Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Bebè

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Juan José Millán, psicopedagogo director del gabinet ÀREA 44

Zona lliure de nens? Em resulta un concepte terrible, com si es tractés d'una zona lliure de fum

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dijous, 04 de Abril de 2019

Els trens, avions o hotels sol per a adults cada dia compten amb més clients. És necessari tancar zones als petits o tenir horaris sense ells? Molesten els nens? Per què? El psicopedagogo Juan José Millán, director del gabinet ÀREA 44, creu que els nens d’avui, com els de ahir, necessiten córrer, saltar, riure en alt… però els adults no sempre atenem a aquestes necessitats. Tracta de trobar una explicació en els canvis socials, però també que els pares tenim cada vegada més dificultats per posar límits i normes i, a més, estem desbordats per les ocupacions i problemes que tenim fora de casa, que ens esgoten.

Augmenten els trens silenciosos, vols sense nens, hotels i restaurants sol per a adults. Per què creu que tenen tant èxit?

Aquest fenomen em resulta molt peculiar, encara que potser sigui producte dels canvis socials. Hi ha molts pares i mares que estan separats o divorciats i que gaudeixen de la custòdia compartida, per la qual cosa m’imagino que parteix de l’èxit d’aquests espais que exclouen a nens triomfen per dos motius. El primer d’ells, perquè aquests pares volen “descarregar-se” de fills als moments en què “no toquen”, per centrar-se en plans personals, amb parelles, etc. I, d’altra banda, darrere cada separació o divorci existeix una intrahistoria en la qual poden quedar subjacents sentiments de culpabilitat, no solament cap a l’excónyuge, sinó també cap a la situació a la qual queden relegats els seus fills, i potser estar en un restaurant, avió o hotel amb altres famílies amb nens pugui estar recordant constantment a aquest pare o mare el seu “fracàs” matrimonial/familiar/parental, quan ho viu així.

No tots els nens són vàndals, però necessiten moure’s. Creu que ara no els deixem cridar, córrer ni jugar i volem que siguin robots més que nens?

“Ser pares exigeix del nostre temps, de la nostra dedicació i de moments específics per als nostres fills”

No sempre atenem a les necessitats evolutives dels nens, que necessiten experimentar, caure, cridar, córrer… i no els deixem perquè ens molesten. En aquest moment traiem el telèfon o la tableta i els endollem perquè estiguin tranquils i ens deixin descansar. El que percebo com realment preocupant en aquesta dinàmica és que sempre es troba una justificació a aquesta situació: “és que porto tot el dia treballant i necessito descansar”, “haig de treballar i si estan corrent i cridant no em concentro”, “necessito un respir”… Doncs miri, no. Ser pares exigeix del nostre temps, de la nostra dedicació i de moments específics per als nostres fills.

I aquest és el problema, que som còmodes?

El problema crec que està en la dificultat que avui dia tenen els pares de cara a posar límits als seus fills, a establir certes normes, mecanismes de recompensa i al desproporcionat dels càstigs. Els nens acaben per aprendre que tot val i queden supeditats a nanny-phone o nanny-tablet, que sembla ser l’única cosa que en molts casos serveix perquè estiguin de la forma que els pares consideren que han de, i que no és com ha de ser. Ser pare significa tirar-se pel sòl, disfressar-se, saltar, convertir-se en cuentacuentos, sorprendre’s amb coses que van deixar de generar-nos sorpresa fa dècades, construir una motxilla amb recursos de joc, aprofitar les caixes de cartró per convertir-les en cotxes o castells, tacar-se, quedar-se afónico jugant al parc… i tot això assignant normes, espais, límits i temps. La tasca, sens dubte, no és fàcil, però és la nostra missió. Així aconseguirem tenir nens, no autòmats.

Per què sembla que ens molesten tant els nens?

Por una parte, los mecanismos de recompensa juegan un papel, cuanto menos curioso, en este asunto. Llegamos a casa después de un duro día de trabajo y, lejos de sentarnos a disfrutar de una tarde/noche con una buena música, una serie o una película, sentados en nuestro confortable sofá, hemos de ponernos a preparar la cena, ayudar a alguno de nuestros hijos con el examen de mañana o con los deberes, escuchar un problema que ha tenido en el colegio, encontrarnos con una nota del profesor que dice que se ha portado mal, peleas entre hermanos, gritos, ganas de jugar y… ¡quieren estar con nosotros! Llevan todo el día en el colegio, sin parar, y nos necesitan. Pero es que somos sus padres. A veces, llegar a casa no es sencillo: los niños igual están enfadados, tristes, con una adolescencia precoz efervescente, y los padres, que a lo mejor llevamos trabajando desde las ocho de la mañana, no queremos encontrarnos eso.

Però també molesten a altres persones.

Sí, también está la incomprensión de otros adultos. A mí como padre me sucede en el supermercado o en el cine que algunos ojos me buscan y al encontrarme parece que me exigen pedir perdón o que se despierte en mí la voluntad de irme de donde estoy porque los niños están jugando, llorando o simplemente porque se ríen como niños viendo una película.

Els pares d’ara tenim menys paciència que els nostres pares o més càrregues?

“Fuera de casa y de la familia, tanto el padre como la madre tenemos más ocupaciones, más problemas y estamos más cansados al llegar al hogar”

Sin duda la familia ha cambiado mucho, muchísimo. Y no creo que tengamos menos paciencia. Pero sí creo que fuera de casa y de la familia, tanto el padre como la madre tenemos más ocupaciones, más problemas y estamos más cansados al llegar al hogar. Compartimos menos tiempo con nuestros hijos y eso hace que fabulemos sobre lo que consideramos que debería ser el tiempo juntos, esperando que sea magnífico, de película… Y la realidad no es así: hay peleas, enfados, conflictos… Y ahí entra en juego nuestro cansancio, nuestra ansiedad, nuestro estrés y la frustración de encontrarnos que lo que iba a ser un fantástico día o tarde en familia se tuerce.

Creu que els restaurants, hotels… sense nens són una moda, un negoci per explotar o una necessitat per als adults de relaxar-se i estar en entorns sense nens?

Me cuesta dar una respuesta. Me planteo si podría entender ciertos emplazamientos, horas, etc., en los que habría una zona libre de niños, pero me resulta tan terrible el concepto, que me da la sensación de que es como si se tratara de una zona libre de humo o en la que pone un cartel de “no se permiten perros”, por ejemplo. Lo que me preocupa es que quien vende este concepto está transmitiendo de forma implícita “los niños molestan y aquí no van a molestarte” y lo está convirtiendo en una oportunidad de negocio. Y ya sabemos cómo va el mundo de la oferta y la demanda: si lo oferto es porque lo van a comprar… y así sucede. La gente lo compra, refrendando esa tesis y explicando al empresario: “Véndeme espacios en los que no haya niños que puedan molestarme”. Creo que es una muestra más de nuestra sociedad actual, con ciertas conductas inesperadas que de pronto se observan como válidas y lógicas. No me extrañaría que esta tendencia se instalara y hubiera que terminar preguntando al hacer una reserva algo como “¿Quedan habitaciones en plantas para niños?, ¿Se permiten niños en el alquiler de esta vivienda? o ¿Se admiten niños en el restaurante?”, igualando en muy larga medida a una mascota. No hay coherencia entre esta postura y la búsqueda de una sociedad en la que las bases sean la inclusión, la tolerancia, la igualdad y la convivencia global.

Etiquetas:

educació


Quan publiques un comentari acceptes la Llei orgànica de protecció de dades (LOPD)

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions
Fundació EROSKI

Validacions d’aquesta pàgina

  • : Conformitat amb el Nivell Triple-A, de les Directrius d’accessibilitat per al contingut web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validació del W3C indicant que aquest document és XHTML 1.1 correcte
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validació de feedvalidator.org indicant que els nostres titulars RSS tenen un format correcte