El retard de la maternitat a Espanya fa que cada vegada més dones recorrin a tractaments de fertilitat. La congelació d’òvuls és una alternativa efectiva, i no solament quan es desitja postergar el moment de tenir un fill, sinó també davant tractaments mèdics que poden alterar la fecunditat. Aquest article tracta sobre el procediment de congelar òvuls per preservar la fertilitat i aclareix que l’edat més apropiada per fer-ho és entre els 20 i 35 anys. Descriu com es realitza la vitrificació d’ovòcits, a més d’una altra tècnica de reproducció assistida: congelació i reimplante de teixit ovàric.
Congelar òvuls per preservar la fertilitat
La congelació d’òvuls és un mètode efectiu per possibilitar que una dona, que per diverses circumstàncies no pot o no desitja ser mare en un determinat moment de la seva etapa fèrtil, pugui ser-ho en el futur. La tècnica que més s’utilitza en l’actualitat es coneix com a vitrificació d’ovòcits. L’ovòcit és la cèl·lula germinal que, en madurar, dona lloc a l’òvul. La vitrificació, a diferència de la congelació tradicional, evita que es formin cristalls de gel al voltant d’aquestes cèl·lules, la qual cosa eleva la taxa de supervivència al 97% i permet obtenir “els mateixos resultats clínics que amb els ovòcits en fresc”, segons dades subministrades per l’Institut Valencià d’Infertilitat (IVI).
Aquest tema adquireix un particular interès a Espanya, un dels països d’Europa on les dones es converteixen en mares amb major edat (30,6 anys de mitjana, xifra solament superada per Itàlia, on és de 30,7), segons un informe d’Eurostat publicat en 2016. El nostre país es troba també entre els de més baixa mitjana de fills per cada dona: 1,32, amb prou feines per sobre de Portugal (1,23), Grècia (1,30) i Xipre (1,31) i molt per sota de la mitjana europea (1,58).
D’altra banda, una de cada quatre dones nascudes en 1975 no tindrà fills quan aconsegueixi els 50 anys d’edat, “moment en què des de la demografia es fa balanç de la descendència final de les generacions”. Així apareix en un informe publicat l’any passat amb el títol de‘ La infecundidad a Espanya: tic tac, tic tac, tic tac!!!‘, elaborat pel Centre d’Estudis Demogràfics. Aquesta generació serà, en conseqüència, la més infecunda dels últims 130 anys d’història, que és el període del que es disposa d’informació estadística.
Davant aquestes dades, i el fet que un dels majors inconvenients que el retard de la maternitat implica és la disminució de la fertilitat en la dona, la preservació dels òvuls es mostra com un procediment molt positiu, mentre que la vitrificació, com la tècnica més apropiada per fer-ho en l’actualitat.
Entre els 20 i 35 anys, l’edat més apropiada
Des de quina edat una dona pot congelar els seus òvuls? La legislació espanyola (en concret, la llei 14/2006, de 26 demaig ) estableix que “tota dona major de 18 anys i amb plena capacitat d’obrar” pot recórrer a aquesta tècnica. En principi, semblaria rar que una jove de poc més de 18 anys decidís congelar els seus òvuls, però cal tenir en compte que postergar la maternitat no és l’únic motiu que hi ha per fer-ho: pot ser també abans de seguir un tractament oncològic o per altres raons mèdiques, com abans de l’extirpació d’un ovari.
Quant a l’edat límit, tot depèn de la qualitat dels ovòcits. Com indiquen els experts de l’Institut Bernabéu, “és millor vitrificar ovòcits de pacients joves i que no presenten problemes de fertilitat, que ovòcits de pacients d’edat avançada el nombre de la qual i qualitat està disminuït”. La recomanació és que el procediment es realitzi entre els 20 i 40 anys d’edat, encara que és molt millor si s’efectua abans dels 35.
Com es realitza la vitrificació d’ovòcits
La vitrificació és “el procés de criopreservación usant altes concentracions de crioprotector per solidificar la cèl·lula en un estat similar al cristall, sense la formació de gel en el seu interior”, defineix el Llibre Blanco Sociosanitari ‘La infertilitat a Espanya: situació actual i perspectives‘, editat per la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF) en 2011. Els ovòcits es conserven submergits en nitrogen líquid a una temperatura de -196 ºC.
Per obtenir les cèl·lules que s’han de congelar, els passos previs són similars als d’un cicle de fertilització assistida: es requereix d’una estimulació ovàrica, per mitjà d’hormones, perquè es produeixi una maduració múltiple d’ovòcits. Això no suposa que s’obtinguin òvuls que estaven destinats a desenvolupar-se en el futur, sinó que s’utilitzen alguns dels al voltant de mil que es perden durant cada cicle mentrual.
La SEF explica que les taxes de supervivència després de la congelació, així com les de fecundació i posterior desenvolupament embrionari, són similars a les dels ovòcits frescos. No obstant això, les possibilitats que l’embaràs prosperi “segueixen sent inferiors a les obtingudes amb ovòcits frescos”.
En enumerar les tècniques de reproducció assistida existents, el Llibre Blanco de la Societat Espanyola de Fertilitat cita també la congelació de teixit ovàric. Aquesta tècnica suposa la preservació no ja d’ovòcits o òvuls, sinó de teixit de l’ovari de la dona, amb la finalitat de realitzar un empelt en el futur. Segons el document, es tracta d’una tècnica “el risc de la qual/beneficio segueix en dubte, ja que requeriria de procediments quirúrgics d’extracció i reimplantación del teixit ovàric”. En alguns casos, afegeix el text, també seria necessària la utilització de tècniques de fecundació in vitro per obtenir una gestació i, a més, el teixit podria sofrir una deterioració com a conseqüència de la isquemia (disminució del reg sanguini) que sofreix el teixit trasplantat. A més, apunta que “els resultats gestacionales obtinguts en l’actualitat poden considerar-se anecdòtics”.
Més enllà d’aquestes objeccions, els resultats de l’implant de teixit ovàric podrien multiplicar-se en el futur. En 2009, una valenciana es va convertir en la primera dona a Espanya a donar a llum després d’un implant de teixit ovàric i la primera al món a tenir, en aquesta situació, bessons. Si escau, el procediment es va aplicar a causa que va patir càncer de mama i es va preveure que la quimioteràpia afectaria a la seva fertilitat. Per això, la gran novetat que afegeix l’implant de teixit ovàric és la possibilitat que quedin embarassades dones que se sotmeten a tractaments de quimioteràpia (o uns altres que alterin la seva fertilitat) a edats molt primerenques.
En 2015 una dona a Bèlgica va tenir un bebè gràcies a la reimplantación de teixits que li havien extirpat quan tenia 13 anys. I al desembre de 2016, una dona a Londres ho va aconseguir a partir de teixit que li havien extret encara abans de la pubertat: als 9. “Sabem que el trasplantament de teixit ovàric funciona amb dones majors, però no sabíem si podíem usar teixit d’una nena, congelar-ho i fer que funcioni una altra vegada”, va dir a la premsa Sara Matthews, la mèdic responsable d’aquest tractament, el qual ha obert un nou horitzó de possibilitats en relació amb la fertilitat i la maternitat.
