El confinament per evitar la propagació del coronavirus ha afectat als nens de manera especial. Ja poden sortir al carrer, però encara no poden jugar amb els seus amics en un parc infantil. Ja poden visitar als seus avis i resta de sers estimats, però gens de donar-los fortes abraçades i sonors petons com abans. I encara la volta al col·le no se sap ni com serà. En aquestes circumstàncies, molts petits s’han tornat encara més petits: parlen com quan eren uns bebès, ploren i fan rabietas per qualsevol cosa, sembla que no saben vestir-se ni dormir solos, tornen a mullar el llit a la nit… Han desandado el que havien après i eren rutines per a ells. Però és normal. La psicòloga educativa Amaya Prado, vocal de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid, parla en aquesta entrevista de les regressions infantils que poden estar sofrint aquests dies els nostres nens i com manejar aquestes situacions.
Amb el confinament, alguns pares han notat que els seus fills s’han fet “més petits”, que han donat passos enrere en el seu desenvolupament: tornen a mullar el llit, demanen xumet, mengen pitjor… Li llevem importància? És normal?
És normal, tant quan estem davant una situació extraordinària i diferent en el seu moment a dia i en la seva rutina habitual. Quan el nen no té una manera adequada d’expressar o identificar el que li està passant, solen aparèixer aquestes regressions. Són una forma d’expressar diferents sentiments que en aquests moments poden arribar a estar tenint, com la incertesa, la por i la tristesa.
Què els ha pogut afectar més?
Ens hem hagut d’adaptar de la nit al dia a una situació inesperada i sense haver pogut preparar als nens. D’un dia per a un altre, no poden anar al col·le, ni veure als seus amics, avis i, en alguns casos de separació, ni als seus pares, i s’han de quedar a casa tancats sense poder sortir per res, amb la casa i la situació familiar que cadascun tingui. Els ha afectat aquesta pèrdua de contacte amb els seus sers estimats, així com la pèrdua de la rutina habitual. I també detecten que els majors mostren preocupació, estrès, tristesa i incertesa.
Quins són les regressions infantils més comunes?
Les habituals són petites reculades de comportaments ja adquirits o eliminats en els quals hi hagi una necessitat de contacte. Tenen a veure amb el somni, el menjar, el xumet o l’afecte. També poden plorar més, lloriquear, rabietas… aquestes conductes de quan eren més petits. I també està aquesta necessitat contínua que els pares estiguin al seu costat per a tot.
Alguns poden pensar que amb aquestes regressions solament volen cridar l’atenció.
El concepte de cridar l’atenció cal veure-ho, no des d’una perspectiva negativa, sinó com la seva forma d’expressar que alguna cosa ha canviat, no està com ells ho coneixen i ho entenen. Els costa expressar-ho o creuen que no han de fer-ho; no ho saben fer d’una altra manera. Per això, sobretot, cal tenir molta paciència. L’afrontamiento ha de ser tranquil i no donar excessiva importància al que està succeint. En aquests moments, cal donar més importància a les seves necessitats emocionals. Així que, si hem de retrocedir per tornar a l’habitual, és important realitzar-ho així; de vegades, cal anar una mica enrere per agafar impuls. En situacions excepcionals caben mesures excepcionals, sense oblidar que a poc a poc s’ha d’anar tornant a la normalitat quant a aquests comportaments. Ara no cap la rigidesa i la contenció d’altres moments; cal tenir flexibilitat.
A quines edats solen ocórrer? Afecten més als nens? Influeix que tinguin germans?
Més que de l’edat, depèn del nen o de la nena, del seu nivell de maduresa emocional, de la quantitat de temps que es pugui prestar a les necessitats emocionals i de la necessitat de contacte que estigui necessitant. Però és entre els 3 i 5 anys quan més es presenten. A aquesta edat són conscients que alguna cosa ha canviat i fins al verbalizan, però hi ha vegades que no posseeixen altres habilitats emocionals per expressar el que senten i ho fan així. En aquesta etapa encara els costa identificar, expressar i regular aquestes emocions. Coincideix també, per exemple, amb el naixement de germans.
Podrien donar-se una altra vegada quan tornin al col·le?
La volta al col·le va a portar diferents emocions i comportaments en els més petits, perquè amb molta probabilitat no serà com esperen, desitgen i coneixen, sinó que, presumiblement, recolzant-se en recomanacions sanitàries per evitar la propagació del virus, es van a donar moltes situacions de distanciament social amb els seus iguals i el professorat. Ens trobarem nois que han “abusat” de les noves tecnologies i els costi la realitat, sense molt contacte amb iguals, passant la major part del temps amb adults, mentre que en els més petits veurem situacions d’ansietat de separació, pel temps que han passat amb els pares i cuidadors habituals, o que no vulguin anar al col·legi. Seran un altre tipus de regressions.
I ocorreran també si els pares se separen després del confinament?
Les regressions són pròpies i normalitzades en qualsevol procés de separació. Aquestes situacions es van a produir, amb el que cal tenir-les previstes en els més petits.
En quin altres circumstàncies diferents a les quals estem vivint apareixen aquests comportaments?
En iniciar els contactes socials amb persones que abans formaven part de l’entorn habitual dels menors o, fins i tot, quan ens relacionem amb persones desconegudes per a ells. Poden ocórrer en sortir de casa o en haver de separar-se dels seus pares per a alguna cosa.
De quina manera podem ajudar als nostres fills a superar aquestes regressions?
Hem de mantenir la calma, l’afecte i la contenció a tot moment i evitar castigar o renyar per aquestes reculades. Caldria tornar a la pauta que es va seguir per aconseguir el comportament “de més major” i valorar i reforçar les conductes que es vagin aconseguint. Una regressió pot ser alguna cosa positiu, perquè el nen ens està transmetent que alguna cosa li està passant. Per això cal fer cas a aquesta trucada d’atenció, a aquesta necessitat emocional.
Com?
És important ajudar-los a identificar el que estan sentint i validar-los les seves emocions, explicar-los el que està passant, dins de la seva edat evolutiva i com poden sentir-se, i ajudar-los a regular les seves emocions. Tractarem de posar paraules a aquelles sensacions desagradables o pors que puguin estar tenint. Parlarem amb ells de sentiments, del que ocorre… dient-los que és normal que se sentin així, que vulguin veure als avis… però que acabarem amb el bichito posant-nos la mascarilla, rentant-nos les mans… Haurem d’intentar generar unes rutines i uns hàbits per donar-los aquesta estabilitat emocional. També és fonamental ser exemple per a ells: quanta menys preocupació tinguem els pares, millor, perquè l’hi acabem transmetent i ells ho perceben com alguna cosa preocupant.
Quan hauríem de preocupar-nos més i acudir a un psicòleg?
Si les regressions suposen una incomoditat o dificultat a diverses àrees de la vida del nen o de la família i no se sap o no es pot reconduir d’una manera tranquil·la i continguda, convindria consultar amb algun professional. Però la majoria de les regressions amb paciència, constància, fermesa i afecte es resolen en poc temps.
En què hauríem de fixar-nos? Algun exemple?
Per a alguns nens, una regressió pot ser que no vulguin sortir al carrer per por. Quan es consideraria problema? Si tots els dies es nega a sortir de casa, té una rabieta quan li intentem treure i quan està al carrer, sofreix moltíssim i està molt ansiós o intranquil. Quan la conducta tant en intensitat com en durada i freqüència és més elevada del normal, el nen sofreix i aquest comportament afecta a moltes àrees del dia a dia de la seva família (treballes i has de portar-li a casa d’algú, es nega, plora i et crida aquesta persona dient que porta tot el matí plorant), cal consultar. I també, si els pares no saben contenir-ho, s’atabalen i no saben què fer, i l’única cosa que fan és transmetre al nen inseguretat i que empitjori la regressió.
