La fecundació in vitro (FIV) és una tècnica que consisteix en la unió d’un ovòcit amb un espermatozoide en el laboratori, és a dir, fora del cos de la mare. És un procediment complex i, en general, s’empra quan han fallat o no és possible aplicar altres mètodes de fecundació. Els ovòcits s’extreuen dels ovaris materns i, en un mig líquid, es promou la seva fecundació per part de l’espermatozoide. Una vegada format el zigot (ovòcit fecundat), es transfereix a l’úter de la dona per iniciar l’embaràs.
Fecundació in vitro detalladament
Per realitzar una FIV, s’executa un procés d’estimulació ovàrica més intensa que la realitzada en la majoria dels casos d’inseminació artificial. L’objectiu és desenvolupar diversos fol·licles (unitat bàsica de la biologia reproductiva femenina), entre 8 i 13, segons els experts. Quan els fol·licles estan madurs, l’especialista administra una hormona, gonadotropina coriónica (HCG), amb la finalitat de que l’ovòcit acabi de madurar. Passades unes 36 hores, duu a terme una punción fol·licular, un procés pel qual s’extreuen els òvuls.
La punción fol·licular és una tècnica quirúrgica relativament senzilla. Inclou una petita sedació i, per tant, resulta indolora. En general, no dura més de 5 minuts, segons explica Isidoro Bruna, cap de la Unitat de Medicina de la Reproducció de l’Hospital Universitari Montepríncipe de Madrid. Mitjançant un transductor vaginal, el metge guia una agulla -que es pot veure amb claredat en l’ecografia-, amb la qual punxa cada fol·licle i aspira el líquid fol·licular. Després aquest líquid s’analitza en el laboratori, per establir la quantitat d’òvuls obtinguda.
El següent pas és el fonamental: en cultius individualitzats, cadascun dels òvuls es posa en contacte amb centenars de milers d’espermatozoides “capacitats” (que han quedat després de sotmetre el semen a un procés segons el qual s’eliminen detritus, restes cel·lulars o espermatozoides morts, immòbils o lents). Finalment, els embrions obtinguts es transfereixen a l’úter de la dona.
Alguns nombres
A causa de les extenses llistes d’espera, la majoria dels interessats en la fecundació in vitro acudeix a centres privats
La fecundació in vitro és la principal tècnica a la qual s’apel·la quan no han donat resultat els intents d’inseminació artificial en el cos de la mare. Si bé en alguns països -Espanya entre ells- aquests tractaments estan coberts per la Seguretat Social, en la pràctica, les llistes d’espera són tan extenses i obliguen a tanta demora, que la majoria dels interessats decideix acudir a centres privats, malgrat l’elevat dels costos (el preu basi d’un tractament al nostre país ronda els 3.000 euros). A més, la Seguretat Social espanyola no admet per la FIV a pacients majors de 40 anys i, entre les dones que busquen l’embaràs per aquest mitjà, moltes superen aquest límit d’edat.
Aquesta tècnica no solament és vàlida per a casos en què s’hagin provat sense èxit unes altres, sinó que es converteix en imprescindible quan la parella que busca l’embaràs sofreix de factor masculí sever (esterilitat per part de l’home), factor tubárico (trompes de Fal·lopi obstruïdes, danyades o absents) o alguns altres problemes que fan impossible la fecundació a l’interior del cos de la mare. En el cas de l’esmentat factor masculí sever, no solament és recomanable la FIV, sinó una modalitat en particular, cridada Injecció Intracitoplasmática d’Espermatozoides (ICSI), igual que quan hagi fracassat algun intent previ de FIV convencional o es compti amb un nombre limitat d’ovòcits o espermatozoides.
Les probabilitats que una parella concebi un bebè després d’un procés de FIV és d’1 sobre 5, una xifra similar a la concepció natural
En els últims anys, l’èxit de la fecundació in vitro s’ha incrementat de manera notòria, a causa dels avanços científics i a la millora en les condicions dels laboratoris. Un informe realitzat pel Comitè Internacional pel Monitoreo de les Tècniques de Reproducció Assistida (ICMART), difós en 2008, ha estimat en més de tres milions la quantitat de bebès nascuts a través d’aquests tractaments, encara que altres estadístiques esmenten xifres majors -fins a 4,5 milions-. En l’actualitat, les probabilitats que una parella infèrtil concebi un bebè després d’un procés de fecundació in vitro és d’una sobre cinc, similar a la qual té una parella sana de concebre de forma natural. L’èxit depèn d’una sèrie de factors, entre els quals es destaquen l’edat de la pacient, el nombre d’embrions transferits i l’experiència del centre mèdic encarregat del tractament.
Als nens nascuts mitjançant aquesta tècnica se’ls denomina “bebès proveta” o “bebès de proveta”. La primera d’elles, cridada Louis Brown, va néixer el 25 de juliol de 1978, en Oldham, Anglaterra. Després del seu naixement, es va sotmetre a múltiples estudis per determinar que el seu estat era normal i corroborar que la FVI era un mètode de fecundació tan segur com el natural. Els pares de Louis van tornar a apel·lar a aquesta tècnica quatre anys després i van tenir a una altra nena, Natalie, qui en 1999 es va convertir en la primera “bebè de proveta” a donar a llum, de manera natural, a un nen.
Els responsables del primer tractament reeixit en aquest camp van ser dos metges de la Universitat de Cambridge: el fisiólogo Robert Edwards i el ginecòleg Patrick Steptoe. Llavors portaven, igual que molts dels seus col·legues en diferents parts del món, gairebé una dècada d’intents de perfeccionar la tècnica de la FVI. El primer embaràs per mitjà d’aquesta tècnica s’hi havia assolit tres anys abans, en 1973, per part del ginecòleg australià Carl Wood. Aquest embaràs no va prosperar i es va interrompre pocs dies després, però les seves experiències van ser fonamentals per al desenvolupament d’aquests treballs. Wood -qui en 1983 va ser responsable del naixement del primer “bebè de proveta” a partir d’un embrió congelat- va morir fa molt poc, al setembre de 2011.
