El petit s’amaga després de la seva mare quan li parla un desconegut, rehúye participar en activitats en grup i es mostra espantat o retret davant les situacions noves. “És que el nen és molt tímid“. Aquesta és l’etiqueta que solen penjar els pares als fills que mostren aquesta actitud, un 15% dels menors de sis anys. Aquest article explica l’origen de la timidesa infantil, com reconèixer al nen tímid i ofereix sis consells perquè el petit venci la seva timidesa.
Timidesa infantil, com reconèixer al nen tímid?
La timidesa és un tret de la personalitat que està present en el 15% dels nens menors de sis anys, assenyala Inés Monges, doctora en Psicologia i autora de‘ El meu fill és tímid?‘ (Piràmide, 2004).La timidesa del nen creix durant l’adolescència, quan el 46% dels joves es reconeixen com a tímids
En l’adolescència, la timidesa és encara més latent. Una recent recerca publicada en ‘Pediatrics’ apunta que el 46,7% dels adolescents d’entre 13 i 18 anys es consideren tímids, una percepció més freqüent en les noies que en els nois.
La timidesa infantil pot aparèixer a partir del primer any del bebè, just quan inicien les seves pors a la separació dels seus pares. En aquests casos, és una reacció habitual, una resposta lògica del petit davant el desconegut. Al voltant dels tres anys, s’ha d’enfrontar a un nou context social: l’inici del període escolar. Aquesta etapa pot accentuar aquesta conducta retreta cap a les situacions noves.
El nen tímid sol mostrar les següents actituds:
Intenta evitar a les persones que no li resulten familiars.
Prefereixen estar sols, abans que integrar-se en un grup.
Si estan amb altres menors, solen ser molt callats i poc participatius.
Es mostren poregosos i recelosos amb tot el que desconeixen.
Els pares han d’estar alerta davant aquests senyals, amb la finalitat d’intentar evitar que aquests primers signes de timidesa puguin acréixer-se i derivar més endavant en una dificultat per establir relacions socials. Inés Monges recomana als progenitors que observin al nen quan interactua amb els altres, que preguntin a les persones del seu entorn (professors o altres petits) i fins i tot parlin amb el menor sobre les seves dificultats.
L’origen de la timidesa infantil
Els experts apunten que el nen tímid neix, però també es fa. El psicòleg nord-americà Jerome Kagan ha dut a terme una sèrie d’estudis per determinar l’origen genètic de la timidesa. Una de les seves principals conclusions, després d’analitzar a un grup de 400 bebès de quatre mesos, és que el 20% dels nens neixen amb una predisposició per ser tímids. Són bebès que es mostren més callats, vigilants i inquiets davant situacions noves.
No obstant això, gràcies a la intervenció positiva dels seus pares i el seu entorn, més de la meitat d’aquests petits superen aquesta qualitat genètica i no són tímids quan creixen. El factor genètic, per tant, no és determinant. De fet, Kagan i el seu equip també conclouen que el 20% dels nens que no mostren signes de timidesa en la infància poden després desenvolupar aquest tret de la seva personalitat, arran d’experiències socials negatives o d’unes condicions familiars inadequades.
Timidesa infantil: la importància de l’entorn familiar
La família és el pilar més important en el qual es recolza el menor durant la seva infància, de manera que tot el que ocorre en la llar pot influir en el desenvolupament posterior del seu caràcter i de les seves qualitats, entre elles ser més o menys extrovertido o inhibit.Un entorn propici per superar la timidesa és aquell on proporcionen al nen seguretat i estabilitat emocional, tranquil·litat i mostres físiques d’afecte freqüents com a abraçades o petons.
La timidesa del nen pot vèncer-se en entorn família segur però sense sobreprotección
Per contra, la sobreprotección, l’estrès dels pares o les conductes poc socializadoras de la família tindran un efecte negatiu sobre el comportament social del petit. Investigadors de la Universitat de Maryland (Estats Units) destaquen sobretot la influència de la figura materna en la timidesa dels seus nens. Els fills de les mares més estressades i amb una vida social més escassa són els que tenen més probabilitats d’anar acompanyats per la seva timidesa fins a l’adolescència.
Timidesa en nens: sis consells per ajudar-li a vèncer-la
No forçar-li. “Saluda”, “no t’amaguis”, “ves-te a jugar amb els nens”. La reacció d’alguns pares davant la timidesa del seu fill és insistir-li en què sigui obert i constrènyer-li perquè tingui una conducta per la qual no està preparat. “El millor que podem fer quan el petit actua amb timidesa és no insistir, ni forçar-li, ni obligar-li; com més li diguem, menys aconseguirem”, assenyala Sara Tarrés, autora del blog de maternitat ‘La meva mamà és psicòloga infantil’.
Evitar la sobreprotección. Els pares sobreprotectores prenen la paraula en el nom del seu fill i acudeixen a consolar-li cada vegada que es mostra retret. Això, no obstant això, no ajuda al fet que el nen superi a poc a poc la seva timidesa. Tampoc és aconsellable evitar costi el que costi les situacions que poden ser incòmodes per al petit, ja que l’aïllament social solament acreix el problema.
No etiquetar. Les etiquetes als menors són perilloses. No és recomanable escudar davant els altres l’actitud del petit amb el clàssic “és que és molt tímid”. Davant una situació nova, és millor deixar que es relaxi a poc a poc, fins que l’accepti amb normalitat.
Pares sociables, nens sociables. Si els petits observen que els seus progenitors adopten un comportament i una actitud sociable davant les circumstàncies noves (no es mostren inhibits, ni retrets quan coneixen a algú o arriben a un lloc desconegut), aprendran i assumiran aquesta forma d’actuar amb tota naturalitat.
Oportunitats per relacionar-se. Quedar per menjar o sortir amb altres famílies amb nens de la seva edat, convidar a algun amic a menjar o a dormir a casa, apuntar-li a un esport en equip o sortir amb freqüència al parc són algunes de les oportunitats que els pares poden oferir als seus fills tímids perquè practiquin les seves habilitats socials. És important acompanyar-li al principi per proporcionar-li la seguretat que necessita i, a poc a poc, deixar que s’adapti amb naturalitat a les noves situacions.
Reconèixer els seus mèrits. Un petit gest desinhibit suposa un important esforç per a un nen tímid. Per això, és important que els pares valorin les seves actituds positives davant la timidesa i reconeguin amb paraules el mèrit del petit. Aquest reconeixement li ajudarà a confiar en les seves capacitats i li farà sentir-se més segur en futures ocasions.
La timidesa no és una malaltia i no té per què afectar al menor de forma negativa. El psicòleg nord-americà Philip Zimbardo, un dels investigadors més prestigiosos en aquest camp, sosté que el punt d’inflexió entre una timidesa normal i una altra que pugui preocupar als pares ho determina “el grau d’incapacitació que ocasiona al nen” per desembolicar-se en l’àmbit social o l’escolar.
“La falta d’interaccions del menor tímid pot derivar en posteriors dèficits afectius i emocionals“, assenyala Inés Monges. Al no integrar-se igual que la resta dels seus companys en el grup, el petit pot arribar a aïllar-se, la qual cosa provocarà el rebuig per part dels altres.
D’altra banda, un estudi de la Universitat de Miami, publicat en el ‘Journal of School of Psychology’ apunta que els nens que ja en l’edat preescolar mostren signes evidents de timidesa tenen major risc de fracassar en l’àmbit acadèmic. Rebecca Bulotsky-Shearer, autora d’aquesta recerca, ha analitzat a prop de 4.500 menors d’entre tres i cinc anys. “Els nens tímids tendeixen a passar inadvertits en la guarderia i no s’involucren en les activitats de la classe”, explica Bulotsky-Shearer. Així mateix, el comportament no problemàtic d’aquests petits provoca “que rebin poca atenció per part del professorat”.
