Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Bebè > Bebès

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Com estimular el desenvolupament del bebè

Els incentius afectius, físics i sensorials són imprescindibles, però el seu excés pot afectar negativament al nen

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dijous, 20deOctubrede2011
Img desarrollo bebe Imatge: jillberg

El nounat té en els seus gens tota la informació necessària per dirigir el seu desenvolupament, però el procés és llarg i delicat. Perquè arribi a bon terme, no solament cal que tots els òrgans i estructures implicats funcionin correctament, també han de rebre l’estimulació adequada. La detecció precoç d’un retard en el desenvolupament psicomotor és d’enorme importància. Per això convé que, a més del control que fa el pediatre en les revisions periòdiques, els pares coneguin el calendari de progressos d’un bebè normal. És a dir, que sàpiguen com es comporta un bebè en néixer, al mes de vida, als dos mesos i als tres.

Img desarrollo bebe
Imatge: jillberg

La normalitat

El desenvolupament psicomotor és un procés continu; un camí on el nen adquireix progressivament diferents habilitats que li permeten relacionar-se amb el seu entorn de manera plena. Això significa que és:

  • Seqüencial, perquè les diferents capacitats s’adquireixen seguint un ordre determinat i cadascuna ajuda al fet que s’aconsegueixi la següent.
  • Progressiu, perquè va augmentant la complexitat de les funcions que s’adquireixen.
  • Coordinat, perquè interactuen diferents àrees per aconseguir una determinada habilitat.

No obstant això, el concepte de normalitat és sempre problemàtic o difús. Per què? Perquè el fet que un nen no fa el que la majoria dels seus companys de la mateixa edat són capaces de fer -que és el que en definitiva es comprova quan es valora el seu desenvolupament- no significa necessàriament que tingui algun defecte o li faltin estímuls.

Cada nen té el seu propi ritme de maduració. Hi ha bebès que, sense manques de cap tipus, evolucionen més lentament que uns altres i poden arribar tant o més lluny que ells. I també pot succeir a l’inrevés: que un nen el desenvolupament psicomotor del qual es trobi dins dels marges de la normalitat estigui sofrint algun problema que li impedeixi evolucionar tan ràpidament com hauria de.

En tot cas, les pares han d’advertir al pediatre de qualsevol possible anomalia en el desenvolupament psicomotor del bebè. Encara que el més freqüent és que no hi hagi problemes, en aquest terreny, més val pecar per excés que per defecte.

Incentivar el desenvolupament

La falta d’estímuls afectius, sensorials, físics i ambientals produeixen retards en el desenvolupament que podrien arribar a ser irreversibles. A partir d’aquesta evidència, en la dècada dels 70 es va demostrar que el pronòstic dels nens amb problemes en el seu desenvolupament psicomotor millorava amb l’aplicació primerenca d’una intensa estimulació sensorial i motora, que avui es considera fonamental en el tractament d’aquests bebès.

D’aquesta manera, quan un nen presenta un retard, se li remet a centres especialitzats (avui cridats “d’atenció precoç”), que a més de completar el diagnòstic i tractar les seves causes si és necessari i possible, inicien uns exercicis i activitats d’estimulació per potenciar al màxim les seves capacitats.

Tan aviat com aquesta estratègia va ser de domini públic, gairebé de manera espontània es va començar a aplicar també a nens sense problemes, pensant que també ells podrien obtenir beneficis amb una estimulació especial. Doncs bé, no hi ha proves que això sigui així. És cert que l’estimulació adequada és imprescindible, però també ho és que el seu excés aplicat sense criteri és contraproduent: pot atordir al bebè, frenant la seva pròpia iniciativa i fins i tot arribar a causar-li lesions físiques, com en algun cas ha succeït.

L’excés d’estimulació aplicada sense criteri és contraproduent per a un bebè normal

És més, fins i tot si és correctament efectuada, amb una estimulació “tècnica” es corre el risc de relegar a un segon pla l’afectivitat espontània, que és un factor molt més important per al desenvolupament del bebè que l’enfortiment de qualsevol habilitat motora. D’altra banda, després de la mateixa obstinació per aconseguir el millor per al fill, alguna cosa lògic i encomiable, s’amaguen de vegades unes expectatives desmesurades, la qual cosa acaba resultant negatiu per al nen i frustrant per als seus pares.

El nen sense problemes especials no necessita més estímul que el que rep en ser atès normalment, quan es respon a les seves demandes i se li tracta amb tot l’afecte que suscita. Des del naixement, el mateix bebè s’encarrega de provocar amb els seus gestos la resposta que li estimula. Per exemple? Quan la mirada que dirigeix als seus pares indueix i troba una mirada a l’altre costat, o quan més endavant estira la mà gairebé demanant explícitament que li posin un sonall entre els dits. Parlar-li, cantar-li, tocar-li, abraçar-li, moure-li a dalt i a baix, jugant i rient amb ell, són reaccions normals, que, sense pretendre gens, estimulen naturalment al bebè: tenen per si mateixes el valor de la comunicació afectiva.

Moltes vegades es pot encertar amb l’activitat que més convé al nen simplement deixant-se portar pels propis sentiments i observant el comportament i la resposta del bebè. En qualsevol cas, les funcions que es pretenguin estimular seran òbviament aquelles per les quals va estant capacitat a mesura que el seu sistema nerviós madura. Per això és tan important conèixer les fites del seu desenvolupament psicomotor.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions