Que la paraula “dieta” provingui del vocable grec díaita no significa que els grecs seguissin la dieta de la carxofa. Per a ells, el terme feia referència a la regulació dels hàbits de vida en general. La base d’una bona díaita se sustenta en un bon estil de vida, alguna cosa que inclou aspectes com la lactància materna, l’exercici físic, no fumar i seguir una alimentació saludable. Però, quan es va començar a associar la dieta a l’ús que se li dona avui de forma col·loquial? És a dir, des de quan pensem que “fer dieta” significa seguir un règim alimentari estricte i monòton per aprimar o per guarir algunes malalties? El present text realitza un breu repàs d’alguns fets històrics molt interessants sobre aquest tema.
Consells dietètics amb 4.500 anys d’antiguitat
La restricció de la ingesta calòrica no és alguna cosa nou: la medicina s’ha esforçat al llarg dels segles per comprendre l’obesitat i intentar tractar-la amb èxit. El llibre ‘L’alimentació i la nutrició a través de la història’ detalla un fragment de l’obra ‘Instruccions de Kagemni‘, que inclou ensenyaments que avui relacionaríem amb el tractament de l’obesitat. “Un got d’aigua calma la set. Un grapat de vegetals enforteix el cor. Pren una sola cosa en lloc de manjares. Un tros petit en lloc d’un gran”. Són reflexions molt antigues però gens desencaminades. Segons el doctor Juanjo Càceres, historiador de l’alimentació, tals reflexions han arribat a nosaltres en un papir datat entre els anys 1929 i 1895 a. C., però el seu origen podria remuntar-se a l’època del faráon Seneferu, entre 2613 i 2589 a. C.
Dieta per aprimar, fa 2.500 anys
Quan vivia el metge grec Hipócrates, les taxes de sobrepès no s’assemblaven en gens a l’actual pandèmia d’obesitat. No obstant això, per aquell temps (segle V a. C.) també es donava valor a prendre menys calories que les gastades. Hipócrates (que afirmava “que el teu aliment sigui la teva medicina”), va deixar unes quantes pautes per a l’obesitat. Algunes d’elles no tenen sentit a la llum de la medicina actual (és el cas de donar “menjar sec” al “obès amb laxitud muscular i complexió vermella”), mentre que unes altres segueixen en ús: “Els obesos i aquells que desitgen perdre pes haurien de dur a terme uns forts exercicis abans del menjar”. Li va donar la raó, a l’octubre de 2006, una revisió sistemàtica de la literatura científica -‘Exercici per al sobrepès o l’obesitat‘-, publicada en la revista Cochrane Database of Systematic Reviews.
Saltar-se el desdejuni per compensar excessos, tradició de 2.100 anys
“Un cos carregat d’aliments embruteix l’esperit i converteix en terrenal l’aire diví que ens anima”. Així de categòric s’expressava el poeta Horaci en una època en la qual eren freqüents els festins romans. Festins en els quals les classes acomodades menjaven fins a guanyar diversos quilos de més i que pretenien compensar aquestes festes pantagruélicas mitjançant la substitució del desdejuni per un got d’aigua. Per a Horaci, que va viure entre els anys 65 a. C. i 8 a. C., l’excés en la ingesta d’aliments pot emmalaltir a l’ésser humà. Cap comitè de nutrició llevaria avui la raó al poeta, atès que almenys una de cada 13 morts podria estar associada amb l’excés de pes a Europa. L’informe del Ministeri de Sanitat ‘Tendència dels principals factors de risc de malalties cròniques‘ indica que “l’obesitat és responsable del 80% dels casos de diabetis de l’adult, del 55% dels d’hipertensió arterial en adults i del 35% dels casos de la malaltia coronària”.
Galeno, el primer dietista: consells de fa 1.800 anys
El llibre ‘L’alimentació i la nutrició a través de la història’, abans citat, dona pistes sobre qui pugues haver estat el primer “dietista” de la història, almenys des d’un punt de vista formal. El grec Galeno (un dels més cèlebres metges de l’antiguitat, que va viure al segle II d. C.) va recollir en el seu llibre ‘De Sanite Tuende‘ la següent consideració: “Jo he aconseguit aprimar a un pacient obès en un temps breu aconsellant-li que corregués veloçment […]. Després de l’exercici […] li vaig donar abundant menjar poc nutritiva a fi de sadollar-li i que aquella es distribuís en el cos sencer”. La revisió Cochrane de 2006 també dona la raó a Galeno, i no és l’únic document actual que ho fa. El més recent consens espanyol de prevenció i tractament de l’obesitat detalla que “l’augment de pes pot prevenir-se mitjançant dietes que continguin aliments amb baixa densitat energètica (recomanació de grau A)”.
Edat Contemporània: pes, salut… i bellesa
Una vegada localitzat el primer sanitari que podria acreditar-se com a “dietista qualificat”, convé fer un salt fins a l’Època Contemporània, per citar al doctor Gregorio Marañón (1887-1960), autor, entre moltes altres obres, de la monografia ‘Grossos i flacs’. En ella, el prestigiós metge, historiador, escriptor i pensador espanyol inclou una intel·ligent consideració: “L’obès adult, constituït, ha de tenir en compte que un adelgazamiento no serà obra d’un pla mèdic, sinó d’un canvi total de règim de vida”. Un missatge que encara segueix vigent. Els Centres per al Control i Prevenció de Malalties afirmen avui que el pes saludable “no és una dieta, és un estil de vida”.
En tot cas, Marañón també fa referència a la “moda de la primesa” de l’època. Després de la Segona Guerra Mundial, aquesta moda s’estén i es produeix el canvi d’ideal de bellesa femení que impera avui dia; un ideal andrógino, tubular (sense corbes) i, en moltes ocasions, malaltís, tal com detalla el text ‘El pes ideal, realitat o fantasia?‘, publicat en EROSKI CONSUMER.
La primera dieta miracle
En 1990, el doctor George Bray va assenyalar en la revista International Journal of Obesity que una de les primeres “dietes” seguida per molta gent (el que avui coneixem com a” dieta miracle“) va aparèixer en 1863, encunyada per William Banting, un advocat. Banting va publicar un pamflet de 21 pàgines titulat ‘Carta dirigida al públic sobre la corpulència’ en el qual promovia una dieta rica en proteïnes. Aquesta dieta, malgrat que no ha demostrat complir els seus grans i ambicioses promeses, segueix de moda. Va ser el preàmbul de les nombroses propostes dietètiques màgiques, heterodoxes i pintoresques que any rere any envaeixen el mercat, sense ruborizarse per la seva absència del més mínim rigor científic.
