Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Nens hiperactivos: com reconèixer-los a temps

La hiperactivitat infantil pot mitigar-se i fins i tot és possible eliminar les seves conseqüències si es descobreix a temps
Per Cristian Vázquez 25 de abril de 2013
Img hiperactividad ninos hiperactivos falta atencion deteccion temprana reconocer listado
Imagen: iluvcocacola

Un de cada 20 nens és hiperactivo a Espanya. Els tractaments per al trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) poden reduir de forma significativa les seves conseqüències negatives, si es detecta aviat. Però això sovint no ocorre. Aquest article explica com descobrir a temps la hiperactivitat en els fills i quins són els seus senyals. També apunta els avantatges d’aplicar un tractament de forma primerenca.

Com reconèixer a un nen hiperactivo

En termes tècnics, els nens “inquiets”, “entremaliats” o assenyalats com “hiperactivos” pateixen l’anomenat trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), una dolència infantil que combina “falta d’atenció, hiperactivitat i impulsividad”. Així ho defineix el Protocol de Coordinació del TDAH, publicat per la Conselleria de Salut de Castella i Lleó.

Aquests tres senyals que componen el trastorn es manifesten, al seu torn, de diverses maneres. L’Associació Americana de Psiquiatria ha creat un llistat de característiques, de les quals han de complir-se almenys una dotzena -i durant almenys un semestre- per poder determinar l’existència del trastorn infantil d’hiperactivitat.

  1. Falta d’atenció

    Alguns dels símptomes relacionats amb la falta d’atenció són els següents: dificultat per mantenir l’atenció en les activitats o aprofundir en els detalls, no escoltar quan es parla amb el nen o no seguir les instruccions que se li han donat per a una tasca.

    Aquest tipus de petits, a més, tenen problemes per seguir les converses i evitar les que requereixen un esforç mental sostingut, obliden les activitats diàries, perden objectes i es distreuen amb molta facilitat davant els menors estímuls.

  2. Hiperactivitat

    Entre els senyals d’hiperactivitat en nens, per la seva banda, es troben la intranquil·litat, aixecar-se del seient quan haurien de romandre asseguts o moure’s d’un lloc a un altre quan haurien d’estar quiets. A més, els menors hiperactivos tenen dificultat per jugar d’una manera tranquil·la i parlen molt.

  3. Impulsividad

    La impulsividad en els petits hiperactivos s’expressa en la tendència de respondre abans que acabin de formular-li una pregunta, no poder esperar el seu torn per parlar o actuar i interrompre o molestar als altres nens.

    Els nens hiperactivos no escolten quan se’ls parla, interrompen i els costa atendre en el col·legi

    Com a conseqüència d’aquests comportaments, els menors hiperactivos són reprendidos i castigats amb molta freqüència, sofreixen altes taxes de fracàs escolar i moltes vegades són rebutjats pels seus companys. Tot això atempta contra la seva autoestima. I, de majors, els problemes es manifesten com a problemes per establir vincles socials.

Tractament primerenc de la hiperactivitat infantil

Si ben un nen hiperactivo no es guareix, sí és possible mitigar o fins i tot eliminar els seus símptomes. I per a això, l’idoni és aplicar un tractament al més aviat possible. No obstant això, els experts coincideixen que no es pot diagnosticar el transtorn per hiperactivitat infantil fins als cinc o sis anys d’edat.

Els nens hiperactivos sofreixen reprimendas i càstigs freqüents, que perjudiquen la seva autoestima

La Federació Espanyola d’Associacions d’Ajuda al Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat afirma que en la major part dels casos -en funció del temps d’evolució del trastorn sense tractament-, es poden evitar les limitacions en el rendiment escolar i en la percepció de si mateix i de l’entorn, el desenvolupament de la competència social.

En resum, un diagnòstic precoç possibilita una educació coherent per part dels pares, la transmissió de valors positius i estabilitat familiar. A més, aporta el coneixement per part dels professors i adaptació de les activitats educatives i la col·laboració entre els pares i l’escola.

Per contra, les conseqüències d’un diagnòstic tardà són el fracàs escolar, una educació massa permissiva o massa severa, desavinences i hostilitat entre els pares, problemes de salut en el nen i, en els casos més greus, precedents familiars d’alcoholisme, conductes antisocials o altres trastorns mentals.

Hiperactivitat infantil, en dades

Segons diverses recerques realitzades en diferents països, el trastorn per hiperactivitat en nens afecta a entre el 2 i el 7 % de la població infantil. A Espanya ho sofreixen el 5% dels petits, segons la doctora Isabel Hernández-Otero, coordinadora del Projecte Pandah, un grup de treball creat per millorar la qualitat de vida de les persones hiperactivas. No obstant això, un 2% dels casos encara està sense diagnosticar.

Un estudi recent va revelar que les famílies espanyoles que conviuen amb un nen hiperactivo pateixen més estrès amb la volta al col·legi. La recerca va analitzar a 1.400 famílies -amb i sense el trastorn- d’Espanya, França, Itàlia, Holanda, Gran Bretanya i Canadà. Els resultats van indicar que al nostre país el grau d’estrès va ser el més alt, a causa que és aquí on els pares passen més temps amb els seus fills.

Però la hiperactivitat no és un problema exclusiu de la infància, ja que afecta al 8% dels adults. Un petit que pateix aquest problema té un 80% de probabilitats de seguir sofrint-ho durant la seva adolescència, i entre un 30 i un 65% que es perllongui fins a la seva adultesa.

A Espanya, unes 110.000 persones (de totes les edats) reben un tractament per hiperactivitat, segons una dada proporcionada per Fulgencio Madrid, president de la Federació d’Associacions d’Hiperactivitat. És a dir, amb prou feines un 0,23 % de la població total.