La donació i l’implant d’ovòcits és un procediment que permet que les dones amb problemes greus de fertilitat puguin quedar-se embarassades i ser mares. Per a això, s’apel·la a la donació d’òvuls per part d’altres dones, que han de complir una sèrie de requisits. Després d’aquest procés, es realitza la fecundació dels òvuls en el laboratori i s’implanta el zigot en l’úter matern.
És la tècnica de reproducció assistida que més altes taxes d’èxit registra: l’efectivitat oscil·la entre el 50% i el 60%. L’èxit dels implants depèn, en la seva majoria, de la qualitat de l’òvul. A causa d’això, les dones majors de 40 anys que reben donacions d’òvuls multipliquen per set les seves possibilitats de quedar embarassades.
Les dones majors de 40 anys que reben donacions d’òvuls multipliquen per set les seves possibilitats de quedar embarassades
La legislació espanyola garanteix l’anonimat tant de la donant com de la receptora de l’ovòcit. Qui ho rep solament podrà conèixer l’edat i el grup sanguini de la dona que ho ha donat i, si bé estableix que no s’ha de pagar a les donants d’òvuls -el mateix que als donants d’esperma-, les clíniques i institucions dedicades al tema sí realitzen una aportació econòmica (en general, entre 600 i 900 euros) a les donants en concepte de “compensació” pels trasllats i les molèsties ocasionades.
El tractament d’ovodonación és costós: en general, els preus més baixos ronden els 6.000 euros. Una dada positiva (que pot ajudar a baixar els costos generals, però no redueix el del tractament) és que les dones que se sotmeten a un procés de fertilitat poden donar després d’un cicle reeixit els òvuls que no usin.
El retard de la cerca de l’embaràs, el principal motiu
Cada vegada es realitzen més donacions d’ovòcits. La causa la detalla el doctor Isidoro Bruna, cap de la Unitat de Medicina de la Reproducció de l’Hospital Universitari Montepríncipe de Madrid: “El terrible problema que tenim a Espanya en relació amb la fertilitat és que s’ha anat retardant de forma espectacular l’edat de l’embaràs. En aquest moment, l’edat mitjana de les dones que tenen el seu primer fill és de 31,9 anys. En haver-se incorporat al món laboral, quan poden i estan en disposició de buscar un fill, la seva eficiència reproductiva ja no està al millor moment”.
Segons aquest expert, l’idoni seria que la dona es quedés embarassada entre els 18 i els 22 anys, “com a màxim als 25”. No obstant això, l’edat mitjana de les dones que acudeixen a la unitat de reproducció a Espanya oscil·la entre 35 i 36 anys, “amb un alt percentatge per sobre dels 40”. El resultat és que l’eficàcia dels intents amb ovòcits propis, fins i tot a través de tècniques de fecundació assistida, és molt baixa. “I a partir dels 42 o 43 anys és absolutament esporàdica”, apunta l’especialista. Per tant, la donació d’ovòcits resulta, en molts casos, l’única possibilitat.
Les dones que poden formar part del programa de donació ovocitaria es classifiquen, segons l’Institut Valencià d’Infertilitat (IVI), en quatre grups:
- Dones amb fallada ovàrica sense menstruacions espontànies, ja sigui per menopausa, fallada ovàrica precoç o cirurgia ovàrica. La institució explica que es pot parlar de “fallada ovàrica primària quan la menstruació no s’arriba a produir en la pubertat” i de “fallada ovàrica prematura, quan l’absència de funció ovàrica es produeix abans dels 40 anys, amb menstruacions que comencen a ser irregulars fins que acaben per desaparèixer”. Aquests problemes poden deure’s a causes hereditàries, haver sofert processos infecciosos, haver estat sotmesa a quimioteràpia o radioteràpia, etc.
- Dones amb funció ovàrica que no puguin utilitzar els seus propis ovòcits, a causa que siguin de baixa qualitat o al fet que sofreixin malalties hereditàries transmissibles a la descendència que no puguin detectar-se per tècniques de Diagnòstic Genètic Preimplantacional. Per tal motiu, s’ha de “realitzar un consell preconcepcional per dilucidar les possibilitats de transmissió a la descendència, de malalties autosómicas, cromosòmiques o aquelles lligades al sexe, com pot ser l’hemofília”.
- Dones amb fallades repetides en fecundació in vitro (FIV), és a dir, que no responen a l’estimulació ovàrica (tècnica que provoca l’ovulació en dones que no produeixen òvuls en els seus cicles i que augmenta el nombre d’òvuls en dones que se sotmeten a tractaments de reproducció assistida) o que ha sofert processos infructuosos de microinjecció espermática (ICSI) o d’implantació d’embrions.
- Dones amb ovaris inaccessibles per a l’obtenció d’ovòcits, que hagin sofert avortaments de repetició, registrin alteracions cromosòmiques (en elles o en els seus embrions) o siguin majors de 40 anys amb molt reduïdes probabilitats de gestació o alt risc que el bebè tingui Síndrome de Down.
Les donants d’òvuls -igual que els donants d’esperma-, segons ho estableix la Llei 14/2006 sobre tècniques de reproducció assistida, “hauran de tenir més de 18 anys, bon estat de salut psicofísica i plena capacitat d’obrar”. El text afegeix que “el seu estat psicofísic haurà de complir les exigències d’un protocol obligatori d’estudi dels donants, que inclourà les seves característiques fenotípicas i psicològiques, així com les condicions clíniques i determinacions analítiques necessàries per demostrar (…) que les donants no pateixen malalties infeccioses transmissibles a la descendència”.
La legislació també determina que les donants no poden tenir més de 35 anys d’edat, que “els centres autoritzats i el Registre Nacional adoptaran les mesures oportunes i vetllaran perquè d’un mateix donant no neixin més de sis fills” i que la donant tingui “la màxima similitud fenotípica i immunològica i les màximes possibilitats de compatibilitat amb la dona receptora i el seu entorn familiar”.
A més d’aquests requisits, les dones que pretenguin donar òvuls han de comptar amb un aparell reproductor normal, un historial de fertilitat prèvia o adequada resposta al tractament d’estimulació ovàrica i no poden ser adoptades, ja que és important conèixer la història clínica dels seus progenitors.
Per descomptat, la donació d’òvuls no compromet la futura fertilitat de la donant en absolut. El procediment és simple: després d’un període d’estimulació ovàrica -que la donant realitza a la seva casa per mitjà d’injeccions subcutànies i que pot durar entre 12 dies i un mes-, els òvuls s’extreuen per via vaginal, amb anestèsia local o general suau. Després d’un temps de recuperació (pot estendre’s, com a màxim, a una hora de durada), la dona reprèn la seva vida normal.
