Els bebès memoritzen i reconeixen el so matern abans de néixer. Però aquesta no és l’única habilitat que adquireix el petit durant l’etapa prenatal. Una recerca conclou que el nen reté l’entonació i la melodia característica de l’idioma al que està exposat durant la gestació i la reprodueix després en el seu plor. En aquest article s’explica per què el llenguatge del bebè s’inicia amb el plor i com els nounats ploren d’una manera diferent segons l’idioma dels seus pares.
Cada bebè plora en el seu idioma
El bebè comença el desenvolupament dels seus cinc sentits abans de néixer, mentre roman dins de l’úter matern: el tacte, el gust, l’olfacte infantil, la vista i, com no, l’oïda . Els especialistes coincideixen que és a partir de la cambra o cinquè mes de gestació quan el fetus comença a sentir sons de l’exterior i respon amb moviments o amb el ritme cardíac a aquests estímuls auditius.
Els fetus senten sons de l’exterior durant l’embaràs, i això es tradueix en la seva forma de plorar
Diferents recerques conclouen, a més, que el bebè és capaç de retenir en la memòria els sons que percep dins de l’úter matern. “El més clar exemple és la capacitat de reconèixer algunes de les melodies escoltades durant l’embaràs”, afirma Don Campbell, autor de‘ L’efecte Mozart‘ (Urà, 1998).
Però el nen no solament recorda els sons percebuts en la seva estada fetal. El nounat també els reprodueix des del moment del naixement a través del seu plor, conclou un estudi dut a terme per científics de la Universitat de Wüzburg (Alemanya), els qui defensen d’aquesta manera que l’inici del desenvolupament del llenguatge del bebè no es dona, per tant, amb els primers balbotejos (al voltant dels sis mesos) sinó amb el plor. “Hem pogut provar que el llenguatge infantil comença amb les primeres melodies del plor”, afirma Kathleen Wermke, l’especialista que ha liderat aquest treball. La prova que aporten per demostrar-ho és que en el plor del nounat es pot percebre la mateixa entonació i accent de l’idioma al que ha estat exposat durant la gestació.
Una forma de plorar per a cada idioma
Per arribar a aquesta conclusió, l’equip de la recerca va analitzar el plor de 60 bebès (d’entre tres i cinc dies), la meitat d’ells nascuts en un entorn monolingüe alemany i l’altra meitat en francès, dues llengües que difereixen entre si tant en l’entonació i el ritme com en la melodia.
Les diferències entre el plor en un i un altre idioma van ser evidents. Mentre que els nens alemanys utilitzen en plorar un to descendent, típic d’aquesta llengua, els francesos entonen d’una forma ascendent. “Els bebès reprodueixen amb major freqüència els tipus de melodia i intensitat que caracteritzen a la seva llengua nativa”, apunta Wermke.
Aquesta reproducció de l’entonació i ritme de l’idioma és la forma que té el bebè d’imitar a la seva mare per atreure-la cap a ell i crear un vincle amb ella. La reproducció de la melodia i el to de la llengua és tan precoç, perquè és l’única cosa que el petit pot imitar de la seva mare.
Aquesta dada pot explicar en part la capacitat innata de molts progenitors de reconèixer el plor del seu bebè entre altres nens. Un recent estudi conjunt de la Universitat de Lió (França) i la Universitat de Sussex (Regne Unit) revela que no solament la mare sinó també el pare és capaç de reconèixer al seu fill pel seu plor. Això s’explica, segons els investigadors, perquè la capacitat d’identificar-ho no és una qüestió de sexe, sinó que està relacionada amb el temps que el progenitor passa amb el seu petit.
