieta pel nostre compte o d’acudir a una altra persona diferent del dietista-nutricionista, “l’únic professional veritablement qualificat per oferir pautes dietètiques: ni endocrins, ni la infermera, ni molt menys el monitor del gimnàs”, assegura Diana Díaz Rizzolo, doctora, nutricionista i professora de la UOC.
En aquest moment, convindrà tenir en compte que, encara que les dietes restrictives (és a dir, les que restringeixen el consum de certs grups d’aliments) puguin oferir resultats més immediats, el recomanable és optar per un tipus de dieta qualitativa, que consisteix a realitzar eleccions dietètiques saludables (com en la dieta mediterrània, la vegana o la DASH), i no a prescindir d’un grup concret de nutrients o aliments. “Una dieta restrictiva és a més insostenible en el temps, ja que pot afectar a la nostra vida social: hem d’estar comptabilitzant nutrients i condiciona menjars, aniversaris i viatges. Portar una vida social d’aquesta manera, en la nostra cultura, és molt complex”, comenta la doctora.
D’aquesta manera, “serà possible reforçar el consum d’aliments poc processaments sobre els precuinats (per exemple, canviant els cereals refinats pels integrals), així com un consum habitual de fruites (en peces) i verdures, tant en els menjars com en els sopars”, argumenta Díaz Rizzolo. “En general, cal recomanar un major consum d’aliments d’origen vegetal, i almenys el 50 % del consum de proteïna ha de provenir de fonts vegetals com els llegums o la soia texturizada”, destaca. I deixar d’obsessionar-se amb el nombre que ens retorna la bàscula, ja que no és representatiu del que pot estar passant en el teu cos i ens provoca molta crítica autoinducida. En fer-ho, perdre pes i —sobretot— no recuperar-ho serà més senzill, ja que el que en realitat s’està fent és reprogramar l’estil de vida d’aquesta persona perquè es base en eleccions alimentàries saludables.
Les dietes estrictes, per contra, generaran una pèrdua de pes, però un efecte reboti més important encara. I no és el major dels perills. “Ens agrada viure a l’excés i després compensar-ho, i això no és sa ni física ni mentalment, perquè estem castigant-nos, ens sentim primer culpables i després frustrats en recuperar el pes, i durant la dieta tenim molta ansietat”, afirma la nutricionista.
Les conseqüències d’aquesta dinàmica a nivell físic poden fer que s’acabi pesant més que al principi, “amb una probabilitat major d’acabar desenvolupant problemes relacionats amb el colesterol (hipercolesterolemia), triglicèrids (hipertrigliceridemia), hipertensió, diabetis… Amb l’agreujant que molts d’aquests problemes són irreversibles”, adverteix. I és que quan una persona passa a tenir diabetis, per exemple, ja no importa quant pes pugui arribar a perdre, perquè seguirà sent diabètica tota la vida.
Els joves, un col·lectiu més vulnerable
Imatge: Pixabay
Si hi ha un sector de la població especialment desprotegit enfront dels perills d’un adelgazamiento mal plantejat (immediatesa, falta de rigor, risc de desenvolupar dèficits de nutrients) és el dels joves, amb l’agreujant que unes pautes dietètiques errònies podrien arribar a convertir-se en la porta d’entrada a un trastorn de la conducta alimentària (TCA) com l’anorèxia o la bulímia.
“Una persona adolescent, per definició, està més preocupada per agradar als altres, pel seu aspecte físic… El seu cos a més està canviant i poden desenvolupar-se complexos propis en comparar-se amb els altres. També comencen a tenir relacions socials importants i a establir les primeres parelles; aspectes que influeixen en la seva relació amb el menjar en major mesura que amb altres grups de població”, reflexiona Nuño.
És en aquest context on l’exposició dels joves a xarxes socials com Instagram, Snapchat o Facebook poden constituir un factor de risc addicional, per un doble motiu: el contingut al que poden accedir i l’ús que facin ells dels seus propis comptes, “una finestra on poden generar una imatge ideal d’ells mateixos, maquillar els seus defectes físics amb l’ajuda dels filtres… Aquí hi ha molt que treballar amb els adolescents, perquè [si hacen eso] no estan acceptant el seu cos tal com és, la qual cosa pot portar a un sentiment d’inferioritat”, addueix Nuño. Una pràctica que implicarà conseqüències majors si, a l’hora d’establir relacions socials cara a cara, la realitat no s’ajusta a la imatge projectada en aquests comptes.
“És important destacar que, a les xarxes socials, tenim a la nostra disposició milers de fotos d’altres persones, i això facilita el que ens comparem amb els altres, i que sigui extremadament senzill topar-se amb una ingent quantitat de persones que recomanen determinades dietes, productes o rutines d’exercicis”, apunta la psicòloga de la UOC. El problema sorgeix quan no es és capaç de filtrar el que de debò és adequat i saludable amb la publicitat poc documentada després de la qual s’oculta l’interès econòmic d’un tercer.
