S’estima que el trasplantament renal és el tractament d’elecció per un 30-50% de les persones que pateixen insuficiència renal crònica terminal i que estan assistides per diàlisi. Pel que fa a la dietoteràpia, la pèrdua lenta, progressiva i irreversible de la funció renal obliga als pacients a seguir unes indicacions dietètiques estrictes (control de proteïnes, potassi, fòsfor i sodi) per prevenir majors complicacions i per mantenir durant el major temps possible i de la millor manera la funció renal.
Després de l’empelt, les principals complicacions que no tenen a veure amb la cirurgia estan associades a la presència de factors de risc cardiovascular (hiperlipemia, hipertensió arterial) i al risc major d’infeccions. En totes aquestes situacions, la dieta juga un paper essencial tant en el seu tractament coadjuvant com en la seva prevenció.
Primer pas: avaluació nutricional pretrasplante
Una valoració nutricional exhaustiva permet identificar una desnutrició que, si es manté després del trasplantament, compromet la supervivència
L’avaluació de l’estat nutritiu del pacient receptor d’un trasplantament de ronyó és essencial ja que pot millorar substancialment els resultats de la intervenció. Una nutrició adequada prèvia al trasplantament serveix de reforç al sistema immunitari per fer front a les infeccions oportunistes, i també per superar amb més fortalesa els efectes secundaris -relativament freqüents- tant de la intervenció quirúrgica com de la medicació.
La valoració nutricional exhaustiva que inclogui el mesurament de varietat de paràmetres (antropometría, anàlisis de la composició corporal -massa grassa, massa magra-història clínica i dietètica, proves de laboratori, entre uns altres), permet identificar a temps una desnutrició, que si es manté després del trasplantament compromet seriosament la supervivència.
La insuficiència renal crònica condueix a una pèrdua lenta, progressiva i irreversible de la funció renal, i obliga als pacients al tractament substitutiu amb diàlisi i, en ocasions, a un trasplantament renal. El control estricte de les proteïnes, el fòsfor, el potassi i el sodi en la dieta dels pacients amb insuficiència renal crònica, així com la disminució en l’absorció intestinal de ferro associada al trastorn, condueix en molts casos a una dieta deficient que té la seva expressió en el desenvolupament de desnutrició proteic-energètica, i tampoc és infreqüent l’anèmia ferropénica. Això explicaria l’elevada prevalença de desnutrició en persones amb insuficiència renal crònica.
En el pol oposat està l’obesitat , que també s’ha de tractar abans de la intervenció, atès que d’una altra manera pot disminuir la funció de l’empelt i la supervivència després del trasplantament.
En aquesta etapa prèvia al trasplantament, l’especialista, juntament amb el dietista, després de l’avaluació nutricional, estimaran la necessitat d’afegir un complement nutricional a la dieta en forma de més vitamines i minerals, més energia; en cas que la dieta del pacient no s’ajusti als seus requeriments, o en funció de la fase i el tipus d’insuficiència renal.
Nutrició inicial postrasplante
La clau durant el que es considera la fase aguda postrasplante és garantir la nutrició òptima del sistema immunitari per prevenir les infeccions oportunistes, promoure la cicatrització de les ferides i recolzar les demandes de l’organisme, superiors després de l’estrès metabòlic que suposa fer front a una intervenció quirúrgica.L’aportació d’aminoàcids essencials per mitjà dels aliments d’alta qualitat proteïca com són carns, peixos, ous i làctics és primordial. Els aminoàcids serveixen a l’anabolisme, és a dir, promouen la recuperació dels teixits danyats durant la intervenció quirúrgica, la cicatrització de les ferides i nodreixen al sistema immunitari. En alguns casos es pauta la ingesta de complements dietètics específics d’aminoàcids essencials.
Una de les complicacions no quirúrgiques que succeeixen els primers dies de convalescència després del trasplantament és la febre provocada en moltes ocasions per diverses infeccions (de la ferida o del tracte urinari, entre altres). Segons dades estadístiques, més del 90% de les infeccions succeeixen en el primer mes després del trasplantament. L’elevació de la temperatura sol acompanyar-se d’una disminució de l’apetit i de major sudoració, per la qual cosa caldrà garantir l’aportació de líquids per evitar que s’agreugi encara més l’estat de febre. Per a aquests casos es tindran a mà tot tipus d’aliments apetecibles, fàcils de prendre i nutritius com són sucs, llet, batuts, iogurts, flams, natilles…, a més d’aigua.
La hiperglucemia, o augment dels nivells de glucosa en plasma, també és una situació relativament freqüent després del trasplantament (i fins i tot abans); moltes vegades per l’alteració metabòlica prèvia al trasplantament i unes altres, com a efecte secundari dels medicaments inmunosupresores. El consum racionado i racional dels sucres i dels aliments dolços, així com una adequada distribució en els diferents menjars del dia, dels aliments rics en carbohidrats (pa, arròs, pasta, patates, llegums) és essencial per controlar la glucèmia i evitar l’elevació brusca del sucre en sang.
A mesura que la funció renal comença a funcionar, la dieta no té per què ser necessàriament tan estricta, si bé s’ha de seguir una alimentació sana de prevenció cardiovascular. D’altra banda, la medicació amb corticoides, que se sol emprar per frenar el rebuig, porta associat un augment de la retenció de líquids i de l’apetit, que condueix a un increment del pes corporal. Aquesta circumstància haurà de ser tractada amb el pla dietètic més adequat, una vegada que s’han superat les complicacions de la fase aguda postrasplante.
Gran part de les complicacions associades al risc cardiovascular estan relacionades amb la medicació inmunosupresora per prevenir o tractar el rebuig. Per tant, el plantejament dietètic cardiosaludable abans i després de l’empelt va a ser decisiu per aconseguir una millor qualitat de vida i major probabilitat de viure molt anys.
D’altra banda, existeix una alta prevalença d’hipertensió arterial en persones amb insuficiència renal crònica, trastorn que cal tractar abans del trasplantament adequadament amb medicaments, si calgués, i amb dieta, per no comprometre més la funció renal. Les anàlisis bioquímiques solen mostrar amb freqüència anivellis elevats de triglicèrids i, sovint, baixos d’HDL colesterol (colesterol bo). Com a primera instància es tractarà d’augmentar amb la dieta l’HDL colesterol i de mantenir a ratlla la hipertensió arterial.
En l’àmbit nacional, els resultats de l’estudio intervenció PREDIMED, “Efectes de la dieta tipus mediterrani en la prevenció primària de la malaltia cardiovascular”, confirmen l’evidència que es té a tot el món del paper protector de l’alimentació en la malaltia cardiovascular. En aquesta recerca es constata com, en comparació d’una dieta baixa en greix, la dieta mediterrània (abundant en pa, pasta, verdures, amanides, llegums, fruites, amb un major consum de peix i aus que de carns vermelles), complementada amb oli d’oliva i/o fruita seca té efectes beneficiosos sobre els factors de risc cardiovascular. Per tant, aquesta serà la directriu quant a tractament dietètic que se seguirà com a prevenció cardiovascular.
