Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Alimentació

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Per què és més fàcil engreixar que aprimar?

Un entorn on abunden els aliments poc saludables i que convida al sedentarisme és una pèssima combinació per mantenir un pes saludable

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimecres, 04deDesembrede2013
Img engordar adelgazar hd Imatge: CGP Grey

Algunes persones volen guanyar pes, en molts casos de manera injustificada, com es va detallar en aquest article, publicat a l’abril de 2013. Però es tracta d’una minoria, ja que gran part de les persones que desitgen modificar el seu pes ho volen fer “a la baixa”, és a dir, pretenen aprimar. Noten que la seva bàscula cada vegada marca un nombre més alt i és aquí on neix una pregunta que escolten molt sovint els dietistes-nutricionistes: “és el meu un cas aïllat, o succeeix així a la majoria de persones amb excés de pes?”. Respondre a això és senzill, ja que tal situació és la més comuna. No obstant això, a aquesta pregunta solen seguir-li unes altres les respostes de la qual no són tan simples. Per què passa això? Per què és tan marcada la nostra tendència a guanyar quilos amb el pas dels anys? I, sobretot, per què és més fàcil engreixar que aprimar? El present article aborda aquestes qüestions.

Img engordar adelgazar
Imatge: CGP Grey

Pujar de pes: el paper de l’entorn i la memòria de les cèl·lules

En 1988, un llibre de referència en l’àmbit acadèmic, coordinat pel professor John Garrow i titulat ‘Obesitat i malalties relacionades’, va recollir una conocidísima reflexió. “La major part de persones amb obesitat que comença un tractament dietètic ho abandona; d’entre qui continua, la majoria no perd pes; i dins del grup d’individus que perden pes, la majoria torna a recuperar-ho”. És a dir, fa 25 anys que es coneix que la dificultat per perdre pes amb èxit és majúscula. Però també se sap des de fa temps que és moltíssim menys complicat guanyar pes en el nostre entorn. Un entorn en el qual existeix una àmplia i còmoda disponibilitat d’aliments barats i insans -tal com reconeix la doctora Margaret Chan, directora de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)- i que ofereix seriosos impediments per realitzar activitat física diàriament.

Img 61149g
Imatge: CONSUMER EROSKI

En tot cas, per què aquesta facilitat per guanyar pes? És la qüestió que va abordar en profunditat un imprescindible text denominat ‘L’evolució de l’adiposidad i l’obesitat humana: on es va espatllar tot?’, publicat pel doctor Jonathan C.K. Wells en la revista Disease Models & Mehanisms al setembre de 2012. Per al doctor Wells, conservar el nostre teixit gras és un aspecte de crucial importància, i és per això que el cos humà es resisteix a desfer-se d’ell “així com així”. La massa grassa és un component estratègic que exerceix múltiples funcions beneficioses: aporta energia per al creixement, permet la reproducció, contribueix al bon funcionament del nostre sistema immune i fins i tot permet una major adaptació al fred.

Wells revisa el conegut enfoqui evolutiu que maneja l’anomenat “concepte de l’estalvi”. Aquest enfocament suggereix que l’exposició ancestral a cicles d’escassetat va propiciar que tinguéssim “gens estalviadors”. Però Wells enumera diverses raons per les quals aquesta hipòtesi no explica del tot les actuals taxes d’obesitat. Hi ha més hipòtesi, com la del “fenotip estalviador”, que considera que tant els bebès nascuts de mares que han sofert malnutrició en l’embaràs, com aquells que van néixer amb baix pes en néixer, i fins i tot els que han sofert una alimentació insuficient en la seva infància, tenen més predisposició a sofrir obesitat en el futur. No obstant això, un metaanálisis de Yu i col·laboradors publicat en 2011 no va recolzar aquesta suposició. Wells detalla, a més, com altres mamífers, que haurien de respondre d’igual manera que l’ésser humà, utilitzen altres estratègies diferents a l’obesitat (magatzem de greix).

Img
Imatge: CONSUMER EROSKI

Sigui com sigui, el nostre teixit gras (teixit adipós) és fonamental per a la persistència de la nostra espècie, ja que ve a ser com una “estratègia de gestió de riscos” que s’adapta de forma flexible a les condicions exteriors i que ha evolucionat en unes condicions d’estrès (dificultat per aconseguir aliments, unida a una despesa calòrica notable) que, ara com ara, no es donen. En el nostre entorn modern, aquest sistema adaptatiu sofreix les conseqüències de factors ambientals denominats “obesogénicos“. És per això que Wells no culpa tant a la genètica com al nostre entorn, que propicia l’augment de pes i es converteix, en les seves paraules, en un “nínxol generador d’obesitat”. Tampoc culpa a la persona amb sobrepès per la seva mandra o la seva gula. La saviesa popular sol adjudicar la responsabilitat d’aquesta malaltia a l’individu -“si està gros és perquè no fa gens per solucionar-ho”-, alguna cosa que para Wells és massa “simplista”, com ja va revisar aquest article d’EROSKI CONSUMER.

Però no solament la saviesa popular és així de simplista: els esforços per fer front a l’epidèmia mundial d’obesitat s’han centrat en l’individu. La majoria de campanyes de prevenció d’aquesta patologia “es caracteritzen per la negació a molts nivells de la funció fonamental que exerceix l’economia global”, assenyala l’investigador. Així, la interacció entre la biologia del teixit gras de l’ésser humà amb el modern ambient industrialitzat està en el moll de la qüestió. Els esforços per combatre l’obesitat serien molt més eficaces si els governs prenguessin cartes en l’assumpte i consideressin a l’individu una innocent víctima d’un sistema que contribueix al seu guany de pes. La doctora Margaret Chan va compartir una recent reflexió que ve molt a conte i que explica, en part, el blindatge d’aquest mecanisme pervers. “Tal com m’han dit una vegada i una altra els governs -va assenyalar-, la pressió dels lobbies alimentaris han soscavat les seves accions per reduir l’obesitat”.

Obesitat: una condició cada vegada més preocupant

Img ham5
Imatge: CONSUMER EROSKI

Al novembre de 2013 ha vist la llum el més recent consens de tractament del sobrepès i l’obesitat, signat de forma conjunta per l’Associació Americana del Cor (American Heart Association), el Col·legi Americà de Cardiologia (American College of Cardiology) i la Societat Americana de l’Obesitat (The Obesity Society). Els signants revisen les últimes evidències científiques disponibles i extreuen conclusions a partir d’elles, moltes de les quals coincideixen amb un consens espanyol de característiques similars, que es va publicar en 2011 sota el títol: ‘Recomanacions nutricionals basades en l’evidència per a la prevenció i el tractament del sobrepès i l’obesitat en adults’.

Es tracta d’un document de referència, del que val la pena rescatar les seves primeres reflexions, que constaten que l’obesitat, a més d’augmentar les possibilitats de morir de forma prematura, incrementa el risc de sofrir hipertensió, alteracions sanguínies, diabetis tipus 2, malaltia coronària, accident vascular cerebral, malalties de la vesícula, osteoartritis, problemes respiratoris i alguns tipus de càncer. S’ha estimat, a més, que els costos sanitaris en persones amb obesitat són un 46% superiors a les de les persones amb pes normal, que visiten un 27% més al metge i gasten un 80% més en fàrmacs. És moment, sens dubte, de dirigir més esforços (i millor dissenyats) a la prevenció d’aquesta perillosa dolència.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions