La situació no pot ser més quotidiana. Tothom ha experimentat o coneix el cas d’algú que ha pujat de pes, d’algú a qui les analítiques li han reportat un mal pronòstic en forma d’excés de colesterol o sucre o, per contra, d’algú al que aquesta analítica li ha confirmat un dèficit d’alguna vitamina o mineral. És llavors quan el concepte “dieta” surt a relluir i ens preguntem qui, entre els professionals sanitaris, s’ha d’encarregar de donar-nos el millor assessorament en cada circumstància.
Aquesta realitat, a més d’habitual, també pot tornar-se especialment delicada. Per exemple, en els casos de síndrome d’intestí irritable (sobre el qual planeja un complex i personalitzat tractament dietètic). El mateix passa amb altres patologies en les quals la “dieta” –entesa com la part del tractament basat en recomanacions alimentàries adequades a cada patologia– exerceix un paper primordial, com la malaltia celíaca, diabetis, al·lèrgies o intoleràncies alimentàries. I és freqüent que ens assalti el dubte referent a qui és el professional sanitari que ens pot assessorar. Tot això sense oblidar que, quan es parla de “tractament”, ens referim a la millor de les pautes dietètiques que es puguin aportar en cada cas, tenint en compte tant les característiques pròpies de cada patologia com les circumstàncies de cada pacient.
Els dubtes dels pacients
Bona part dels consumidors no saben quins són les competències i atribucions pròpies de molts professionals de la salut, almenys pel que fa a l’aspecte dietètic. A més, se sol assumir que determinades titulacions “són més” que unes altres, alguna cosa que en el plànol acadèmic pot ser comprensible (hi ha formacions amb major càrrega lectiva), però que en el terreny pràctic manca de sentit.
Per molt prolixos que siguin els coneixements d’una determinada titulació, és més que possible que altres carreres puguin oferir –tal com succeeix en la realitat– un coneixement més especialitzat en determinats aspectes. Existeix un conjunt de professionals sanitaris que comparteixen una formació comuna però que, no obstant això, difereixen en la profunditat i l’orientació de la seva especialització. Què és el que distingeix a cada professional en el maneig de les qüestions dietètic-alimentàries?
La formació oficial
Imatge: Getty Images
Existeixen tres titulacions oficials que estan intrínsecament relacionades amb la dietètica i la nutrició:
- 1. Metge especialista en endocrinologia i nutrició.
Aquest professional s’encarrega de diagnosticar i tractar les malalties hormonals (com la diabetis o les alteracions de les glàndules tiroides), del metabolisme i dels problemes nutricionals. En tractar-se d’una especialitat mèdica, han de comptar amb la llicenciatura o grau en Medicina. És una titulació verificada pel Consell Nacional d’Especialitats Mèdiques que, per descomptat, també es troba recollida en la Llei d’Ordenació de Professions Sanitàries 44/2003 (LOPS).
Entre les seves competències generals i formatives la llei reconeix “el coneixement teòric i pràctic de les corresponents tècniques diagnòstiques, mesures dietètiques i terapèutiques, així com les normes de medicina preventiva relacionades amb aquests camps. L’especialista en endocrinologia i nutrició és el competent per atendre, tant de forma ambulatòria com a hospitalària, totes les patologies que corresponen a l’especialitat al llarg de tot el cicle vital”.
A més, és l’únic professional dels analitzats que pot receptar fàrmacs. En aquest cas la formació està emmarcada en un pla a més llarg termini. Malgrat això, la veritat és que aquests especialistes estan, almenys en el que refereix a la seva formació reglada, a anys llum d’obtenir les perspectives generals i, al mateix temps detallistes sobre nutrició.
- 2. Graduat Universitari en Nutrició Humana i Dietètica.
Segons la LOPS, aquests professionals sanitaris desenvolupen activitats orientades a l’alimentació de la persona o de grups de persones, “adequades a les necessitats fisiològiques i, si escau, patològiques, de les mateixes, i d’acord amb els principis de prevenció i salut pública”. Aquest grau oficial es pot cursar a dia d’avui en més de vint universitats espanyoles. Les matèries s’imparteixen en quatre cursos. Les assignatures estan enfocades a comprendre l’acte alimentari tant des d’una perspectiva comunitària i de salut púbica com des d’un vessant personalitzat.
A més del coneixement íntim dels aliments a partir d’assignatures com a bromatologia (estudi dels aliments, des de la seva composició i propietats fins a la seva fabricació i conservació) o tecnologia alimentària (disciplina que investiga les característiques físiques, químiques i biològiques dels productes alimentosos), el dietista-nutricionista sol tenir una formació significativa en cuina, de manera que, a priori i basant-se en el seu currículum formatiu, és el professional idoni per donar un consell alimentari i intervenir en l’alimentació de les persones.
- 3. Tècnic Superior en Dietètica.
Es tracta d’estudis de Formació Professional de grau superior. Compta amb caràcter oficial i es pot exercir en tot el territori nacional. Aquesta titulació se sol realitzar en instituts i centres de Formació Professional i té una durada de dos anys. També està inclòs en la LOPS 44/2003 i la seva competència general és “elaborar dietes adaptades a persones i/o col·lectius i controlar la qualitat de l’alimentació humana, analitzant els seus comportaments alimentaris i les seves necessitats nutricionals; programar i aplicar activitats educatives que millorin els hàbits d’alimentació de la població, sota la supervisió corresponent”.
Aquest últim aspecte assenyala un matís diferencial pel que fa a la resta de les titulacions oficials, de manera que els tècnics superiors en dietètica hauran de comptar amb la supervisió d’un facultatiu per realitzar la seva labor. És a dir, un professional amb una titulació superior en aquest àmbit, com pot ser un metge o un dietista-nutricionista.
Acostament a la nutrició
En les parets de certes consultes pengen altres titulacions oficials. Moltes són sanitàries, i han explicat en el periple formatiu amb algunes aproximacions (en comparació, sobretot, amb les dues primeres categories) a conceptes dietètic-nutricionals. És el cas de graus com els de Farmàcia o Infermeria i, en algun aspecte tangencial, els de Fisioteràpia o Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. En molts d’aquests casos el tractament d’aquests continguts es realitza a partir d’assignatures aïllades, relativament curtes i, en ocasions, optatives (és a dir, no són obligatòries per a l’alumne).
També proliferen estudis de màster o postgrau en els quals la nutrició i dietètica poden ser matèries principals. Però en aquests casos, des d’un punt de vista acadèmic i formal, els títols no seran mai “profesionalizantes”, no facultaran per a l’exercici de la professió com els dos primers abordats en aquesta tipologia.
I, finalment, existeix una extensíssima oferta de cursos, cursets, formacions o actualitzacions que conviden a creure que aquelles persones que els posseeixen són, d’alguna manera, professionals de la nutrició i dietètica. Gens més lluny de la realitat. Aquest tipus de titulacions s’ofereixen a través d’acadèmies i centres de formació i el seu títol no és oficial, per la qual cosa la garantia no és la mateixa. Estem davant la classe de titulació que solen esgrimir alguns coaches o assessors nutricionals dels quals convé fugir.
