A Espanya, la criminalitat juvenil no és preocupant. Casos com la brutal pallissa al jove Alexandru en la localitat biscaïna d’Amorebieta no són freqüents. Però els menors delinqueixen. La majoria dels delictes en justícia juvenil són lesions (30,6%), robatoris (19,2%) i furts (9,2%), mentre que els homicidis i les agressions sexuals tan sols resulten un 0,2 i 0,3%, respectivament, segons dades de 2020 de l’Institut Nacional d’Estadística. Afegir anys a la condemna dels xavals no ajudaria a solucionar la violència juvenil, segons els experts. De debò la llei del menor és tan dura? Llavors, com combatre la violència juvenil? Tant la família com les institucions tenen un paper clau en la prevenció i la manera d’atallar-la al més aviat possible.
Llei del menor: norma dura o massa laxa?
Quan la violència es converteix en delicte entra en escena la llei del menor. Aquest estiu es van complir 20 anys d’una normativa que té un component sancionador, però sobretot educatiu, i que deixa molt clar que “es farà tot el possible perquè l’internament sigui l’últim recurs”. Aquesta llei assenyala que:
- Els menors de 14 anys que cometin un delicte a Espanya no tenen cap mena de responsabilitat penal.
- En complir 14, ja són responsables penalment, però amb la diferència que si cometen un delicte greu, és a dir, que impliqui penes en el Codi Penal per a un adult de més de 15 anys –com a agressions sexuals, homicidis o assassinats–, no passaran més de cinc anys internats, més altres tres anys de llibertat vigilada.
- Si quan el menor comet els fets té entre 16 i 17 anys, la pena és una mica major: un màxim de vuit anys d’internament, més una llibertat vigilada amb assistència educativa de fins a cinc anys.
Això per a part de l’opinió pública és molt poc. Per als experts, no obstant això, és bastant. Després de 20 anys treballant amb temes de la llei del menor, Laura Pozuelo, professora de Dret Penal en la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), considera que “aquesta llei és bastant dura i no es correspon amb el nostre nivell de delinqüència, ni per nombre de delictes ni per la gravetat. A més, és una llei que s’ha anat endurint amb els anys”.
L’advocada afegeix, a més, que el que ens transmeten els mitjans de comunicació a l’opinió pública i la realitat no coincideix. Ho explica així: “Cal informar, però quan es dóna molta informació sobre determinats casos extremadament brutals, es distorsiona la imatge que l’opinió pública té sobre la freqüència amb la qual aquests delictes ocorren. La delinqüència a Espanya és baixa i porta sent així dècades. Existeixen crims, assassinats i homicidis, però són molt pocs, encara que sempre amb una gran repercussió”. El treballador social José Javier Navarro coincideix: “La majoria dels delictes en justícia juvenil són robatoris, delictes contra la salut, tràfic de drogues, furts i lesions”.
“Que a un xaval li internin en un centre 15 anys, en lloc de vuit, no dissuadirà a uns altres de cometre un delicte. El que si que tindrem són més joves durant més temps sense llibertat i, en conseqüència, després d’acabar la pena tindrem al carrer a més subjectes marginalitzats”, diu la penalista. En opinió d’aquests experts, no cal ser més sancionadors, però sí més contundents. “La justícia juvenil ha de ser més ràpida. Avui un menor pot entrar a robar a un súper i fins dins de nou mesos no li jutgen. Mentrestant, fins que arribi la sanció, entrarà un altre dia a una botiga a robar uns pantalons, la setmana següent anirà per un casc de moto i així, el delicte anirà creixent i fent-se cada vegada més gran. La responsabilitat ha de ser assumida abans, amb més mitjans educatius, jurídics i menys protocols burocràtics”, explica Navarro.
Violència juvenil: reincidència o reinserció
És complicat fer un seguiment del comportament i l’adaptació social d’aquests joves després de sortir de l’internament, ja que per llei s’elimina qualsevol antecedent penal que hagi tingut un menor. Però la taxa de reincidència és molt alta. Més d’un 50% d’ells delinqueix de nou.
“Castigar, castigar i castigar està demostrat que no serveix de res. Si no els posem educadors o institucions adaptades a les necessitats d’aquests joves, una vegada surtin del seu tancament tornaran a cometre algun delicte”, assenyala el treballador social. Per part seva, la professora Laura Pozuelo assegura que la reinserció a Espanya està infrasubvencionada. “Es necessita invertir en ella”, adverteix.
Quins factors actuen a l’hora de tornar o no a reincidir? Encara que hi ha causes que no es poden canviar, unes altres sí, i són les que cal treballar. Per exemple, haver viscut una infància amb un progenitor en la presó és alguna cosa que no es pot canviar, però consumir drogues, saltar-se les classes o tenir amics perillosos, sí. “Si tens la sort de tenir un entorn que no delinqueix ni consumeix, i això et porta a conèixer a gent que tampoc ho fa i crees una família, no tens per què ser un cas perdut. No hi ha cap cas impossible”, sentència Navarro.
La intervenció dels pares davant un fill violent
Identificar el problema, és a dir, adonar-te que tens a un agressor a casa, no és fàcil. El terapeuta Toni Cano, en el transcurs d’una intervenció que va fer fa anys de manera grupal amb pares d’una escola on s’intentava identificar l’assetjament escolar, va llançar la següent pregunta: qui dels presents creu que el seu fill pot ser un jove violent? Ningú va aixecar la mà. Quan el psicòleg va recordar a la seva audiència que els nois violents també tenien pare i mare, molts d’ells van somriure com assumint el difícil que és només pensar que pots tenir un fill així.
- Reyes Martel, jutgessa de menors a Las Palmas de Gran Canaria sobre la violència filioparental: “És duríssim denunciar al teu fill però, si no fas el pas, no li fas cap favor”
Sens dubte, la intervenció amb els pares és totalment necessària per a poder abordar el problema de manera eficaç. És el primer pas per a poder ajudar-los i que deixin d’exercir aquesta violència. “Aquí es barregen emocions com la tristesa, la frustració, la ràbia, la impotència i, sobretot, la culpa i la vergonya. Però la identificació del problema no té per què ser ‘llançar la tovallola i creure que tot ho has fet malament’, més aviat tot el contrari. És el començament per a poder abordar-lo, treballar i, en la mesura que sigui possible, canviar-ho i solucionar-ho”, compte Cano.
