Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Bebè > Bebès > 1-2 anys

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La lactància materna perllongada, causa complex d’Èdip?

Els experts coincideixen que la lactància materna perllongada no genera riscos físics ni psicològics, sinó que, per contra, afavoreix el desenvolupament emocional i psicosocial del nen

Img lactancia edipo hd Imatge: Dubova

Moltes persones, fins i tot alguns pediatres, creuen que continuar amb la lactància materna fins als dos anys o més de vida del bebè pot ser causa de complex d’Èdip. Segons el psicoanàlisi, aquest complex apareix quan el nen, sobre els quatre anys d’edat, comença a experimentar un rebuig inconscient cap al seu pare, alhora que una projecció amorosa cap a la seva mare. No obstant això, els experts coincideixen que no existeix cap evidència que així sigui. A continuació es descriuen algunes polèmiques entorn de la lactància materna, es detalla que aquesta no té riscos sinó beneficis i s’explica que el complex d’Èdip és un problema cultural -no natural- i les raons d’aquesta confusió.

Polèmiques entorn de la lactància materna

Img lactancia edipo arti
Imatge: Dubova

El llibre ‘Víctimes de la lactància materna. Ni dogmatismes ni trinxeres!’, de José María González Cano va generar polèmica quan va sortir publicat al començament d’aquest any. A les seves pàgines, aquest pediatre -que va ser cap de la Unitat de Gastroenterología Infantil i Nutrició de l’Hospital General de Castelló- promou, entre altres coses, el deslleti total o parcial del bebè als quatre mesos.

Es tracta d’una recomanació controvertida, perquè s’oposa a les indicacions de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), segons la qual la llet materna ha de ser l’aliment exclusiu del nen fins als sis mesos de vida i després mantenir-se “complementada amb altres aliments fins als dos anys o més, això és, fins que la mare i el bebè ho desitgin”. Aquests preceptes són sostinguts també per l’Organització Mundial de la Salut i l’Acadèmia Americana de Pediatria.

Segons el llibre de González Cano, a més, a la lactància materna perllongada (la que aconsegueix a petits de dos anys d’edat o més) cal atribuir “els complexos d’Èdip severs que estan aflorant“. El complex d’Èdip és un dels conceptes claus del psicoanàlisi. Segons Sigmund Freud, consisteix que el nen, en un determinat moment, sent un desig inconscient i irracional de mantenir una relació sexual amb el progenitor del sexe oposat (és a dir, una relació incestuosa) i d’eliminar al del seu mateix sexe (això és, cometre parricidi o matricidi).

Per ventura això és així? La lactància materna perllongada pot causar complex d’Èdip? Gairebé tots els especialistes coincideixen que no.

Lactància materna perllongada, sense riscos físics ni psicològics

L’AEP acaba de publicar un document titulat ‘Lactància materna en nens majors o perllongada‘, en el qual és clara i contundent: “No s’han constatat riscos físics ni psicològics en petits que prenen pit per sobre dels dos o tres anys d’edat”.

Al contrari: l’extensió de la lactància materna “està implicada en un millor desenvolupament emocional i psicosocial del nen”. Segons el text, s’ha comprovat una associació entre una major durada de la lactància materna i factors positius, com a menor incidència de maltractament infantil, millor relació amb els pares en l’adolescència, major percepció de cura i millor salut mental en la vida adulta.

Alba Padró, assessora de lactància de l’associació Alba Lactància Materna, coincideix que no solament no hi ha proves que existeixi algun risc, sinó el contrari. “Pel que sabem -afirma-, del que sí existeix evidència, és que els petits alletats de manera perllongada no sofreixen aquest complex, sinó a l’inrevés: són nens autosuficients, més independents“.

Zule Millás, assessora de l’Associació SINA de suport a la lactància materna i criança amb inclinació, assenyala una prova que la lactància materna no causa complex d’Èdip: “No existeix més que en la nostra cultura, caracteritzada per una visió limitada de la sexualitat“. Visió limitada que consisteix a limitar-la a la genitalidad i no apreciar-la de manera àmplia.

El complex d’Èdip, un problema occidental

En el seu ‘Informe sobre psicologia de la lactància‘, la psicòloga infantil Laura Perales Bermejo detalla que a Occident hi ha diverses fases en el desenvolupament psicosexual: l’oral (des de la concepció fins als tres anys d’edat), l’anal (cap al final dels tres anys), l’edípica (des dels tres fins als sis o set anys), la latència (des de llavors fins a l’adolescència) i la genital (a partir de l’adolescència).

No obstant això, els habitants de les illes Trobriand, en la Melanèsia, al voltant dels tres anys d’edat passaven de l’etapa oral a la genital, segons la cèlebre recerca de l’antropòleg Bronislaw Malinowski en la primera meitat del segle XX. Això vol dir que els trobriandeses, en la cultura dels quals la lactància materna perllongada era l’habitual, no solament no patien el complex d’Èdip, sinó que ni tan sols travessaven una etapa edípica durant la infantesa.

Per això, Perales Bermejo destaca que “no és la lactància materna perllongada el que gesta el complex d’Èdip sinó altres factors, com la manera antinatural en el qual vivim”. I emfatitza que, com el tipus de vida occidental dificulta la relació del nen amb els seus pares i reprimeix la sexualitat natural infantil (“a causa de les nostres pròpies pors i bloquejos”), el petit “no té una altra sortida que l’enamoramiento simbòlic de papà o de mamà”.

Per la seva banda, Diana Sánchez, presidenta de l’Associació Espanyola de Psicologia Perinatal, remarca que “no existeix una sola evidència científica que la lactància pugui causar complex d’Èdip”. I va encara més enllà. Afirma que tal complex, descrit per primera vegada per Sigmund Freud, “no apareix en cap manual diagnòstic seriós i la lactància no pot provocar alguna cosa que no està demostrat que existeixi”.

Lactància materna i complex d'Èdip: l'origen d'un error

D’on prové, llavors, la creença que la lactància materna perllongada causa complex d’Èdip? Segons Zule Millás, assessora de l’Associació SINA, és una idea basada, en general, en “una mala interpretació del que és la inclinació i en una forma de veure l’acte biològic d’alletar des d’una perspectiva sexual malaltissa, sobretot quan el bebè passa d’una certa edat ‘socialment acceptable'”.

Millás destaca que la inclinació és “una entitat que va més enllà de la psicologia, ja que té una base biològica”. I cita el llibre ‘L’amor maternal‘ (Ed. Albesa, 2004), de la neurocientífica britànica Sue Gerhardt, qui sosté, a partir de les seves recerques, una de les bases de la criança amb inclinació: que “perquè un bebè sigui un nen independent, primer ha de passar per una etapa de dependència”.

La lactància materna afavoreix la inclinació, mentre que l’alimentació amb fórmules “sol tenir més difícil establir un vincle primari amb la seva mare en ser més habitual que vagi ‘de mà en mà’ quan es tracta de donar-li de menjar”, puntualitza Millás. L’especialista afegeix que alguna cosa semblant, però de manera encara més pronunciada, ocorre “quan es tracta de consolar-li amb un xumet, donat des de la distància (i en moltes ocasions per persones que no són els seus pares), en lloc de l’abraçada que sol anar parell amb la succió no nutritiva del bebè alletat”.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions