Vicenç Arnaiz Sancho (Mallorca, 1952) és llicenciat en psicologia i es presenta com un apassionat de l’educació. Ha treballat durant més de 30 anys en l’Equip d’Atenció Primerenca de Menorca, on s’ha ocupat de diagnosticar en el cicle de 0 a 3 anys a nens i nenes en dificultats de tot tipus, des d’un origen personal a familiar fins a les quals són fruit social o l’escolarització. Amb nombroses publicacions sobre els comportaments que mostren els més petits, analitza els efectes que ha tingut en ells el confinament i la COVID-19 i com afronten la gradual volta a la normalitat.
Estem vivint els primers passos de desescalada després de molts mesos de tancament. Com afronten els nens i nenes aquest canvi tan sobtat després de setmanes d’aïllament i escàs contacte social?
La pandèmia, malgrat ser alguna cosa global, afecta a cada persona i a cada família de manera individual. La situació és molt diferent pels quals simplement han afrontat un tancament que para els que han perdut a algun ser estimat o es veuen en una situació delicada des del punt de vista econòmic. És possible que molts nens no tinguin aquesta informació, però es contagien de l’estat emocional que tenen al seu al voltant. I, en aquest punt, aquells que es trobin en una actitud ansiosa, d’angoixa o desorientació els vindrà molt bé poder sortir. Hi ha nens que fins i tot, en aquest moment, necessiten fins a tornar a l’escola. És possible que de primeres ensopeguin amb les normes i conductes, però és alguna cosa que ja es coneix. Per a ells, la volta a la normalitat és absolutament necessària.
Parla d’un contagi emocional de pares a nens. Fins que punt ha estat important el comportament dels adults per determinar el dels més petits?
Fonamental. Els nens que han entrat en aquesta fase de desorientació i angoixa són aquells les famílies dels quals estan en un bucle d’ansietat i amenaça. És cert que moltes vegades no depèn totalment de l’actitud dels pares, sinó que poden venir determinades de les situacions que han hagut d’afrontar durant aquest temps i que no depenen d’ells, com la pèrdua d’ocupació. Altres famílies, no obstant això, han estat capaces d’organitzar-se i disciplinar-se i estan superant amb serenitat i creativitat aquest moment. En aquest cas, els més petits no han tingut cap problema.
Els nens, igual que els majors, van haver d’afrontar una situació de confinament obligatori d’un dia per a un altre. Com van reaccionar a haver d’abandonar la seva rutina i el contacte social?
Aquí, de nou, ha entrat en joc la situació personal de cada família. Algunes han afrontat pèrdues importants, unes altres s’han vist confinades en pisos minúsculs… No ha estat igual per a tots, però sí hi ha patrons generals. El confinament ha suposat una pèrdua de llibertat i espontaneïtat emmarcats en una situació de risc que fa que el nostre cervell desconnecti unes àrees i activi unes altres, busca informació de què està passant i si no la té, la hi inventa i ignora altres situacions. La COVID-19 ha fet que els menors entrin també en aquesta fase, que comporta ansietat, vigilància i de tenir un sentiment de risc.
Hi ha hagut nens que han sofert especialment, recuperant mals hàbits passats o que no havien aparegut abans. A què es deu?
Són reflexos de l’estat d’alarma o ansietat. Els nens davant això reaccionen posant-se en tensió i estan molt actius i amb pèrdues d’atenció. Uns altres, en canvi, es posen en un estat depressiu. Que els nens acabin en un d’aquests processos depèn de factors de caràcter i d’ambient i poden aparèixer comportaments regressius com fer-se pipí en el llit o perdre autonomia. Són processos que es deriven del context i, per sortir, és important que la família està tranquil·la. Els adults han d’aprendre a relaxar-se, desconnectar i no estar pendent de les notícies, allunyar als nens del drama i les preocupacions.
Moltes famílies s’han vist confinades en espais molt petits. Com ha afectat això al comportament dels més petits?
El nen entén el que se li diu i, sobretot, la qual cosa no se li diu. He conegut famílies amb aquest tipus de situacions, i si els pares han estat capaços de mantenir la seguretat i convertir alguna cosa que podria ser un problema en un joc fantasioso, els nens han estat feliços i tranquils. Aquí és fonamental que la família hagi estat capaç de mantenir un ambient alegre i creatiu. Conec algunes que canviaven el menjador cada dia: un dia era una selva, un altre un circ… Cal ser imaginatius i saber crear situacions. És important assenyalar la importància de la connectivitat i dels professors. Molts pares no són creatius, però s’han vist ajudats per altres famílies en situació similar i per mestres que han donat bones orientacions, acompanyant als pares i estant en contacte amb ells.
Quins factors els han permès superar aquestes dinàmiques negatives?
Al final, com hem dit, els nens es contagien del que tenen al seu al voltant. Els més petits acaten les ordres i això significa compartir emocions. Per tant, si veuen al pare o la mare ansiosos o angoixats, ells també ho estan. Hi ha diversos factors que han ajudat als adults a mantenir l’equilibri. Un d’ells és ser capaç de mantenir un ambient d’alegria, tractant de deixar a un costat les preocupacions. L’altre és tenir una tribu: davant les situacions de perill, sentir-se sol i no compartir què t’està passant pot ser terrible. Per tot això, la comunicació de l’adult amb el nen és determinant. Si la família té capacitat per comunicar-se i mantenir un entorn d’alegria, el nen no haurà tingut cap problema i, en molts casos, s’haurà enfortit el vincle entre nens i pares que en una rutina habitual mantenen poc contacte.
Aquest augment de contacte entre pares i nens que en una situació de normalitat no es produeix pot tenir conseqüències negatives quan les situacions obliguin a una disminució?
La clau per afrontar això està a reforçar la seguretat. El vincle és sempre una font de seguretat. El pare o la mare que estava allunyat de la família no va a desaparèixer de cop i va a ser capaç d’estar més unit, perquè el vincle no és alguna cosa que es pren i es deixa, sinó que implica a les parts. Aquestes famílies han après coses que no oblidaran. El nen que hagi viscut una dinàmica d’enfortiment afectiu surt reforçat.
Una vegada superat el confinament, els nens han d’adoptar noves normes de comportament social que en molts casos no comprendran. Quin és el camí correcte perquè ho aconsegueixin i les compleixin?
Els canvis s’aconsegueixen més per apoderament que per amenaces. Això és alguna cosa que es dona tant en els adults com en els nens. Per tant, aquí els pares juguen de nou un paper fonamental. Ara que els nens estan sortint de nou al carrer, tornaran als parcs i al col·legi, els pares han de fer una labor d’acompanyament, anar amb ells a grans espais oberts, proposar alguns jocs i interactuar amb ells ensenyant-los a complir amb les normes. Si els pares porten als nens a una plaça abarrotada i es desentenen, serà molt complicat. Si els nens solament tenen altres nens i és tot una algaravia, serà molt fàcil que es desorientin. Cal pensar un full de ruta pràctic, esforçar-te, tenir previsions i estar atent al procés.
Aquesta situació ha exposat també als nens a la tecnologia. Fins que punt ha estat positiu?
La tecnologia, com tot, ha pogut resultar beneficiosa en termes d’oci, relació social o educació, sempre que s’hagin establert unes pautes d’ús i uns límits. Hi ha famílies que han utilitzat dispositius per fer videollamadas i sopar amb els cosins, o els amics, o per organitzar jocs, i això és molt positiu. Però, també, hi ha els qui han posat la pantalla com a cangur electrònic. A més, és important que els pares no estiguin tot el dia pendents dels dispositius i siguin capaços de mantenir un silenci electrònic. Si no ho fan, la tecnologia els crea separació.
