Quan el nen comença a assistir al col·legi o la guarderia, comença una nova etapa molt important no solament per a ell sinó també per als seus pares. Si durant l’horari escolar els seus progenitors no treballen fora de casa, hauran d’afrontar una situació a la qual s’havien desacostumat: el silenci. Aquesta circumstància pot generar sensacions de solitud i tristesa, però també es pot veure com una oportunitat. A continuació s’aborda l’etapa que per a pares i fills comença amb l’escolarització, el difícil que pot ser el silenci de la llar sense el petit, la comunicació com una clau per acceptar les emocions i idees per aprofitar el temps en què el menor està a l’escola.
Comença el col·le: una nova etapa
El començament de les classes escolars representa, en molts casos, una primera separació real entre els pares i el seu fill. De fet, és una etapa de gran importància en la vida de la família, tant per als adults com per als nens. L’inici del col·legi és un canvi fonamental, i als seus primers moments es dona una fase de transició, durant la qual a tots els portarà un temps acostumar-se. Es produeixen “no sol canvis a nivell de rutines i cuidadors, sinó també en l’estadi madurativo i en el nivell d’exigències que es bolcaran en el nen”, explica Jésica Rodríguez Czaplicki, psicòloga perinatal i psicopedagoga, membre de l’Associació Espanyola de Psicologia Perinatal (AEPP) i del Part és Nostre.
La manera en què el petit comenci i s’adapti a l’escola dependrà, en bona mesura, del vincle d’inclinació que hagi creat en la llar. “Els nens que provenen de llars amb una inclinació segur tindran una millor adaptació que aquells que provinguin de relacions ambivalents o insegures”, afirma Rodríguez Czaplicki.
L’actitud amb la qual els pares afrontin aquest canvi d’etapa resulta vital per a l’adaptació i integració del menor. La psicòloga infantil María Ángeles Albamonte, membre de la Societat Espanyola de Psiquiatria i Psicoterapia del Nen i de l’Adolescent (SEPYPNA), assenyala que “les primeres separacions del nen són molt importants i la forma en què es facin contribueix a augmentar o disminuir la confiança en els pares, la qual cosa té conseqüències al llarg de molt temps”.
La casa sense el nen, un silenci que pot ser difícil
No obstant això, sovint la separació és més dura per als pares que per al propi fill. El petit no pot tenir del tot consciència del nou període que s’obre en la seva vida, però els adults sí. Per això, Ricardo Jarast, també membre de la SEPYPNA, destaca que “els adults han de reconèixer les seves pròpies pors i manejar-los”.
Per a molts pares i mares, el començament de l’escolarització del nen -ja sigui en la guarderia o en el col·legi- equival a la possibilitat de reincorporar-se als seus llocs de treball. Però no sempre és així. Hi ha moltes persones que no treballen fora de casa, ja sigui perquè estan en l’atur o perquè han decidit dedicar-se a la maternitat o paternitat a temps complet. I també estan els qui exerceixen les seves ocupacions remunerades des de la seva pròpia llar.
En aquests casos, es presenta una situació que pot ser alguna cosa difícil: com sobrellevar el silenci que queda en l’habitatge en aquest moment en què, per primera vegada en molt temps, no s’escolten els riures i les correries (i fins i tot els plors) del nen? Es produeix alguna cosa que, d’alguna manera, és semblat a l’anomenada “síndrome del niu buit”, la sensació de solitud i tristesa que molts pares experimenten quan els fills abandonen la llar.
La comunicació, una clau per acceptar les emocions
Com en punts altres assumptes, una de les claus radica en la comunicació. “És bàsic que els progenitors es permetin parlar entre ells de l’ansietat que pot suposar aquesta primera separació, aquesta consciència del canvi de bebè a nen“, descriu Rodríguez Czaplicki. Per a aquesta especialista, aquesta és una manera de validar les seves emocions i, gràcies a això, acceptar-les.
D’altra banda, s’ha de veure la transició com un assoliment evolutiu, una etapa plena d’aprenentatges, també en aquest sentit no solament per al petit sinó també per als seus pares. No cal perdre de vista a cap moment que la separació deguda a l’escola no dura més que unes hores, i que poc després ja tornaran a estar junts.
La millor manera d’adaptar-se al nou moment és, en opinió dels experts, buscar ocupacions per aprofitar aquest nou temps lliure. És probable que aquest temps es presenti per primera vegada en mesos o anys, de manera que s’ha de procurar veure-ho no com un període de pèrdues, sinó d’oportunitats.
Mónica Álvarez, psicòloga perinatal, sòcia fundadora de l’AEPP, recomana agafar una llibreta i apuntar totes les activitats que es poden fer en les hores en les quals els nens no estan a casa. La seva proposta no passa per pensar “coses en actitud de ‘fer per fer’, per matar el temps fins que tornin, sinó activitats que en realitat omplin i aportin qualitat de vida”. Algunes de les seves idees són:
- Cura personal: des d’un bany llarg i relaxant fins a fer-se la pedicura o anar al massatgista.
- Anar de compres o passejar per llocs que es porta molt sense visitar.
- Solament relaxar-se i descansar o dormir.
- Decorar o fer petites obres a la casa.
- Esmorzar o menjar en parella o amb amics.
- Apuntar-se a un curs o al gimnàs, sortir a córrer, caminar o muntar amb bici.
- Buscar treball, les persones que fins a aquest moment no ho tinguessin.
- Organitzar-se millor. Sobretot, tractar de realitzar la major part del treball durant l’horari escolar, per poder gaudir al màxim del temps compartit amb el fill. Això moltes vegades no és possible, però val com a objectiu, en particular per a persones que treballen a casa o de forma independent, a fi que les vacances, els caps de setmana i fins i tot les tardes i nits quedin lliures i siguin per compartir amb el petit.
Per tot això, Álvarez ressalta la importància de “deixar de lamentar-se perquè els nens no estan i ocupar-se en coses que realment van a aportar-nos, i molt, a tots els membres de la família”.
